.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

domingo, 27 de diciembre de 2009

Dependència o Independència de Catalunya.

Després de trenta anys de democràcia estable, sòlidament anclats a la Unió Europea i l’euro, impensables els cops d’Estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya. Exceptuant efusions líriques, amenaces gònades i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no se sent a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, amb excepció d’una certa apel·lació a la resignació i la rutina, tampoc raonen, fins i tot recorren creixentment a l’escarni i l’amenaça, aquí més pròxims als usos de la dictadura maoista.

És normal aquesta afàsia, que s’intenta ocultar sota abundants brams, doncs el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l’Estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d’interès i els arancels d’importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, ho ha absorvit l’únic europeu, i és Brusel·les qui pren aquesta decisions i s’obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l’antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l’Estat menys del 40% de la seva producció, i n’importa menys del 35%.

A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l’accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s’ha convertit en arriscat per ser l’únic en que els productes catalans són boicotejats pel simple fet de ser catalans (pràctica del 21% dels madrilenys, segons l’ABC).

Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i els fets són eloquents: després de dècades de treure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya (19.200 milions d’euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Què reben els catalans a canvi de l’espoli fiscal? Ni tant sols la transparència, doncs els balanços fiscals, públics a la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els amaguen tant els governs del PP com els del PSOE. ¿Què amaguen?

Tampoc a l’hora de comprar empreses espanyoles és una avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d’una manera o d’una altra, i contra ella es branda la Constitució i la xenofòbia, que no s’invoca davant OPAs alemanyes o italianes.

A l’espoli de l’Estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s’hi afegeix la penúria de la Generalitat. N’hi ha prou amb una dada: després de trenta anys d’autonomia, i per a 7,5 milions d’habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Després de vuit anys d’autonomia. I per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d’euros. Escòcia amb vuit anys ha aconseguit el doble per habitant que Catalunya en trenta anys.

Mal negoci és avui Espanya per Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins a tractats internacionals (aquests que frma l’Estat espanyol prohibint que utilitzin l’aeroport de Barcelona els avios des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, ¿a qui li interessa continuar la dependència? ¿Algú podria explicar alguna avantatge comparativa de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).

El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l’aparell de l’Estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d’empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.

Ja s’han assolit els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep als “diferents” no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Porclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d’Espanya. Una possessió.

Intentem de bona fe fer una correcció de l’espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam estendre la mà per només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s’aplica ni cumpleix, donc aquest Govern espanyol, com els anteriors, no té per què cumplir la llei quan aquesta afecta a Catalunya.

No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que per això els nombren el PP i el PSOE. S’equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d’Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència. Espanya té molt a guanyar amb un Estat Català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura insitucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l’ordre constitucional.

Va dir Azaña que per mantenir Espanya unida s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après en el seu lloc el mètode per guanyar l’adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant dóna. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineductable i inevitable. Ha començat el compte enrere.

domingo, 13 de diciembre de 2009

La mica que sé de la vida.

“La mica que sé de la vida, està en els llibres que mai llegeixo. La mica que sé de la vida, està en les línies que no he escrit. La mica que sé de la vida, s’explica prenent un cafè, s’entén prenent una copa, i s’oblida prenent-ne dues.
Que ningú s’emocioni ni albergui falses esperances, perquè amb la mica que sé de la vida, amb dures penes s’omple un cor, per petit que sigui.
Començo pel que sé:
Sé que, afortunadament, només moriràs una vegada. Així que procura no morir-te més vegades pel camí. No hi ha res pitjor que aquestes persones que es van morint abans de morir del tot. Per evitar-ho, t’ofereixo un mètode infallible: mentres tu decideixis, tot va bé. El dia que deixis de decidir o decideixin per tu, atenció, perquè l’estaràs palmant una mica, i després no hi ha marxa enrere.
Tingues sempre més projectes que records.
Res de tot això que dic val la pena si no tens algú al teu costat que et fagi ser incoherent.
Ni flors, ni “aquesta és la nostra cançó”, ni “ets el més bonic de tota la meva vida”. Aquest no és l’autèntic romanticisme. Algú que t’empenti a fer coses de les que mai t’has considerat capaç, que arrasi amb els teus jomai o joqueva. Això sí que ho és.
Tant de bo estimis molt i durant molt temps. Que t’ho prenguin tot, que fagin troços de les teves ganes i que et vegis obliga’t a reunir-les amb el fil de qualsevol il·lusió. Que desitgis i siguis desitjat, que es frustrin totes les teves esperances i que, tard o d’hora, acabis descubrint que la única manera de recuperar el primer amor, que és el propi, és en braços aliens.
Dues emocions associades al passat: arrepentiment i culpa. Una associada al futur: preocupació. Quan abans te les treguis de sobre, millor, abans començaràs a apreciar el que tens.
El més probable és que un amic et traeixi, tindràs sort si és només un; a un altre el traïràs, i pensis el que pensis i t’expliquin el que t’expliquin, els que no sentis que són els teus vertaders amics abans dels 30, oblida’ls perquè seràn només coneguts que et trobaràs de tant en tant i amb els que no t’aturaràs ni a prendre un cafè, o per ells o per tu. Compte només amb els tres o quatre principals perquè a partir d’aquí tot és una gran mentida.
Per acabar: acostuma’t a lluitar contra ella, perquè el més probable és que t’estigui tocant els collons durant la major part de la teva vida, i això és la POR.
POR al fracàs, POR a la soletat, POR a perdre-ho tot (amor, riquesa, salut, família, amics, i així un etc. tan llarg que no cap en aquest parèntesis), i sobre tot, POR a que el tio que hagi escrit això et fagi entrar en raó.”

