AVENGED SEVENFOLD - NIGHTMARE
"Avenged Sevenfold no es el primer grupo de rock que tiene que lidiar con una gran tragedia, y desgraciadamente, tampoco será el último. Lo que sí hace de ellos un caso admirable es como han sabido gestionarla para canalizarla en positivo. Cuando Metallica editaron en agosto de 1988 su magistral "...And Justice For All", prácticamente dos años después de la muerte de su bajista Cliff Burton, algo llamó la atención a partes iguales entre críticos y fans, y es que el bajo de su sustituto Jason Newsted estaba tan sumergido en la mezcla que prácticamente era inaudible. Era casi como si Hetfield, Hammet y Ulrich todavía no hubieran aceptado la pérdida de su amigo y no se hubiesen atrevido a sustituirlo plenamente. Sólo cuando uno acepta una pérdida es capaz de superarla, y Avenged Sevenfold han hecho exactamente eso. Aún siendo la muerte de su batería James "The Rev" Sullivan mucho más reciente (recordemos que falleció el pasado 28 de diciembre), la banda ha utilizado su quinto álbum para rendir, sin complejos, el tributo final a su camarada. Su presencia se siente constantemente en el álbum a través de las composiciones póstumas que había escrito para el disco, de las partes que dejó como referencia -recreadas en el estudio magníficamente por Mike Portnoy de Dream Theater, quien también les está acompañando en su actual gira-, y sobre todo en la pieza a lo Danny Elfman "Fiction", donde incluso podemos escucharle cantar. Es inevitable sentir un escalofrío cuando la canción termina con un "espero que encuentres tu propio camino cuando ya no esté contigo esta noche". En una macabra paradoja, el grupo de Huntington Beach ya había decidido el título del álbum meses antes del trágico suceso, pero lo que podría haber sido una pesadilla como mero concepto se convierte aquí en un golpe de realidad a través de unas letras en las que M. Shadows y sus compañeros se desnudan emocionalmente para transmitirnos todo su dolor. Aunque títulos como "So Far Away", "God Hates Us", "Tonight The World Dies" o "Save Me" puedan parecer meros clichés y han sido utilizados en no pocas ocasiones por otros artistas, pocas veces están tan justificados. De igual manera lo está que la mitad del álbum esté compuesta por baladas, a cual más épica, algo que de entrada ha desconcertado a algunos de sus fans, pero que le otorga al álbum un aire muy, muy especial. Además, por muy sombrío que sea el tono general, Avenged Sevenfold no han renunciado a rockear y en "Nightmare" (por Diós, que tema), "Welcome To The Family", "Danger Line", "Natural Born Killer" o "God Hates Us" (en la que M. Shadows demuestra que todavía sabe gritar con rábia), nos encontramos con la mezcla de velocidad power metalera, melodías hímnicas y riffs thrashers que les caracteriza. Si antes mencionaba a Metallica no era por casualidad, y es que su influencia en muchos momentos (el juego de guitarras en "Buried Alive", la parte posterior al solo de "Nightmare" que remite a "Creeping Death", el tratamiento de las acústicas en "So Far Away"...) es tan evidente como lo es la de Guns N' Roses en otros ("Tonight The World Dies" habría encajado perfectamente en "Use Your Illusion II", el tono nasal de Shadows...), y aunque A7X ya habían demostrados su personalidad en discos anteriores, es en Nightmare donde definitivamente se han hecho mayores. Si fueran universitarios, los casi 11 minutos de "Save Me", en los que condensan todo lo que saben hacer, podrían considerarse su proyecto de final de carrera. También merecen una atención especial Synyster Gates y Zacky Vengeance, quienes se reivindican como uno de los dúos más imaginativos, técnicos y con clase del metal actual. Me gustaría ver a los ignorantes y/o imbéciles que todavía ven a Avenged Sevenfold como una banda que es todo imagen, coger una guitarra e intentar tocar los solos que se marcan en cualquiera de estos temas.
Quizá todavía sea un poco pronto para decirlo, pero Nightmare bien podría convertirse en su propio "Back In Black", el álbum que AC/DC grabaron tras la muerte de Bon Scott y que los hizo más populares que nunca. De momento ya han conseguido su primer número 1 en Estados Unidos desbancando al mismísimo Eminem, pero pase lo que pase, de lo que no hay duda es que han hecho un disco del que The Rev se sentiría plenamente orgulloso.
Quienes creen en el destino, pensarán que quizá Avenged Sevenfold necesitaban un golpe así para dar lo mejor de ellos mismos. Quienes no, como yo, que sólo era cuestión de tiempo que lo consiguieran."
En honor al concertàs que m'espera demà a la nit.
martes, 19 de octubre de 2010
jueves, 12 de agosto de 2010
Reincidència.
Potser m'etiquetareu de radical. Potser em titllareu d'estricte.
Però he de confessar, companys, que si alguna cosa més no puc tolerar, és la reincidècia. És presenciar com algú que jo considerava decent, algú important per mi, s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra perquè li fa mandra intentar buscar-ne una altra per provar de passar-hi per sobre.
Avui he tingut una nova revelació a la que també m'havia negat durant molt temps.
Si que hi ha un error pitjor que convence't a tu mateix de que una altra persona no et fallarà;
I és convence't a tu mateix que una altra persona no et fallarà dues vegades.
Però he de confessar, companys, que si alguna cosa més no puc tolerar, és la reincidècia. És presenciar com algú que jo considerava decent, algú important per mi, s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra perquè li fa mandra intentar buscar-ne una altra per provar de passar-hi per sobre.
