.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

viernes, 28 de noviembre de 2008

Economia.

Atents, companys.
I sigueu realistes a l'hora d'assumir que tot allò que condiciona la nostra vida fent-nos pensar que ens la facilita, pot ser una enorme mentida.

A l'hora de la veritat, no és res més que una senzilla broma pesada que manipula el nostre futur.



lunes, 27 de octubre de 2008

Optimisme.

És terriblement agradable veure com poc a poc els núvols fugen d'un sol triumfant i el cel s'il·lumina de plaer. Sempre pot haver-hi una mica de boira, però ara mateix al meu cap no hi ha lloc per cap mena de grisor (a excepció d'aquella pols a la qual tenim moltíssima alèrgia però al mateix temps sembla que no puguem viure sense ella: la por).
Em fa cert temor dir-ho, per no tenir desenganys més endavant, però em sento orgullós de poder dir que sembla que per fi començo a rebre. Ara només falta que el que rebi sigui beneficiós. Potser si que al final haurà valgut la pena lluitar, qui sap. Però la partida encara no s'ha acabat. Anirem agafant cartes, i jo apostaré cor i ànima pel mateix objectiu. Jo ja he ensenyat els meus dos Asos. Ara només falten els altres dos per tenir el Pocker.
Diuen que l'optimisme és el millor recolzament, però fins ara no havia tingut oportunitat de comprovar-ho.
Així que som-hi! Tot el que necessito és paciència i esperança, fins el dia d'ensenyar les cartes.

Atentament,
Jo.

lunes, 20 de octubre de 2008

Buit.

Un buit traïdor m'omple per dins.
Un buit que sé com neutralitzar, però saber-ho no comporta que sigui possible fer-ho.
Un buit que desvia la meva atenció les vint-i-quatre hores del dia, sigui on sigui, fent el que sigui, dormint, estudiant, escribint, parlant o simplement, pensant.
Sense anar més lluny, ara mateix estic davant un examen de matemàtiques amb logaritmes que no sé com resoldre, i mentrestant em dedico a escriure sobre una paraula més que em corromp, una paraula més que em tortura, una paraula més que em descriu.
Un buit que m'adorm, a mi i a la meva apreciada adrenalina, que em salva els caps de setmana dels moments més foscos.
Un buit amb la capacitat de transformar la ironia en sarcasme, amb el menyspreu d'unes paraules que mai hauria imaginat que diria.
Un buit dominador, que em xiuxiueja a totes hores i a tot arreu que res del que veig és el que sembla. Dient-me que tot és fals, que les mirades són el gas i les paraules les flames, i al final, sense remei, tot s'acaba cremant i consumint com si mai hagués existit.
Necessito que em diguis que és mentida.
Necessito que em confirmis que segueixo sent.. jo.
I necessito que m'ho diguis tu.

Atentament,
Jo?

miércoles, 15 de octubre de 2008

Risc.

