He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.
jueves, 22 de enero de 2009
martes, 13 de enero de 2009
Oh vós, mesquins qui sots terra jaeu
del colp d'amor ab lo cos sangonent
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prec-vos no us oblideu!
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d'or
ab què amor plaga els enamorats!
Los colps d'amor són per tres qualitats
e veure es pot en les fletxes que fir,
perquè els ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D'or e de plom aquestes fletxes són,
e d'un metall que s'anomena argent:
cascú d'aquests dóna son sentiment
segons que d'ells diferença ha en lo món.
En aquell temps que primer d'aquest fon,
les fletxes d'or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n'aturà
ab què em ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals molts passats foren morts;
ja no té pus què fer guerra mortal:
ab les d'argent sol basta a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.
Ab les de plom són hui tots sos deports
e son poder no basta a traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc,
ha trencat l'arc: jo en faç al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
perquè cascú pot anar en cabells;
per fugir d'ell no cal muntar castells:
lo seu poder pus baix que terra jau.
Mas jo romanc a mort, d'açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi:
si en guerra fos cella per qui em ferí,
jo fóra en pau, vençut e son esclau.
Pau a lo món e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit.
Jo son plagat e no puc ser guarit,
puix la que am de sa plaga no es dol.
Oh foll amor, qui vostre delit vol
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l'enteniment,
car sinó el ver l'enteniment no col.
"Oh vós, mesquins, qui sots terra jaeu".
Ausiàs March
del colp d'amor ab lo cos sangonent
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prec-vos no us oblideu!
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d'or
ab què amor plaga els enamorats!
Los colps d'amor són per tres qualitats
e veure es pot en les fletxes que fir,
perquè els ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D'or e de plom aquestes fletxes són,
e d'un metall que s'anomena argent:
cascú d'aquests dóna son sentiment
segons que d'ells diferença ha en lo món.
En aquell temps que primer d'aquest fon,
les fletxes d'or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n'aturà
ab què em ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals molts passats foren morts;
ja no té pus què fer guerra mortal:
ab les d'argent sol basta a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.
Ab les de plom són hui tots sos deports
e son poder no basta a traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc,
ha trencat l'arc: jo en faç al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
perquè cascú pot anar en cabells;
per fugir d'ell no cal muntar castells:
lo seu poder pus baix que terra jau.
Mas jo romanc a mort, d'açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi:
si en guerra fos cella per qui em ferí,
jo fóra en pau, vençut e son esclau.
Pau a lo món e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit.
Jo son plagat e no puc ser guarit,
puix la que am de sa plaga no es dol.
Oh foll amor, qui vostre delit vol
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l'enteniment,
car sinó el ver l'enteniment no col.
"Oh vós, mesquins, qui sots terra jaeu".
Ausiàs March
sábado, 10 de enero de 2009
Negre.
5:49 am.
Fa més de cinc hores que he arribat a casa i encara no he agafat el son. No l’he agafat o no l’he volgut agafar? No ho sabré respondre mai. Tinc moltes coses en què pensar, i la gran majoria em turmenten. Però potser necessito pensar-hi, potser reflexionar-hi tot sol durant tantes hores submergit en el silenci i la foscor de la nit m’ajuda a assimilar-ho tot una mica millor. La qüestió és que no faig res més que assimilar elements negatius. És perquè no n’existeixen de positius? Mentres em faig aquesta pregunta em ve al cap una frase que m’ha marcat moltes d’aquestes nits, que diu “a man alone can do no wrong”.
Té raó.
Un home sol no s’equivoca mai. Qui diu que m’equivoco amb tots aquests elements negatius? Ningú. Ara mateix ningú. Estic sol, sense ningú que em contradigui. I fora de la solitut segueixo amb el mateix pessimisme. I és que sento molt a parlar de colors, sento molt a parlar de colors que diuen que existeixen. Però, m’ho demostren? No.
No em creuré que existeixen fins que els vegi, i de moment es parla molt d’ells però no se n’han vist enlloc. Al contrari. Últimament m’estic plantejant realment si el negre, la més pura absència de colors, és el color més fosc que existeix, perquè realment, el que estic vivint és molt més intens.
6:05 am.