Avui he tingut una nova revelació a la que també m'havia negat durant molt temps.
Si que hi ha un error pitjor que convence't a tu mateix de que una altra persona no et fallarà;
I és convence't a tu mateix que una altra persona no et fallarà dues vegades.
sábado, 31 de julio de 2010
Again.
El món es divideix en dos tipus de persones: les que reben quan donen, i les que no reben encara que ho donin tot.
Aquesta és la base d’un sistema injust basat en l’egoisme i la hipocresia, ja que els que reben quan donen, s’acostumen a rebre i cada vegada donen menys, mentres que els no reben donin el que donin, segueixen esforçant-se mantenint l’esperança de que potser algun dia rebran tot allò que es mereixen i tot allò pel que han lluitat.
Alguns més intel·ligents, decideixen provocar. “Jo no et donaré una merda, demostra’m que puc rebre de tu, i aleshores estarem en paus”.
Lluitar, lluitar, lluitar, per un objectiu que ni tan sols és teu.
Arriba a port, això?
Sí, arriba a port, però no al teu.
Quan l’objectiu pel que has lluitat, que no és ni el teu objectiu, es cumpleixi, tu ja no tindràs cap paper en aquesta història.
No aprens, company.
La próxima vegada, t’ho pensaràs, no dues vegades, sinó tres, quatre, cinc, les que siguin necessàries, abans de tornar a posar el millor de tu a les mans d’un humà.
Aquesta és la base d’un sistema injust basat en l’egoisme i la hipocresia, ja que els que reben quan donen, s’acostumen a rebre i cada vegada donen menys, mentres que els no reben donin el que donin, segueixen esforçant-se mantenint l’esperança de que potser algun dia rebran tot allò que es mereixen i tot allò pel que han lluitat.
Alguns més intel·ligents, decideixen provocar. “Jo no et donaré una merda, demostra’m que puc rebre de tu, i aleshores estarem en paus”.
Lluitar, lluitar, lluitar, per un objectiu que ni tan sols és teu.
Arriba a port, això?
Sí, arriba a port, però no al teu.
Quan l’objectiu pel que has lluitat, que no és ni el teu objectiu, es cumpleixi, tu ja no tindràs cap paper en aquesta història.
No aprens, company.
La próxima vegada, t’ho pensaràs, no dues vegades, sinó tres, quatre, cinc, les que siguin necessàries, abans de tornar a posar el millor de tu a les mans d’un humà.
lunes, 24 de mayo de 2010
LOST
ATENCIÓ: SPOILER! NO LLEGIU SI NO HEU VIST EL FINAL DE LA SÈRIE I TENIU INTENCIÓ DE VEURE'L.
Una sèrie no és una quiniela.
Una ficció s’escriu des de darrere. Syd Field ho va escriure en el seu “Llibre del guió”. L’autor planteja un tema, reuneix uns personatges i situacions, resol una conclusió que detoni les intencions de la seva trama i, des d’aquest instant, rebovina fins el principi per a començar a omplir forats partint de l’estructura del plantejament, nus i desenllaç, hereu de la proposta en cinc actes que proposa Aristòteles en la seva “Poètica”.
Amb Lost, no val aquest plantejament.
Lost no és una ficció que respongui a aquest paradigma. Primer, perquè cada temporada pertany a un gènere (com va apuntar Hernán Casciari fa un temps) i cada una planteja una fórmula narrativa. I segon, perquè Lost no és una ficció autònoma, sinó que es retroalimenta com la imatge d’un mirall amb la participació i presència de l’espectador. Això fa que Lost no sigui una sola sèrie, sinó una sèrie per cada fan que l’ha seguit amb malaltissa avidesa.
Però, què ha passat a Lost?
En la primera temporada, Damon Lindelof i J.J. Abrams van negar taxativament que l’illa fós el purgatori i estiguessin tots morts. Si algú es sent decebut per aquest final, no té motius per estar-ho. L’illa no és el purgatori, ni han estat morts tot aquest temps. L’univers alternatiu que ens han presentat ha sigut aquest purgatori, al qual anaven arribant tots a mesura que, cada un al seu moment, anaven morint (ja fós dins o fora de l’illa).
La conclusió de la sèrie respon al plantejament filosòfic inicial de la sèrie. La pregunta que formula Charlie quan escolta per primera vegada la grabació de Danielle Rosseau, és la qüestió fonamental de Lost: “on estem?”, tot i que la pregunta es pot extendre a “com estem?”. La resposta a aquesta pregunta, l’hem trobat al principi i al final de cada capítol: LOST (perduts). El final de la sèrie és sorpenentment aclaridor: a mesura que es troben, s’adonen que no estan sols i, per tant, són trobats i deixen d’estar perduts.
El gurú, el guia, el mag: l’intermediari.
Per ser trobats, es necessitava un mestre. Un guia. Un mag. Desmond Hume representa aquesta figura. El peregrí que pateix al desert intentant travessar-lo, mentres ajuda als altres a travessar-lo. Concebem aquest personatge com un mèdium en la seva accepció més pura. És un mitja. Un intermediari.
És qui aconsegueix unir l’espai i el temps (Christian Sheppard diu “no hi ha un ‘aquí’ ni un ‘ara’”) i qui serveix de nexe comú per a tots els personatges, perquè així aconsegueixin creuar l’umbral. És el barquer que ajuda els perduts a travessar la Llacuna Estigia.