No sé si per qüestió d'experiències personals, o per qüestió d'intolerància davant opinions externes (cosa que dubto profundament), però encara no he aconseguit entendre per què la gent es nega a acceptar que la vida és un risc, i que per treure'n el màxim profit s'ha de viure a base de riscos. Aquesta teoria la podríem aplicar a infinites situacions que tothom ha viscut, viu, i viurà durant tota la vida, però ens inclinarem cap al famós i intrigant camp de les relacions entre dues o més persones.
Per introduïr-ho, res més senzill que dir que tota relació social és un risc, i donat que l'home és un ésser sociable (un home sol no és res), l'home no té cap més remei que caminar amb l'absoluta certesa que trobarà grans i perillosos obstacles. Això és evident que ningú ho negarà, però a la pràctica la majoria de les persones intenten evitar-ho. Si desviem això a la branca de les relacions, podem explicar de la manera més metafòrica i senzilla a la vegada:
Amb el simple fet de prendre la decisió de començar una relació amb algú, t'exposes a dos grans riscos bàsics: o l'altra persona et falla, o bé tu falles a l'altra persona. Aquesta és una muntanya impossible d'esquivar. O hi passes per sobre o et quedes on ets, i afortunadament aquesta segona no entra dins la naturalesa humana. Això sí, si pujes poden passar moltes coses.
Suposem que decideixes pujar. No és facil, és un procés lent i cansat, pero saps que si ho aconsegueixes seràs la persona més feliç del món. Però quan arribes al cim, t'entrabanques i caus rodolant cap al vessant de l'altre banda. Tens dues opcions: O bé tornar enrera, tornar-ho a intentar, tornar a pujar, corrent el risc de tornar a caure. A més, la muntanya t'ha demostrat que és traïdora, i més d'un cop deixa anar allaus que s'emporten tot allò que es troba, per tant és molt possible que et torni a arrossegar a tu. O bé, l'altra opció: segueixes endavant, per molt malferit que estiguis, fins arribar a la següent muntanya.
És una muntanya que no coneixes, i et fa por arribar al cim i veure una pendent més accidentada que l'anterior. Però, què collons! És un risc més! I ets conscient que si vols arribar a algun lloc l'has de córrer, perquè saps que malferit com estàs tornar enrera suposaria més caigudes, i cada una d'elles més greu, fins convertir-te en pols. Així doncs, continues endavant. Comences a escalar, més lentament i amb molt més sufriment causat per les ferides que arrossegues. De tant en tant sents com l'altra muntanya et crida, fins i tot et sembla que les pedres de les allaus tornen al seu lloc, i sents la tempació de girar cua i tornar a aquella muntanya que, ara que no hi ets damunt, aparenta més segura que mai. Però saps que és impossible. Saps que les pedres un cop caigudes no tornaran mai a pujar. Saps que aquelles pedres només s'aguanten quan no hi ha ningú que les trepitji. Saps que tard o d'hora, en el cas que les trobessis de nou al cim, tornarien a caure, i no tens ganes de ser-hi quan això passi. Així doncs, segueixes esforçant-hi, cridant pel dolor de les ferides, però amb la tranquil·litat de ser sobre una muntanya que no t'ha llançat ni una sola pedra.
Fins que arribes al cim. Veus la pendent i se't fa un nus a l'estómac, i et vénen unes ganes bojes de tornar enrera. Mai havies anhelat tant no haver arribat fins allà. Però hi has arribat, i tornar enrera només faria que tard o d'hora et trobéssis moltes muntanyes més per escalar, molt més perilloses, i estant encara més malferit. Decideixes avançar. T'entrebanques, però un arbre, la sorra, un matorral.. alguna cosa que no saps què és atura el cop. La muntanya està de part teva. I segueixes baixant; plores, crides, però a la vegada et sents protegida per aquesta muntanya. I un cop arribes a baix se t'obra una esplanada plena d'oprtunitats i experiències que curen qualsevol ferida, juntament amb un sentiment descontrolat d'emoció, d'alleujament, de satisfacció per haver superat un obstacle que poca gent hauria suportat. Ho has aconseguit.
El que vull dir amb tota aquesta història, és que un no pot decidir si una relació funciona o no segons els obstacles que es presentin. Sinó que el que indica que una relació funciona és si es superen o no aquests obstacles, i per superar-ho, t'hi has de llançar. I sobretot, t'hi has de llançar amb la seguretat que serà dur, molt dur, tant per tu com per la muntanya i, segons com, per altres muntanyes. Però si ho superes, hauràs guanyat.
I si no? Doncs absolutament ningú, ni tant sols la mateixa muntanya, podrà negar que s'ha intentat.
Amb bones cartes i ganes de jugar, tard o d'hora guanyaràs.

Aquesta és la meva filosofia sobre qualsevol tipus de relació social entre persones, i sóc prou atrevit per córrer el risc d'opinar que és irrefutable.

Atentament,
Jo.

domingo, 5 de octubre de 2008

Tu.

El tacte de les teves mans m'ha sorprès de com d'aprop et puc tenir i a la vegada tenir-te tant lluny.
Tota referència escrita sobre nosaltres està assimilada dins un cor, que tot i ser incomplet, dedica cada bocí al mateix objectiu.
A cada missatge, a cada paraula, hi ha un missatge ocult sobre un noi que estima una noia.
T'importarà si no sé què dir?
Dormiràs aquesta nit, o pensaràs en mi?
M'agradaria poder dir que tot va bé, que hi ha algú allà fora que se sent igual que jo.

És difícil obrir els ulls davant la por a perdre-ho tot.
Diguem simplement.. que segons com, quan i on, "és millor sentir-te amb els ulls tancats".

Escriure aquesta mena de coses pot incomodar a segons qui, així que no acostumo a fer-ho.
Però avui necessitava escriure alguna cosa i no se m'acudia res més, així que ho deixo aquí abans no cometi algun error més.

Atentament,
Jo.

jueves, 2 de octubre de 2008

Reacció.