Tanco els ulls i em torno a veure en mig de l’unic mar de colors que no em produeix una autèntica diversió. Un mar de colors per on he navegat tant sols fa unes hores. Tinc un problema, un problema molt greu que no havia tingut mai i que em pensava que podria controlar i se m’està escapant completament de les mans. I el problema és, senzillament, que tot se m’està escapant de les mans. Estic perdent els papers. No em reconec a mi mateix. No em reconec actuant com actuo, parlant com parlo, mirant com miro ni caminant com camino. Mai havia sentit tant odi davant una persona que, almenys directament, no m’ha fet absolutament res. I mai m’havia costat tant reprimir aquest odi, fins al punt de tancar-me al lavavo durant uns minuts com una nena estúpida protagonista de llibres d’adolescents. Tampoc mai havia tingut tantes ganes de dir “t’estimo” a la cara d’algú. Mai m’havia deixat dominar per res ni per ningú, i ara m’adono que sempre m’he estat dominant massa a mi mateix. Sempre havia deixat les emocions de banda, mentres deixava que la raó les consolés i pensés en com sortir de la situació, i ara mateix tinc el cor apuntant el cervell amb una escopeta de caça. Què m’està passant?
6:16 am.
La nicotina em crida més que mai, i no tinc cap intenció de fer-li el lleig de passar per davant seu agafant-li la mà a un xiclet.
6:32 am.
Un cop més la senzilla complexitat de la meva habitació m’ha captivat. Aquesta vegada el culpable és el llit plegable que tinc al racó del costat de la finestra, preparat per quan vénen convidats. I automàticament torno enrera en el temps fins la nit del 20 de setembre, o més ben dit, la matinada del 21. Oh, no. Més nostàlgia no, si us plau. Si sento això per mirar el llit plegable, com em quedaré quan m’estiri sobre el meu?
6:39 am.
Estic espantat. Estic sota un descontrol de tal mesura, que qualsevol acció que duc a terme és necessària per al meu cor, i un error descomunal per al meu cervell. Fins i tot m’espanto desfogant-me escrivint un text que sé que acabarà sent públic. Em pregunto: aleshores, per què el penjo? No en tinc la més menor idea. I m’espanta, m’espanta molt, ja que per desgràcia, vivim en un món en què la sinceritat és un dels obstacles més perillosos.
6:44 am.
Ja vinc, Winston. Però si et fas molt pesat em passo a Lucky Strike.
O a Nobel.
Sabieu que Nobel va inventar la dinamita? Tan bé que m’aniria.
7:00 am.
Com acabarà tot això? Acabarà tot això? Què he de fer? Què faig? Què faig malament? Ho estic fent tot malament? Potser mai sabré la resposta d’aquest misteri sense fi. Però tindré paciència. Les nits més llargues no són res al costat de cinc minuts amb ella, i entregaria cada una d’elles al diable si aquest m’assegurés que tot acabarà bé. Llàstima que, un cop més, ho tinc tot en contra.
Insisteixo.
Què m’està passant?
7:13 am.
D’aquí a poques hores tindré la Yana a casa cantant al meu costat (a no ser que s'adormi, que no m'extranyaria). Tinc ganes que arribi per aixoplugar-me, ni que sigui mitja horeta, d’aquesta monstruosa tempesta. Serà millor que intenti estirar-me una estona. Com he dit, tinc moltes coses en què pensar.
Insisteixo:
Què m’està passant?
Fa més de cinc hores que he arribat a casa i encara no he agafat el son. No l’he agafat o no l’he volgut agafar? No ho sabré respondre mai. Tinc moltes coses en què pensar, i la gran majoria em turmenten. Però potser necessito pensar-hi, potser reflexionar-hi tot sol durant tantes hores submergit en el silenci i la foscor de la nit m’ajuda a assimilar-ho tot una mica millor. La qüestió és que no faig res més que assimilar elements negatius. És perquè no n’existeixen de positius? Mentres em faig aquesta pregunta em ve al cap una frase que m’ha marcat moltes d’aquestes nits, que diu “a man alone can do no wrong”.
Té raó.
Un home sol no s’equivoca mai. Qui diu que m’equivoco amb tots aquests elements negatius? Ningú. Ara mateix ningú. Estic sol, sense ningú que em contradigui. I fora de la solitut segueixo amb el mateix pessimisme. I és que sento molt a parlar de colors, sento molt a parlar de colors que diuen que existeixen. Però, m’ho demostren? No.