“Estan morts?”
La pregunta de molts dels que van començar a veure els capítols finals amb el punyal a les dents a la conclusió ha estat foribunda. “Aleshores tot ha estat un somni?”; “res ha estat real?”; “ens han près el pèl?”.
Per res del món.
Companys, els perduts no estaven morts; han anat morint. Com en definitiva fem tots nosaltres, els humans. No existeix un “ara”. La concepció de l’univers paral·lel no està lligada a la percepció “objectiva” i comú del temps. Tots van morint i, a mesura que moren, es creuen en l’univers de les persones que realment són, sense els condicionaments d’una vida que els ha torturat. D’una manera més o menys paral·lela a com van viure, han estat capaços de desprendre’s dels seus dimonis i, d’aquesta manera, han tingut la vida que haurien desitjat.
Però res és perfecte. Evidentment, la construcció d’aquesta fantasia que és el purgatori hereda formes i defectes del seu passat. De la seva altra vida. De la seva vida, en definitiva.
L’illa, aquesta gran desconeguda.
Els que veien Lost com qui omple el carret de la compra amb amb la llista de productes a adquirir, és lògic que s’hagin vist decebuts. El més important ha quedat aparentment a l’aire: l’Illa. Seguim sense saber d’on prové, per què té aquests poders, d’on surten les inscripcions egípcies i qui va erigir l’estàtua. Aquestes són algunes de les innumerables qüestions que mai tindran resposta.
A tots els que entren a aquesta part de la graderia, puc intentar comprendre-us. Però us heu d’alliberar d’aquesta faceta de la sèrie. El misteri és l’excusa. L’illa és un am. El camí que s’ha de recórrer per trobar-se un mateix, la drecera que els permetrà creuar el límit i arribar més enllà. L'Illa és el bé i el mal, el bressol de la vida i la mort, la prova a superar, el premi als que ho aconsegueixen i el càstig als que no (tenim l'home de negre, el cos del qual, ple d'odi, es va endinsar en el cor de l'Illa, la font, que el va rebutjar i la seva ànima carregada d'ira amb forma de fum negre ha estat vagant per l'Illa condemnat a no poder-ne surtir mai més). L’Illa és un símbol. És més, l’Illa és pura metàfora de l’aïllament, que és el tema principal de la sèrie. Jacob diu que els va escollir perquè estaven sols, perquè les seves vides no anaven enlloc.
Així que puc assegurar que tots aquells que hagin vist el bosc més enllà dels arbres, opinaran el mateix que jo:
Una trama esplèndida desenvolupada magistralment. La particularitat de cada personatge com a individu, l’evolució d’aquests, el descobriment d’un mateix, les pors, les valenties, els amors, les penes, les al·legries.
La manera impecable amb què els creadors i els guionistes han estat capaços de mantenir mig món assegut al sofà durant sis anys.
El desenllaç, amb els preciosos retrobaments dels personatges en qüestió, el gran detall i la sorpresa de ser un personatge secundari desenvolupat en una aura de misteri que posa els pèls de punta qui fa de detonant del desenllaç, la conversa que aclareix sis anys de les nostres vides i una abraçada final entre llàgrimes entre el pare i el fill que mai s’havien avingut.
Una obra mestra, m’atreveixo a dir que impossible d’igualar i molt menys de superar.
La millor sèrie de televisió de tots els temps.
Gràcies, Jack Shephard, Kate Austen, James "Sawyer" Ford, John Locke, Desmond Hume, Hugo "Hurley" Reyes, Jin i Sun Kwon, Claire Littleton, Charlie Pace, Sayid Jarrah, Shannon Rutherford, Boone Carlyle, Ben Linus, Juliet Burke, Jacob, Richard Alpert, "Humo negro", Penny Widmore, Charles Widmore, Michael Dawson, Walt Lloyd, Daniel Widmore (Faraday), Eloise Widmore (Hawking) i tots els personatges que em deixo, que són molts, per donar vida als personatges que han canviat el món de la televisió.
Gràcies, Lost.
Una sèrie no és una quiniela.
Una ficció s’escriu des de darrere. Syd Field ho va escriure en el seu “Llibre del guió”. L’autor planteja un tema, reuneix uns personatges i situacions, resol una conclusió que detoni les intencions de la seva trama i, des d’aquest instant, rebovina fins el principi per a començar a omplir forats partint de l’estructura del plantejament, nus i desenllaç, hereu de la proposta en cinc actes que proposa Aristòteles en la seva “Poètica”.
Amb Lost, no val aquest plantejament.
Lost no és una ficció que respongui a aquest paradigma. Primer, perquè cada temporada pertany a un gènere (com va apuntar Hernán Casciari fa un temps) i cada una planteja una fórmula narrativa. I segon, perquè Lost no és una ficció autònoma, sinó que es retroalimenta com la imatge d’un mirall amb la participació i presència de l’espectador. Això fa que Lost no sigui una sola sèrie, sinó una sèrie per cada fan que l’ha seguit amb malaltissa avidesa.
Però, què ha passat a Lost?
En la primera temporada, Damon Lindelof i J.J. Abrams van negar taxativament que l’illa fós el purgatori i estiguessin tots morts. Si algú es sent decebut per aquest final, no té motius per estar-ho. L’illa no és el purgatori, ni han estat morts tot aquest temps. L’univers alternatiu que ens han presentat ha sigut aquest purgatori, al qual anaven arribant tots a mesura que, cada un al seu moment, anaven morint (ja fós dins o fora de l’illa).