Un bosc enorme s’estén al meu voltant, i a cada passa em dóna la sensació que es fa més gran.
Un bosc en què els arbres em barren el pas i la foscor de la nit em xiuxiueja a l’orella que no els intenti esquivar.
El soroll de les fulles m’adverteix quan les estic apunt de trepitjar, i la brisa em demana que si us plau, si en veig alguna que està malmesa, plori per ella.
Tinc fred, molt fred. I plou. Però no puc comptar amb els arbustos per aixoplugar-me I entrar en calor. Un udol d’algun llop de la vora em fa saber que no són els arbustos que m’han d’abrigar a mi, sinó jo que he d’abrigar els arbustos.
I el “cric cric” d’un grill afegeix que la poca aigua que tinc a la cantimplora l’hauré de vessar allà on vegi una petita taca de color marró sec, tot i que jo estic blanc.
I el sol no surt. El sol, proporcionador de vida, solucionador de tot problema, s’amaga entre les muntanyes fumant una cigarreta i deixant que jo fagi la feina.
Fins que arriba un punt en què arribo a la conclusió que comença a ser hora de jubilar-me. I per fer-ho, he de sortir d’aquest bosc.Recorreré tot el bosc, saltant per sobre les roques i notant el vent provocador a la meva cara, fent tot el que està a les seves gasoses mans per aturar-me. Però no cediré. Correré travessant les muntanyes, esquivant els rajos argentats reflectits per la lluna, fins que pugui sorprendre el sol i ordenar-li que surti per sobre els núvols amb les mans al cap.

Atentament,
Jo.

Guanyador.

Dos nens juguen a lluita lliure al pati de l'escola. Dibuixen un cercle al terra que representarà el ring.
Comença el combat. Els dos nens s'agafen i s'empenyen amb totes les seves forces, evidentment sense intenció de fer-se mal. El ring es va fent cada vegada més petit, i els dos cerquen desesperadament la manera de fer caure l'altre. Durant un breu instant de distracció per part dels dos, que agafen forces, un dels nens toca l'exterior del ring amb el taló, i ho intenta dissimular.

-Sé que has sortit. Però tan fa, ha sigut sense voler. Seguim.

Els dos nens segueixen jugant, fins que el nen que havia sortit li dóna un un cop al genoll a l'altre, que es queda sorprès un instant, i només adonar-se del que ha passat i sentir el dolor, es posa a plorar.

-Ostres! em sap greu! Estàs bé? Ho sento, ho he fet sense voler!
-Ets un bèstia!
-Perdó! Va, quet'acompanyo a la font.

Van cap a la font i els dos aprofiten per refrescar-se.

-Estàs millor?
-Sí. Va, continuem.
-D'acord, guanyo jo, 1-0.
-Perdó?
-És clar! Has sortit abans que jo per venir a la font! I a més, no podies continuar! Aquest assalt l'he guanyat jo.
-Però abans tu també has sortit!
-Però tu mateix has dit que no passava res, que no comptava. El pròxim cop t'ho penses.

Atentament,
Jo.

martes, 30 de septiembre de 2008

Sistemes.

SOCIALISME:

És quan vostè té dues vaques, el govern les nacionalitza i li paga el preu del vedell que tingui la primera.


COMUNISME:

És quan vostè té dues vaques, el govern requisa ambdues vaques i li dóna una mica de llet.


FEIXISME:

És quan vostè té dues vaques, el govern requisa ambdues vaques i l’afusella a vostè perquè no protesti.

DEMOCRÀCIA:

És quan vostè té dues vaques, el gobern li deixa les dues vaques, vostè s’espavila per mantenir-les, ven la llet o les vaques i els diners són pel govern.

CAPITALISME:

És quan vostè té dues vaques, en ven una i es compra un toro, es reprodueixen i té moltes vaques. Aleshores o li sobra llet o li falta alfals. Si li falta alfals, les vaques es moren i vostè s’arruina, i si li sobra llet, baixa el preu al mercat i també s’arruina.

NACIONALISME:

És quan vostè té dues vaques i passa qualsevol cas dels anteriors, però abans pinta les vaques amb els colors de la seva autonomia.

Ensenyament.

Un problema matemático:

ENSEÑANZA DE 1960

un campesino vende un saco de patatas por 1000 ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de la venta ¿Cual es su beneficio?

ENSEÑANZA TRADICIONAL DE 1965

Un campesino vende un saco de patatas por 1000 pts. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de venta, esto es a 800 ptas. ¿Cual es su beneficio?