No em creuré que existeixen fins que els vegi, i de moment es parla molt d’ells però no se n’han vist enlloc. Al contrari. Últimament m’estic plantejant realment si el negre, la més pura absència de colors, és el color més fosc que existeix, perquè realment, el que estic vivint és molt més intens.
6:05 am.
Tanco els ulls i em torno a veure en mig de l’unic mar de colors que no em produeix una autèntica diversió. Un mar de colors per on he navegat tant sols fa unes hores. Tinc un problema, un problema molt greu que no havia tingut mai i que em pensava que podria controlar i se m’està escapant completament de les mans. I el problema és, senzillament, que tot se m’està escapant de les mans. Estic perdent els papers. No em reconec a mi mateix. No em reconec actuant com actuo, parlant com parlo, mirant com miro ni caminant com camino. Mai havia sentit tant odi davant una persona que, almenys directament, no m’ha fet absolutament res. I mai m’havia costat tant reprimir aquest odi, fins al punt de tancar-me al lavavo durant uns minuts com una nena estúpida protagonista de llibres d’adolescents. Tampoc mai havia tingut tantes ganes de dir “t’estimo” a la cara d’algú. Mai m’havia deixat dominar per res ni per ningú, i ara m’adono que sempre m’he estat dominant massa a mi mateix. Sempre havia deixat les emocions de banda, mentres deixava que la raó les consolés i pensés en com sortir de la situació, i ara mateix tinc el cor apuntant el cervell amb una escopeta de caça. Què m’està passant?
6:16 am.
La nicotina em crida més que mai, i no tinc cap intenció de fer-li el lleig de passar per davant seu agafant-li la mà a un xiclet.
6:32 am.
Un cop més la senzilla complexitat de la meva habitació m’ha captivat. Aquesta vegada el culpable és el llit plegable que tinc al racó del costat de la finestra, preparat per quan vénen convidats. I automàticament torno enrera en el temps fins la nit del 20 de setembre, o més ben dit, la matinada del 21. Oh, no. Més nostàlgia no, si us plau. Si sento això per mirar el llit plegable, com em quedaré quan m’estiri sobre el meu?
6:39 am.
Estic espantat. Estic sota un descontrol de tal mesura, que qualsevol acció que duc a terme és necessària per al meu cor, i un error descomunal per al meu cervell. Fins i tot m’espanto desfogant-me escrivint un text que sé que acabarà sent públic. Em pregunto: aleshores, per què el penjo? No en tinc la més menor idea. I m’espanta, m’espanta molt, ja que per desgràcia, vivim en un món en què la sinceritat és un dels obstacles més perillosos.
6:44 am.
Ja vinc, Winston. Però si et fas molt pesat em passo a Lucky Strike.
O a Nobel.
Sabieu que Nobel va inventar la dinamita? Tan bé que m’aniria.
7:00 am.
Com acabarà tot això? Acabarà tot això? Què he de fer? Què faig? Què faig malament? Ho estic fent tot malament? Potser mai sabré la resposta d’aquest misteri sense fi. Però tindré paciència. Les nits més llargues no són res al costat de cinc minuts amb ella, i entregaria cada una d’elles al diable si aquest m’assegurés que tot acabarà bé. Llàstima que, un cop més, ho tinc tot en contra.
Insisteixo.
Què m’està passant?
7:13 am.
D’aquí a poques hores tindré la Yana a casa cantant al meu costat (a no ser que s'adormi, que no m'extranyaria). Tinc ganes que arribi per aixoplugar-me, ni que sigui mitja horeta, d’aquesta monstruosa tempesta. Serà millor que intenti estirar-me una estona. Com he dit, tinc moltes coses en què pensar.
Insisteixo:
Què m’està passant?
martes, 6 de enero de 2009
Insomni.
3:31 am.