La conclusió de la sèrie respon al plantejament filosòfic inicial de la sèrie. La pregunta que formula Charlie quan escolta per primera vegada la grabació de Danielle Rosseau, és la qüestió fonamental de Lost: “on estem?”, tot i que la pregunta es pot extendre a “com estem?”. La resposta a aquesta pregunta, l’hem trobat al principi i al final de cada capítol: LOST (perduts). El final de la sèrie és sorpenentment aclaridor: a mesura que es troben, s’adonen que no estan sols i, per tant, són trobats i deixen d’estar perduts.
El gurú, el guia, el mag: l’intermediari.
Per ser trobats, es necessitava un mestre. Un guia. Un mag. Desmond Hume representa aquesta figura. El peregrí que pateix al desert intentant travessar-lo, mentres ajuda als altres a travessar-lo. Concebem aquest personatge com un mèdium en la seva accepció més pura. És un mitja. Un intermediari.
És qui aconsegueix unir l’espai i el temps (Christian Sheppard diu “no hi ha un ‘aquí’ ni un ‘ara’”) i qui serveix de nexe comú per a tots els personatges, perquè així aconsegueixin creuar l’umbral. És el barquer que ajuda els perduts a travessar la Llacuna Estigia.
“Estan morts?”
La pregunta de molts dels que van començar a veure els capítols finals amb el punyal a les dents a la conclusió ha estat foribunda. “Aleshores tot ha estat un somni?”; “res ha estat real?”; “ens han près el pèl?”.
Per res del món.
Companys, els perduts no estaven morts; han anat morint. Com en definitiva fem tots nosaltres, els humans. No existeix un “ara”. La concepció de l’univers paral·lel no està lligada a la percepció “objectiva” i comú del temps. Tots van morint i, a mesura que moren, es creuen en l’univers de les persones que realment són, sense els condicionaments d’una vida que els ha torturat. D’una manera més o menys paral·lela a com van viure, han estat capaços de desprendre’s dels seus dimonis i, d’aquesta manera, han tingut la vida que haurien desitjat.
Però res és perfecte. Evidentment, la construcció d’aquesta fantasia que és el purgatori hereda formes i defectes del seu passat. De la seva altra vida. De la seva vida, en definitiva.
L’illa, aquesta gran desconeguda.
Els que veien Lost com qui omple el carret de la compra amb amb la llista de productes a adquirir, és lògic que s’hagin vist decebuts. El més important ha quedat aparentment a l’aire: l’Illa. Seguim sense saber d’on prové, per què té aquests poders, d’on surten les inscripcions egípcies i qui va erigir l’estàtua. Aquestes són algunes de les innumerables qüestions que mai tindran resposta.
A tots els que entren a aquesta part de la graderia, puc intentar comprendre-us. Però us heu d’alliberar d’aquesta faceta de la sèrie. El misteri és l’excusa. L’illa és un am. El camí que s’ha de recórrer per trobar-se un mateix, la drecera que els permetrà creuar el límit i arribar més enllà. L'Illa és el bé i el mal, el bressol de la vida i la mort, la prova a superar, el premi als que ho aconsegueixen i el càstig als que no (tenim l'home de negre, el cos del qual, ple d'odi, es va endinsar en el cor de l'Illa, la font, que el va rebutjar i la seva ànima carregada d'ira amb forma de fum negre ha estat vagant per l'Illa condemnat a no poder-ne surtir mai més). L’Illa és un símbol. És més, l’Illa és pura metàfora de l’aïllament, que és el tema principal de la sèrie. Jacob diu que els va escollir perquè estaven sols, perquè les seves vides no anaven enlloc.
Així que puc assegurar que tots aquells que hagin vist el bosc més enllà dels arbres, opinaran el mateix que jo:
Una trama esplèndida desenvolupada magistralment. La particularitat de cada personatge com a individu, l’evolució d’aquests, el descobriment d’un mateix, les pors, les valenties, els amors, les penes, les al·legries.
La manera impecable amb què els creadors i els guionistes han estat capaços de mantenir mig món assegut al sofà durant sis anys.
El desenllaç, amb els preciosos retrobaments dels personatges en qüestió, el gran detall i la sorpresa de ser un personatge secundari desenvolupat en una aura de misteri que posa els pèls de punta qui fa de detonant del desenllaç, la conversa que aclareix sis anys de les nostres vides i una abraçada final entre llàgrimes entre el pare i el fill que mai s’havien avingut.
Una obra mestra, m’atreveixo a dir que impossible d’igualar i molt menys de superar.
La millor sèrie de televisió de tots els temps.
Gràcies, Jack Shephard, Kate Austen, James "Sawyer" Ford, John Locke, Desmond Hume, Hugo "Hurley" Reyes, Jin i Sun Kwon, Claire Littleton, Charlie Pace, Sayid Jarrah, Shannon Rutherford, Boone Carlyle, Ben Linus, Juliet Burke, Jacob, Richard Alpert, "Humo negro", Penny Widmore, Charles Widmore, Michael Dawson, Walt Lloyd, Daniel Widmore (Faraday), Eloise Widmore (Hawking) i tots els personatges que em deixo, que són molts, per donar vida als personatges que han canviat el món de la televisió.
Gràcies, Lost.
martes, 9 de marzo de 2010
Bona nit.
Perdo de vista la realitat i m'endinso conscientment en l'inconscient.
Espurnes de dolçor.
Anhels megalomaníacs.
Aroma de nicotina.