ENSEÑANZA MODERNA DE 1970

Un campesino cambia un conjunto P de patatas por un conjunto M de monedas. El cardinal del conjunto M es igual a 1000 ptas, y cada elemento vale 1 pta.Dibuja 1000 puntos gordos que representen los elementos del conjunto M. El conjunto F de los gastos de producción comprende 200 puntos gordos Menos que el conjunto M. Representa el conjunto F como subconjunto del conjunto M, estudia cual Será su unión y su interseccción y da respuesta a la cuestión siguiente: ¿Cual es el cardinal del conjunto B de los beneficios? (Dibuje B con color rojo)

L.O.G.S.E

Un agricultor vende un saco de patatas por 1000 ptas. Los gastos de producción se elevan a 800 ptas. y el beneficio es de 200 ptas. Actividad: subraya la palabra "patata" y discute sobre ella con tucompañero.

LA PROXIMA REFORMA

El tio Ebaristo, lavriego, burges, latifundista, espanyol facistaespekulador i intermediario es un kapitalista insolidario y centralista q sa enriquezio con 200 pelas albender espekulando un mogollon d patatas. Bibe al hoeste de madrid esplotando ha los magrevies. Lleba asus ijos a una esjuela de pago. Analiza el testo, vusca las faltas desintasis, dortografia, de puntuacion y si no las bes no t traumatices q no psa nda. Escribe tono, politono o sonitono con la frase "QUE LISTO EL EBARISTO" Y envia un sms a tus colejas komentando los avusos antidemocraticos dEbaristo i conbocando una manifa expontanea nseñal d protesta. Si bas a la manifa sortearan un buga guapeao. Pásalo.

Contradiccions.

Avui m'he despertat inquiet, sobresaltat, mitja hora abans del que tocava però amb la sensació d'haver-me adormit, tot i no notar-me gens descansat.
Les tres primeres hores de classe han estat marcades per l'immens constipat que m'acompanya i per la desatenció, protagonitzada per una incessant pressió al pit no només causada pel refredat.
Una pressió inalterable que m'ha impedit continuar en les següents classes.
No puc deixar de preguntar-me per què la gent tendeix a ignorar el que el cos i la ment demanen. Em pregunto per què moltes vegades el que expressen la mirada i/o el tacte de les mans no expressen el mateix que les paraules escrites.

És por. Sempre, tot és por.
En aquest cas, la por causa contradiccions, i aquestes es desencadenen en moltes més. Les contradiccions d'un contradiuen els pensaments d'un altre, i l'estat d'anim d'aquest altre es contradiu a si mateix cada pocs minuts, fet que provoca confusió, i en definitiva, por. I aqui torna a començar tot.
Estem parlant, per tant, d'un cicle tancat que només la lucidesa pot trencar. I la lucidesa radica en l'evidència, i en el simple (o no tan simple) fet de no negar-la.
Mai res passa perquè si, i intentar convence's del contrari és l'error que tothom comet i que desencadena el fenòmen més traïdor de tots, el que provoca la majoria de conflictes en qualsevol aspecte: la por. I sobretot, la por a cometre més errors.

Tinguem el cap clar, i no intentem dissoldre -per molt que ens espantin- aquells fets que tots sabem que són ben sòlids.

Atentament,
Jo.

lunes, 29 de septiembre de 2008

Presentació.

Les persones, per ser persones, necessiten reflectir-se allà on qualsevol els pugui trobar.
Perquè, què és una persona sola? I quan dic sola, no vull dir només físicament, sinó també anímicament. Per molt tancat que sigui algú, sempre necessita qui li proporcioni la certesa de dir: existeixo.
Jo, pel que fa al companyerisme, no em puc queixar. Tinc el millor que qualsevol persona moriria per tenir, i n'estic orgullosissim. Però una de les característiques de l'home sempre ha sigut la mateixa: l'incomformisme.

Ara però, anem al que toca: aquest blog. Segons on busqueu, em trobareu per tot internet.
Però vull evitar confusions. Això no és una biografia, senyors.
Aquí es reflectirà mica en mica la meva identitat, que possiblement el 90% de la població mundial no arribaria mai a entendre. Però l'objectiu no és fer-me entendre, sinó simplement.. expressar-me. I expressar-me sobretot sobre el tema que podriem dir que em fa passar més estones a la teulada de casa meva, amb un cigarro a la ma i reflexionant. Era dificil definir-ho, però ho deixarem amb això: els punts de vista.
Els punts de vista de tothom cap a tothom, de tot cap a tot. Seria una tonteria ara intentar explicar un tema que encara no he aconseguit entendre ni jo.
Però suposo que mica en mica arribaré a les meves conclusions, i les exposaré de tal manera que ningú (excepte algú amb molta imaginació) pugui entendre.

Fins aqui la presentació.

Atentament,
Jo.
 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}