Assegut a davant de l'escriptori de la meva habitació, davant un full en blanc i un bolígraf blau de la marca 'bic' a la mà, esprement-me el cervell per fer agafar forma a aquelles paraules que tantes ganes ténen de sortir però que no s'atreveixen. Amb la mà immòvil i nerviosa a l'hora, busco amb neguit qualsevol font d'inspiració que m'ajudi a sortir d'aquest mal pas, i fer-me la nit menys pesada que de costum, ja que encara queden moltes hores buides en companyia només de la meva estimadíssima música i d'aquells bastonets blancs i taronjes que diuen que són addictius, amb els quals m'he gastat més de 65€ per decorar la prestatgeria de sobre el llit perquè algun dia algú molt especial s'assegui a sobre meu i m'ho retregui.
3:40 am.
Brots de nostàlgia envaeixen el meu cor al veure una bossa de mà amb ratlles negres i vermelles, bruta i esquinçada, que guardo des d'aquella nit de setembre en què va començar la fase de la meva vida que ha marcat el final del passat 2008 i marcarà gran part del 2009, i les conseqüències de la qual poden arribar a marcar la resta de la meva vida, positiva o negativament parlant.
3:44 am.
Miro a la meva esquerra i em trobo amb la provocativa mirada de la Brody Dalle des del poster enganxat a la paret. M'observa amb els seus ulls verds, sèria, com si m'estigués dient "jo m'ofereixo voluntària". I jo respongués "No et vull a tu, per bona que estiguis. La vull a ella".
Em dóna l'esquena amb un gest de "no saps el que et perds".
Desvio la mirada amb orgull tot i el pensament que em roda pel cap:
tinc molt més a perdre.
3:51 am.
Estic començant a tenir la sensació de quedar-me a les fosques, en tots els aspectes.
Em balancejo cap endavant fins tenir mig tors sobre la taula per tal d'aconseguir, allargant el dit índex, prémer l'interruptor del llum gran que es troba al sostre.
Certament em trobo un xic més còmode, com si una mà blanca m'acariciés l'espatlla i em digués: "tranquil, tot sortirà bé. Aquest cop sí".
Acarício l'aire amb sabor a nicotina que m'envolta, però no puc tocar aquella mà blanca de fugaç esperança que m'ha mantingut absort durant uns minuts, com un miratge.
Però això no m'entristeix.
"No ets tu qui m'ha de dir aquestes paraules. No té mèrit, només són paraules que careixen de significat. Ni tan sols et puc tocar. Tu no et sents traïdora per parlar així, no et costa res. No ets tu qui m'ho ha de dir".
Aquests són els últims pensaments que m'han passat pel cap abans d'agafar el telèfon mòvil per tornar a comprovar la lentitud del temps en hores grises.
4:01 am.
Començo un altre període de seixanta minuts -ara cinquanta-nou-, aturant la mirada en un objecte quadrat i groixut, amb moltes pàgines i molts símbols als que anomenen lletres, i que, malauradament, molta gent no n'ha tocat més dels que tenen l'obligació de tocar.
A la portada hi observo una imatge on es representen dues mans subjectant una poma vermella com la sang (símbolitzant la temptació), de la mateixa manera que un dia unes altres mans van agafar aquest llibre per deixar-lo en les meves.
"Crepúsculo" explica la història d'amor entre un vampir i una humana. Qualsevol diria que la narració està composta de dos factors: el de la ficció (corresponent als llegendaris vampirs), i el de la realitat (corresponent a l'amor). Piip, error.
Un és tan fictici com l'altre.
L'amor entre Edward Cullen i Isabella Swan és una intensa utopia que captiva a les persones que donarien la vida per viure-ho. Però per viure-ho durant quant temps? Aquest perfecció de l'amor no existeix, cap mena de perfecció existeix, senyors. En aquest món, no.
L'estupidesa supera la perfecció.
4:14 am.
Centro l'atenció en la prestatgeria que tinc just davant meu, on trobo arrenglerats i ben ordenats els famosos paquets vermells de marca americana productors de gasos nocius que s'han instal·lat ja al·legrament a les parets dels meus pulmons mentres sóc jo qui els paga 2,65€ de lloguer.
És de les poques coses que em provoquen addicció, i em corresponen.
Deixar-ho ara?
Ni de broma.
4:23 am.
La paret de sobre l'estanteria està plena de CDs trencats enganxats amb cola extra-forta.