Regust de recaiguda.
Pensaments desconfiats.
Penes reconfortants.
Al·legries traïdores.
Records.
Deliris de grandesa.
Melodies.
Imaginació en l'aire.
Fluïdesa decaient.
Contradiccions.
Pols oposats s'atrauen.
Deliris de grandesa.
Melodies.
Més melodies.
Més deliris de grandesa.
Melodies.
La Museica m'abraça.
Bona nit.
lunes, 1 de marzo de 2010
Rise Against - Hero Of War
Necessito, insisteixo, NECESSITO penjar la preciosa lletra d'aquesta preciosa cançó.
Senzillament em posa els pèls de punta, i dubto ser l'únic.
Gaudiu-la, val la pena.
He said, “Son,
have you seen the world?
Well, what would you say
if I said that you could?
Just carry this gun and you’ll even get paid.”
I said, “That sounds pretty good.”
Black leather boots,
spit-shined so bright.
They cut off my hair but it looked alright.
We marched and we sang,
We all became friends
as we learned how to fight
A hero of war
yeah that’s what I’ll be
And when I come home
They’ll be damn proud of me
I’ll carry this flag
To the grave if I must
Because it’s flag that I love
And a flag that I trust
I kicked in the door
I yelled my commands
The children, they cried
But I got my man
We took him away
A bag over his face
From his family and his friends
They took off his clothes
They pissed in his hands
I told them to stop
But then I joined in
We beat him with guns
And batons not just once
But again and again
A hero of war
Yeah that’s what I’ll be
And when I come home
They’ll be damn proud of me
I’ll carry this flag
To the grave if I must
Because it’s flag that I love
And a flag that I trust
She walked through bullets and haze
I asked her to stop
I begged her to stay
But she pressed on
So I lifted my gun
And I fired away
The shells jumped through the smoke
And into the sand
That the blood now had soaked
She collapsed with a flag in her hand
A flag white as snow
A hero of war
Is that what they see
Just medals and scars
So damn proud of me
And I brought home that flag
Now it gathers dust
But it’s a flag that I love
It’s the only flag I trust
He said, “Son, have you seen the world? Well what would you say, if I said that you could?”
Senzillament em posa els pèls de punta, i dubto ser l'únic.
Gaudiu-la, val la pena.
He said, “Son,
have you seen the world?
Well, what would you say
if I said that you could?
Just carry this gun and you’ll even get paid.”
I said, “That sounds pretty good.”
Black leather boots,
spit-shined so bright.
They cut off my hair but it looked alright.
We marched and we sang,
We all became friends
as we learned how to fight
A hero of war
yeah that’s what I’ll be
And when I come home
They’ll be damn proud of me
I’ll carry this flag
To the grave if I must
Because it’s flag that I love
And a flag that I trust
I kicked in the door
I yelled my commands
The children, they cried
But I got my man
We took him away
A bag over his face
From his family and his friends
They took off his clothes
They pissed in his hands
I told them to stop
But then I joined in
We beat him with guns
And batons not just once
But again and again
A hero of war
Yeah that’s what I’ll be
And when I come home
They’ll be damn proud of me
I’ll carry this flag
To the grave if I must
Because it’s flag that I love
And a flag that I trust
She walked through bullets and haze
I asked her to stop
I begged her to stay
But she pressed on
So I lifted my gun
And I fired away
The shells jumped through the smoke
And into the sand
That the blood now had soaked
She collapsed with a flag in her hand
A flag white as snow
A hero of war
Is that what they see
Just medals and scars
So damn proud of me
And I brought home that flag
Now it gathers dust
But it’s a flag that I love
It’s the only flag I trust
He said, “Son, have you seen the world? Well what would you say, if I said that you could?”
martes, 26 de enero de 2010
Records.
En la psicologia, la memòria és la capacitat d’emmagatzemar, retenir i recuperar informació.
La memòria humana és la funció cerebral que resulta de les connexions sinàptiques entre les neurones. Quan les neurones integrades en un circuit reforcen la intensitat de les sinapsis, es creen els records, que permeten als éssers humans retenir experiències passades. Aquestes experiències, segons l’abast temporal amb el que es corresponen, es classifiquen convencionalment en "memòria a curt termini" (conseqüència de la simple excitació de la sinapsis per a reforçar-la o sensibilitzar-la transitòriament) i "memòria a llarg termini" (conseqüència d’un reforçament permanent de la sinapsis gràcies a l’activació de certs gens i a la síntesi de les proteïnes corresponents).
El cervell humà típic conté unes 100.000 milions de neurones i 100 bilions d’interconnexions entre aquestes neurones (sinapsis). Encara que a certa ciència ningú coneix la capacitat de memòria del cervell, car no es disposa de cap mitjà fiable per a poder calcular-la, les estimacions varien entre 1 terabyte i 1.000 terabytes. Segons el famós i difunt científic Carl Sagan, tenim la capacitat d’emmagatzemar a la nostra ment informació equivalent a la de 10 bilions de pàgines d’enciclopèdia.
No existeix un espai fix per a la memòria en el nostre cervell. La memòria està disseminada per diferents localitzacions especialitzades. Mentre en algunes regions del còrtex temporal hi ha emmagatzemats els records de la nostra més tendra infància, el significat de les paraules es guarda a la regió central de l’hemisferi dret i les dades d’aprenentatge es troben al còrtex parieto-temporal. Els lòbuls frontals es dediquen a organitzar la percepció i el pensament. Molts dels nostres automatismes, d’altra banda, estan emmagatzemats al cerebel.