Ho havia de penjar. :)

lunes, 7 de diciembre de 2009

Sacrifici.

Ara i sempre. Ara i sempre, tothom ho vol tenir tot sense cap mena de sacrifici. Som l’espècie més gandula que ha trepitjat mai l’escorça terrestre. Som patètics. Fariem llàstima a la resta d’éssers vius si aquests en puguessin sentir.
Adorem la comoditat.
Aquells que em coneguin sabran que no tinc gens de fe en la humanitat, i suposo que se’m nota. Si, em costa dissimular-ho.
En un debat qualsevol estic segur que la idea que un ésser humà ho faria tot per protegir el prògim surtiria diverses vegades. Ara bé, és cert?
Tu ho faries? No. I tu? Segurament tampoc.
I a tu... a tu, ja ni t’ho pregunto.
Però aquesta facultat (no m’atreveixo a anomenar-ne ni virtut ni defecte, arribats a aquest punt), no arriba fins aquí. Tot és molt més obscur que això. No tot es limita a imaginar-se escenes de perill mortal en què una persona hagués d’escollir entre la seva vida i la del seu pare, la seva mare, el seu germà, el seu novio, novia, o millor amic. En aquests casos tothom sap tan bé com jo que tothom, excepte algun malalt, donaria prioritat a la seva vida. Fins aquí, bé. Tots nosaltres, amb intel·ligència o sense (la majoria, no us enganyeu, sense), formem part del regne animal, i tenim certs instints, alguns més extingits que d’altres. I el que encara segueix vigent amb tot el seu poder és l’instint de supervivència, i aquest ningú ens el traurà. Així que ningú culparà a ningú, estarem d’acord, per donar prioritat a la seva vida respecte la dels demés.
Però com he dit, no tot es limita a això.
I com he dit, adorem la comoditat.
La meva pregunta és: ¿Som capaços de sobreposar la nostra comoditat davant la felicitat aliena? ¿Som capaços d’amargar l’existència al prògim, fer-lo caure, destruïr-lo, i després senzillament fugir, abandonant-lo i substituïnt-lo en un marge indigeriblement limitat de temps per algú altre que –encara- no t’és un pes a les espatlles, en comptes de donar-li la mà i aixecar-lo, assumint les conseqüències dels teus actes i plorant de gust amb l’objectiu de tornar-li a aquella persona el que era seu?
Sí, en som capaços.
¿Som capaços d’assumir riscos per a ajudar els demés? ¿Tenim la paciència i la compassió necessària per arriscar-se a perdre alguna cosa i/o algú, per deixar al teu company entreveure ni que sigui un bri d’esperança al final del túnel?
Som capaços de perdre perquè un altre guanyi?
No, no en som capaços.

Tinc un do, senyors. El do de posar nerviosos els demés amb la meva concreticitat de vocabulari, sempre buscant la paraula més adient per cada moment i lloc determinat.
Deixeu-me fer ús, doncs, d’aquest do per explicar la diferència entre uns conceptes que aquí escrits queden molt clars, però que a l’hora de la veritat més d’un confón.

“Fer costat a algú" no és, ni molt menys, sinònim de “sacrificar-se per a algú”
Com explicar-ho de forma senzilla... Suposem que tu, estimat lector, et sents apunyalat per un pròxim, algú important de qui no et vols allunyar, a qui vols perdonar sigui quina sigui l’apunyalada, però evidentment, això és impossible d’aconseguir així per les bones... necessites motius per fer-ho. Partint d’aquesta base, et faré una pregunta que jo mateix respondré.
Què és el pitjor que pot fer el teu pròxim en aquesta situació? Resposta: Fer-te costat.
Fer costat és cruel, despiadat, una mostra més de la poca consideració, tacte i sensibilitat que aquesta persona ha tingut amb tu. Fer costat, en el sentit més literal, no significa res més que asseure's al teu costat de braços plegats observant com caus, recordant dia si dia també que és per culpa seva que estàs com estàs, i sense fer res per evitar-ho. Això és fer costat algú. Observar tranquil·lament com el prògim s’ofega en les seves pròpies llàgrimes i la seva pròpia ira mentres tu, assegut al seu costat, sense estendre la mà de cap manera, segueixes la teva vida amb un somriue a la cara, sent feliç, i oblidant progressivament el mal que has fet, la vida que has enfonsat.
No és això, el que la víctima necessita. El que necessita és un sacrifici, senyors. O un d’enorme, o moltissims de petits, però la paraula “sacrifici” és sagrada.
Això és el que demostrarà a aquella persona enfonsada, amargada, que qui l’ha enfonsat no ho ha fet amb mala intenció, que realment la importància que el causant de la seva amargor li dóna és més que paraules. És el que li farà veure que realment el seu botxí es penedeix del que ha fet i mostra una mica d’interès per arreglar el que ha espatllat.
Un sacrifici.
Deixeu-me definir "sacrifici" en aquest context: Acte perjudicial, desagradable, incòmode, frustrant, negatiu per la persona que el dú a terme amb l’intenció i objectiu de causar estímuls i sensacions positives al prògim en inferioritat de condicions. Això és un sacrifici, i només això pot eliminar el rencor, l’odi i la ira, i fer renéixer l’esperança, la fe, la tranquil·litat de saber que no estem sols en aquest món.

Les persones es limiten a fer costat, perquè les persones adorem la comoditat.
De seguida que aquesta comoditat corre perill, la reacció és automàtica. Fugim com llebres , trepitjant a qui sigui, oblidant-nos de tot el que això comporta.

Aquesta és la crua realitat, i permeteu-me afegir, amb tots els meus respectes, que qui no opini així és un il·lús. No patiu, jo també ho era.
Tard o d’hora us n’adonareu.

Amb afecte,
Jo.
 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}