Quan és de dia i la llum del sol entra per la finestra, els seus rajos reflecteixen els bocins dels CDs a l'armari de fusta de davant i a les parets del voltant, i aquests reflexos canvien de posició segons el sol va cumplint la seva rutinària trajectòria.
Aquests CDs han estat utilitzats per transmetre emocions amb la música que contenien, feien somriure a la gent amb la seva màgia. I ara estan penjats a una paret condemnats a cadena perpètua, fets miques, destrossats, i el seu dolor es reflecteix a tot arreu. I res d'això canviarà fins que es torni a pintar i redecorar l'habitació.
4:33 am.
M'aixeco de la cadira i lentament realitzo un gir de 360º, observant el meu voltant amb el bastó de nicotina fumejant a la mà. M'adono que estic envoltat d'Estelades i de cartells d'extintors, d'alarmes, de polsadors, de comptadors de llum, de mangueres, de sortides, i de zones videovigilades.
Troços de plàstic i cartró tan simples com aquests em recorden que, després de tot, no estic sol. Que, després de tot, tinc aquell que encara troba una estona per escriure un text titulat "Company", que encara no he tingut ni el temps ni la cortesia d'agraïr-li com Déu mana, com tapoc he agraït les estones a la cuina canalitzant el vocabulari més lleig que coneixem cap a una massa d'estupidesa coixa i sòlida que m'està fent la vida impossible.
Per tot això i molt més, i el que ens queda...
Gràcies, company.
4:40 am.
Tinc un suro davant meu. Hi ha molts pins de diferents instruments clavats, entrades d'alguns concerts als que he assistit, una postal que em va enviar una amiga fa molts anys des de Mallorca, i una foto.
Una foto on una cara arrepenjada en una mà m'ensenya un somriure de indiferent resignació, o de indiferència resignada, i em mira amb aquells ulls que m'encanta contemplar tot i l'ombra que hi balla dins, xiuxiuejant com un corrent d'aire que parla.
"És el que hi ha, take it or leave it. Tu no em fas feliç".
I què és el pitjor?
Que mica en mica, me la vaig creient.
Assegut a davant de l'escriptori de la meva habitació, davant un full en blanc i un bolígraf blau de la marca 'bic' a la mà, esprement-me el cervell per fer agafar forma a aquelles paraules que tantes ganes ténen de sortir però que no s'atreveixen. Amb la mà immòvil i nerviosa a l'hora, busco amb neguit qualsevol font d'inspiració que m'ajudi a sortir d'aquest mal pas, i fer-me la nit menys pesada que de costum, ja que encara queden moltes hores buides en companyia només de la meva estimadíssima música i d'aquells bastonets blancs i taronjes que diuen que són addictius, amb els quals m'he gastat més de 65€ per decorar la prestatgeria de sobre el llit perquè algun dia algú molt especial s'assegui a sobre meu i m'ho retregui.
3:40 am.
Brots de nostàlgia envaeixen el meu cor al veure una bossa de mà amb ratlles negres i vermelles, bruta i esquinçada, que guardo des d'aquella nit de setembre en què va començar la fase de la meva vida que ha marcat el final del passat 2008 i marcarà gran part del 2009, i les conseqüències de la qual poden arribar a marcar la resta de la meva vida, positiva o negativament parlant.
3:44 am.
Miro a la meva esquerra i em trobo amb la provocativa mirada de la Brody Dalle des del poster enganxat a la paret. M'observa amb els seus ulls verds, sèria, com si m'estigués dient "jo m'ofereixo voluntària". I jo respongués "No et vull a tu, per bona que estiguis. La vull a ella".
Em dóna l'esquena amb un gest de "no saps el que et perds".
Desvio la mirada amb orgull tot i el pensament que em roda pel cap:
tinc molt més a perdre.
3:51 am.
Estic començant a tenir la sensació de quedar-me a les fosques, en tots els aspectes.
Em balancejo cap endavant fins tenir mig tors sobre la taula per tal d'aconseguir, allargant el dit índex, prémer l'interruptor del llum gran que es troba al sostre.
Certament em trobo un xic més còmode, com si una mà blanca m'acariciés l'espatlla i em digués: "tranquil, tot sortirà bé. Aquest cop sí".
Acarício l'aire amb sabor a nicotina que m'envolta, però no puc tocar aquella mà blanca de fugaç esperança que m'ha mantingut absort durant uns minuts, com un miratge.