Els records són imatges del passat que s’arxiven a la memòria. Aquests records ens serveixen per extreure al present alguna cosa o algú. De la mateixa manera, els records també es defineixen com una reproducció d’alguna cosa anteriorment apresa o viscuda i, per tant, estan directament vinculats amb l’experiència.
Records. Els records. Suplico consol, companys. M’agradaria tenir la certesa que molta gent com jo valora els records com l’element més important de cada final, ja que són aquests els que burlen les lleis imposades pel temps, són aquests els que, en conjunt, donen forma a la coneguda experiència, que ens forma i ens guia durant la nostra vida. Els records són l’únic bri d’immortalitat que alberguen els paràmetres de la imaginació humana, tot i que fins i tot aquests s'acaben fonent a no ser que hagin estat escrits, gravats o fotografiats i disposin d'una bona conservació.
Suplico consol, companys. Suplico una explicació que encara no m’ha estat donada.
Necessito saber si realment, després de tot, una tecla amb la paraula DELETE escrita pot esborrar el que un dia van ser llàgrimes de felicitat.
Pot, una tecla amb la paraula DETELE escrita, ensorrar l’Olimp?
La memòria humana és la funció cerebral que resulta de les connexions sinàptiques entre les neurones. Quan les neurones integrades en un circuit reforcen la intensitat de les sinapsis, es creen els records, que permeten als éssers humans retenir experiències passades. Aquestes experiències, segons l’abast temporal amb el que es corresponen, es classifiquen convencionalment en "memòria a curt termini" (conseqüència de la simple excitació de la sinapsis per a reforçar-la o sensibilitzar-la transitòriament) i "memòria a llarg termini" (conseqüència d’un reforçament permanent de la sinapsis gràcies a l’activació de certs gens i a la síntesi de les proteïnes corresponents).
El cervell humà típic conté unes 100.000 milions de neurones i 100 bilions d’interconnexions entre aquestes neurones (sinapsis). Encara que a certa ciència ningú coneix la capacitat de memòria del cervell, car no es disposa de cap mitjà fiable per a poder calcular-la, les estimacions varien entre 1 terabyte i 1.000 terabytes. Segons el famós i difunt científic Carl Sagan, tenim la capacitat d’emmagatzemar a la nostra ment informació equivalent a la de 10 bilions de pàgines d’enciclopèdia.
No existeix un espai fix per a la memòria en el nostre cervell. La memòria està disseminada per diferents localitzacions especialitzades. Mentre en algunes regions del còrtex temporal hi ha emmagatzemats els records de la nostra més tendra infància, el significat de les paraules es guarda a la regió central de l’hemisferi dret i les dades d’aprenentatge es troben al còrtex parieto-temporal. Els lòbuls frontals es dediquen a organitzar la percepció i el pensament. Molts dels nostres automatismes, d’altra banda, estan emmagatzemats al cerebel.
Els records són imatges del passat que s’arxiven a la memòria. Aquests records ens serveixen per extreure al present alguna cosa o algú. De la mateixa manera, els records també es defineixen com una reproducció d’alguna cosa anteriorment apresa o viscuda i, per tant, estan directament vinculats amb l’experiència.
Records. Els records. Suplico consol, companys. M’agradaria tenir la certesa que molta gent com jo valora els records com l’element més important de cada final, ja que són aquests els que burlen les lleis imposades pel temps, són aquests els que, en conjunt, donen forma a la coneguda experiència, que ens forma i ens guia durant la nostra vida. Els records són l’únic bri d’immortalitat que alberguen els paràmetres de la imaginació humana, tot i que fins i tot aquests s'acaben fonent a no ser que hagin estat escrits, gravats o fotografiats i disposin d'una bona conservació.
Suplico consol, companys. Suplico una explicació que encara no m’ha estat donada.
Necessito saber si realment, després de tot, una tecla amb la paraula DELETE escrita pot esborrar el que un dia van ser llàgrimes de felicitat.
Pot, una tecla amb la paraula DETELE escrita, ensorrar l’Olimp?
lunes, 25 de enero de 2010
Destí.
"A veces nos disponemos a estrellarnos, y no lo sabemos. Ya sea casual o deliberadamente, no hay nada que podamos hacer al respecto.
Una chica en París se disponía a ir de compras, pero se le olvidó el abrigo y volvió a por él. Cuando cogió el abrigo, sonó el teléfono, así que se detuvo a cogerlo y habló un par de minutos. Mientras la chica estaba al teléfono, Daisy ensayaba para una actuación en la ópera de París. Y mientras ensayaba, la chica, una vez hubo colgado el teléfono, salió a coger un taxi. Un taxista se había bajado, tras dejar al último pasajero, a tomar un café. Y mientras tanto, Daisy, seguía ensayando. Y el taxista que se había bajado, tras dejar el último pasajero, a tomar un café, cogió a la chica que iba de compras y que había perdido el taxi anterior. El taxi tubo que detenerse para no atropellar a un hombre que había salido hacia el trabajo cinco minutos más tarde por haber olvidado poner la alarma. Mientras ese hombre, que llegaba tarde al trabajo, cruzaba la calle, Daisy había terminado de ensayar y se daba una ducha. Y mientras Daisy se duchaba, el taxi esperaba fuera de la tienda a que la chica recogiera un paquete que no le habían envuelto aún, porque la dependienta que tenía que envolverlo había roto con su novio la noche anterior, y se había olvidado. Una vez envuelto el paquete, la chica, ya en el taxi, vió como un camión de repartos se cruzaba en su camino. Mientras tanto, Daisy se arreglaba. El camión se apartó y el taxi pudo avanzar. Mientras, Daisy, la última en vestirse, esperó a una de sus amigas a la que se le había roto un cordón. Mientras el taxi estaba parado esperando a que cambiara un semáforo, Daisy y su amiga salieron por la puerta de atrás del teatro. Y si tan solo una cosa hubiera ocurrido de otra forma, si ese cordón no se hubiera roto, o ese camión se hubiera apartado segundos antes, o ese paquete hubiera estado envuelto porque la dependienta no hubiera roto con su novio, o ese hombre se hubiera puesto la alarma y se hubiera levantado cinco minutos antes, o ese taxista no se hubiera parado a tomar un café, o esa chica no se hubiera dejado el abrigo y hubiera cogido el taxi anterior, Daisy y su amiga hubieran cruzado la calle, y el taxi hubiera pasado de largo.
