Pluja.

Prometo aplaudir eternament el primer que arribi a poder distingir la pluja de sentiments que surgeixen de l'amor.
Però també prometo intentar-ho jo.
Per començar, la primera, la inigualable, la despiadada, la omnipresent. La que sempre hi és i és impossible lliurar-se'n.
La por.
Un enemic tan complicat d'entendre per qui s'hi enfronta, que es presenta inversemblant davant els que la veuen des de fora. Letal per cada hormona d'adrenalina, que pateixen una mort lenta i dolorosa. Manipuladora, per a tots aquells que no s'hi han trobat prou vegades. Invencible, per tots aquells que fugen d'ella, tots aquells que l'intenten evitar en comptes de passar-hi per sobre.
Traïdora, per a tots aquells que es refien d'haver-la superat mentre en el fons esperen que torni a aparèixer en el moment menys oportú.
El pessimisme.
Arma i defensa a la vegada. Evita desenganys i en provoca d'altres. Compassiu en certs sentits, però destructor en altres. A vegades totes dues coses, fet que el converteix en la causa del següent:
La confusió.
Actua amb seguretat sobre la teva inseguretat. Especialista en barrejar el millor amb el pitjor, el bo amb el dolent, i dissimular entre ells els imparcials. Quan ella corre aprop, no existeix la neutralitat, tot són extrems i moltes vegades cap d'ells és positiu.
La raó.
Aquesta és la part més positiva, però no us deixeu enganyar. També pot ser la més descoratgedora.
Què passa davant el dubte d'un possible error, si tens en compte que no t'has equivocat mai?
La ira.
És hora de guanyar.


Podria seguir però he de confessar que en realitat no és aquest el meu missatge.
Només vull fer saber que estimo. I com que estimo, desitjo més que res desfer-me de tots aquests sentiments.
No sé si ajuda, però vull que ho sàpigues.
Perquè a mi si que m'agrada dir les coses.
I com més complicades són, més important és expressar-les.
I jo compliré amb el meu deure.
T'estimo.
I no vull que es cometi un possible malentès.
No me n'arrepenteixo, gens ni mica.
Del que m'arrepenteixo és d'actuar com actuo.
Però això, no crec que hagi de preocupar més a ningú.
Poc em queda per perdre ja.

Banca.

El que es perd es perd i poca cosa es pot fer per canviar-ho. Jo, un cop més, m'he buscat la perdició i, un cop més, he fet llei a aquest do tan peculiar que tinc per trobar-la.
Però això s'està acabant, senyors.
Totes les cartes estan sobre la taula però ja no estic segur de pertànyer a aquesta partida, si n'estic expulsat o si simplement no hi he tingut mai cap paper.
El final encara no és definit però si bastant previsible així que crec que per fi tinc una linia per seguir.
Si no et donen papers el millor que pots fer és agafar-los tu mateix, i no deixar que res ni ningú t'impedeixi fer-ho, així que és moment de muntar una partida pròpia i ser la mateixa banca.
Toca temptar la sort amb paraules sense significat com tantes n'he sentit fins ara.
Una sort que malauradament no m'ha acompanyat pràcticament mai, i ara és moment que la mateixa sort em supliqui que l'acompanyi jo.
I engegar-la a la merda.
En aquest món es parla molt i es fa molt poc, en aquest món es parla de millors amics i es diu "t'estimo" a la lleugera només per treure's pesos de sobre i evitar problemes. Simplement per fer callar.
Tinc ganes de veure qui és el valent que em fa callar.
I tinc ganes de veure qui és el valent que parla quan el fagi callar.
Quin fàstic.