Però això no m'entristeix.
"No ets tu qui m'ha de dir aquestes paraules. No té mèrit, només són paraules que careixen de significat. Ni tan sols et puc tocar. Tu no et sents traïdora per parlar així, no et costa res. No ets tu qui m'ho ha de dir".
Aquests són els últims pensaments que m'han passat pel cap abans d'agafar el telèfon mòvil per tornar a comprovar la lentitud del temps en hores grises.
4:01 am.
Començo un altre període de seixanta minuts -ara cinquanta-nou-, aturant la mirada en un objecte quadrat i groixut, amb moltes pàgines i molts símbols als que anomenen lletres, i que, malauradament, molta gent no n'ha tocat més dels que tenen l'obligació de tocar.
A la portada hi observo una imatge on es representen dues mans subjectant una poma vermella com la sang (símbolitzant la temptació), de la mateixa manera que un dia unes altres mans van agafar aquest llibre per deixar-lo en les meves.
"Crepúsculo" explica la història d'amor entre un vampir i una humana. Qualsevol diria que la narració està composta de dos factors: el de la ficció (corresponent als llegendaris vampirs), i el de la realitat (corresponent a l'amor). Piip, error.
Un és tan fictici com l'altre.
L'amor entre Edward Cullen i Isabella Swan és una intensa utopia que captiva a les persones que donarien la vida per viure-ho. Però per viure-ho durant quant temps? Aquest perfecció de l'amor no existeix, cap mena de perfecció existeix, senyors. En aquest món, no.
L'estupidesa supera la perfecció.
4:14 am.
Centro l'atenció en la prestatgeria que tinc just davant meu, on trobo arrenglerats i ben ordenats els famosos paquets vermells de marca americana productors de gasos nocius que s'han instal·lat ja al·legrament a les parets dels meus pulmons mentres sóc jo qui els paga 2,65€ de lloguer.
És de les poques coses que em provoquen addicció, i em corresponen.
Deixar-ho ara?
Ni de broma.
4:23 am.
La paret de sobre l'estanteria està plena de CDs trencats enganxats amb cola extra-forta.
Quan és de dia i la llum del sol entra per la finestra, els seus rajos reflecteixen els bocins dels CDs a l'armari de fusta de davant i a les parets del voltant, i aquests reflexos canvien de posició segons el sol va cumplint la seva rutinària trajectòria.
Aquests CDs han estat utilitzats per transmetre emocions amb la música que contenien, feien somriure a la gent amb la seva màgia. I ara estan penjats a una paret condemnats a cadena perpètua, fets miques, destrossats, i el seu dolor es reflecteix a tot arreu. I res d'això canviarà fins que es torni a pintar i redecorar l'habitació.
4:33 am.
M'aixeco de la cadira i lentament realitzo un gir de 360º, observant el meu voltant amb el bastó de nicotina fumejant a la mà. M'adono que estic envoltat d'Estelades i de cartells d'extintors, d'alarmes, de polsadors, de comptadors de llum, de mangueres, de sortides, i de zones videovigilades.
Troços de plàstic i cartró tan simples com aquests em recorden que, després de tot, no estic sol. Que, després de tot, tinc aquell que encara troba una estona per escriure un text titulat "Company", que encara no he tingut ni el temps ni la cortesia d'agraïr-li com Déu mana, com tapoc he agraït les estones a la cuina canalitzant el vocabulari més lleig que coneixem cap a una massa d'estupidesa coixa i sòlida que m'està fent la vida impossible.
Per tot això i molt més, i el que ens queda...
Gràcies, company.
4:40 am.
Tinc un suro davant meu. Hi ha molts pins de diferents instruments clavats, entrades d'alguns concerts als que he assistit, una postal que em va enviar una amiga fa molts anys des de Mallorca, i una foto.
Una foto on una cara arrepenjada en una mà m'ensenya un somriure de indiferent resignació, o de indiferència resignada, i em mira amb aquells ulls que m'encanta contemplar tot i l'ombra que hi balla dins, xiuxiuejant com un corrent d'aire que parla.
"És el que hi ha, take it or leave it. Tu no em fas feliç".
I què és el pitjor?
Que mica en mica, me la vaig creient.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)