Pero siendo la vida como es, una serie de vidas cruzadas e incidentes que escapan a nuestro control, ese taxi no pasó de largo, y ese taxista se distrajo un segundo.. y ese taxi atropelló a Daisy."
El curioso caso de Benjamin Button
Una chica en París se disponía a ir de compras, pero se le olvidó el abrigo y volvió a por él. Cuando cogió el abrigo, sonó el teléfono, así que se detuvo a cogerlo y habló un par de minutos. Mientras la chica estaba al teléfono, Daisy ensayaba para una actuación en la ópera de París. Y mientras ensayaba, la chica, una vez hubo colgado el teléfono, salió a coger un taxi. Un taxista se había bajado, tras dejar al último pasajero, a tomar un café. Y mientras tanto, Daisy, seguía ensayando. Y el taxista que se había bajado, tras dejar el último pasajero, a tomar un café, cogió a la chica que iba de compras y que había perdido el taxi anterior. El taxi tubo que detenerse para no atropellar a un hombre que había salido hacia el trabajo cinco minutos más tarde por haber olvidado poner la alarma. Mientras ese hombre, que llegaba tarde al trabajo, cruzaba la calle, Daisy había terminado de ensayar y se daba una ducha. Y mientras Daisy se duchaba, el taxi esperaba fuera de la tienda a que la chica recogiera un paquete que no le habían envuelto aún, porque la dependienta que tenía que envolverlo había roto con su novio la noche anterior, y se había olvidado. Una vez envuelto el paquete, la chica, ya en el taxi, vió como un camión de repartos se cruzaba en su camino. Mientras tanto, Daisy se arreglaba. El camión se apartó y el taxi pudo avanzar. Mientras, Daisy, la última en vestirse, esperó a una de sus amigas a la que se le había roto un cordón. Mientras el taxi estaba parado esperando a que cambiara un semáforo, Daisy y su amiga salieron por la puerta de atrás del teatro. Y si tan solo una cosa hubiera ocurrido de otra forma, si ese cordón no se hubiera roto, o ese camión se hubiera apartado segundos antes, o ese paquete hubiera estado envuelto porque la dependienta no hubiera roto con su novio, o ese hombre se hubiera puesto la alarma y se hubiera levantado cinco minutos antes, o ese taxista no se hubiera parado a tomar un café, o esa chica no se hubiera dejado el abrigo y hubiera cogido el taxi anterior, Daisy y su amiga hubieran cruzado la calle, y el taxi hubiera pasado de largo.
Pero siendo la vida como es, una serie de vidas cruzadas e incidentes que escapan a nuestro control, ese taxi no pasó de largo, y ese taxista se distrajo un segundo.. y ese taxi atropelló a Daisy."
El curioso caso de Benjamin Button
Virus
"M'agradaria compartir una revelació que he tingut des que estic aquí. Aquesta em sobrevingué quan vaig intentar classificar la nostra espècie. Veuran, em vaig adonar que, en realitat, no som mamífers. Tots els mamífers d'aquest planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l'hàbitat natural que els envolta. Però els humans no ho fem. Ens traslladem a una zona i ens multipliquem, ens multipliquem, i ens seguim multiplicant fins que tots els recursos naturals s'esgoten. De manera que la única manera de sobreviure és extenent-nos cap a una altra zona.
Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix el mateix patró. ¿Saben quin és?
Un virus."
Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix el mateix patró. ¿Saben quin és?
Un virus."
domingo, 27 de diciembre de 2009
Dependència o Independència de Catalunya.
Després de trenta anys de democràcia estable, sòlidament anclats a la Unió Europea i l’euro, impensables els cops d’Estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya. Exceptuant efusions líriques, amenaces gònades i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no se sent a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, amb excepció d’una certa apel·lació a la resignació i la rutina, tampoc raonen, fins i tot recorren creixentment a l’escarni i l’amenaça, aquí més pròxims als usos de la dictadura maoista.
És normal aquesta afàsia, que s’intenta ocultar sota abundants brams, doncs el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l’Estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d’interès i els arancels d’importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, ho ha absorvit l’únic europeu, i és Brusel·les qui pren aquesta decisions i s’obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l’antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l’Estat menys del 40% de la seva producció, i n’importa menys del 35%.
A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l’accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s’ha convertit en arriscat per ser l’únic en que els productes catalans són boicotejats pel simple fet de ser catalans (pràctica del 21% dels madrilenys, segons l’ABC).
Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i els fets són eloquents: després de dècades de treure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya (19.200 milions d’euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Què reben els catalans a canvi de l’espoli fiscal? Ni tant sols la transparència, doncs els balanços fiscals, públics a la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els amaguen tant els governs del PP com els del PSOE. ¿Què amaguen?
Tampoc a l’hora de comprar empreses espanyoles és una avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d’una manera o d’una altra, i contra ella es branda la Constitució i la xenofòbia, que no s’invoca davant OPAs alemanyes o italianes.
A l’espoli de l’Estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s’hi afegeix la penúria de la Generalitat. N’hi ha prou amb una dada: després de trenta anys d’autonomia, i per a 7,5 milions d’habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Després de vuit anys d’autonomia. I per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d’euros. Escòcia amb vuit anys ha aconseguit el doble per habitant que Catalunya en trenta anys.
Mal negoci és avui Espanya per Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins a tractats internacionals (aquests que frma l’Estat espanyol prohibint que utilitzin l’aeroport de Barcelona els avios des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, ¿a qui li interessa continuar la dependència? ¿Algú podria explicar alguna avantatge comparativa de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).
El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l’aparell de l’Estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d’empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.
Ja s’han assolit els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep als “diferents” no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Porclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d’Espanya. Una possessió.
Intentem de bona fe fer una correcció de l’espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam estendre la mà per només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s’aplica ni cumpleix, donc aquest Govern espanyol, com els anteriors, no té per què cumplir la llei quan aquesta afecta a Catalunya.
No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que per això els nombren el PP i el PSOE. S’equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d’Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència. Espanya té molt a guanyar amb un Estat Català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura insitucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l’ordre constitucional.
Va dir Azaña que per mantenir Espanya unida s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après en el seu lloc el mètode per guanyar l’adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant dóna. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineductable i inevitable. Ha començat el compte enrere.
És normal aquesta afàsia, que s’intenta ocultar sota abundants brams, doncs el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l’Estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d’interès i els arancels d’importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, ho ha absorvit l’únic europeu, i és Brusel·les qui pren aquesta decisions i s’obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l’antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l’Estat menys del 40% de la seva producció, i n’importa menys del 35%.
A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l’accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s’ha convertit en arriscat per ser l’únic en que els productes catalans són boicotejats pel simple fet de ser catalans (pràctica del 21% dels madrilenys, segons l’ABC).
Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i els fets són eloquents: després de dècades de treure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya (19.200 milions d’euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Què reben els catalans a canvi de l’espoli fiscal? Ni tant sols la transparència, doncs els balanços fiscals, públics a la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els amaguen tant els governs del PP com els del PSOE. ¿Què amaguen?
Tampoc a l’hora de comprar empreses espanyoles és una avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d’una manera o d’una altra, i contra ella es branda la Constitució i la xenofòbia, que no s’invoca davant OPAs alemanyes o italianes.
A l’espoli de l’Estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s’hi afegeix la penúria de la Generalitat. N’hi ha prou amb una dada: després de trenta anys d’autonomia, i per a 7,5 milions d’habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Després de vuit anys d’autonomia. I per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d’euros. Escòcia amb vuit anys ha aconseguit el doble per habitant que Catalunya en trenta anys.
Mal negoci és avui Espanya per Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins a tractats internacionals (aquests que frma l’Estat espanyol prohibint que utilitzin l’aeroport de Barcelona els avios des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, ¿a qui li interessa continuar la dependència? ¿Algú podria explicar alguna avantatge comparativa de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).
El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l’aparell de l’Estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d’empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.
Ja s’han assolit els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep als “diferents” no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Porclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d’Espanya. Una possessió.
Intentem de bona fe fer una correcció de l’espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam estendre la mà per només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s’aplica ni cumpleix, donc aquest Govern espanyol, com els anteriors, no té per què cumplir la llei quan aquesta afecta a Catalunya.
No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que per això els nombren el PP i el PSOE. S’equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d’Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència. Espanya té molt a guanyar amb un Estat Català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura insitucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l’ordre constitucional.
Va dir Azaña que per mantenir Espanya unida s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après en el seu lloc el mètode per guanyar l’adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant dóna. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineductable i inevitable. Ha començat el compte enrere.
domingo, 13 de diciembre de 2009
La mica que sé de la vida.
“La mica que sé de la vida, està en els llibres que mai llegeixo. La mica que sé de la vida, està en les línies que no he escrit. La mica que sé de la vida, s’explica prenent un cafè, s’entén prenent una copa, i s’oblida prenent-ne dues.
Que ningú s’emocioni ni albergui falses esperances, perquè amb la mica que sé de la vida, amb dures penes s’omple un cor, per petit que sigui.
Començo pel que sé:
Sé que, afortunadament, només moriràs una vegada. Així que procura no morir-te més vegades pel camí. No hi ha res pitjor que aquestes persones que es van morint abans de morir del tot. Per evitar-ho, t’ofereixo un mètode infallible: mentres tu decideixis, tot va bé. El dia que deixis de decidir o decideixin per tu, atenció, perquè l’estaràs palmant una mica, i després no hi ha marxa enrere.
Tingues sempre més projectes que records.
Res de tot això que dic val la pena si no tens algú al teu costat que et fagi ser incoherent.
Ni flors, ni “aquesta és la nostra cançó”, ni “ets el més bonic de tota la meva vida”. Aquest no és l’autèntic romanticisme. Algú que t’empenti a fer coses de les que mai t’has considerat capaç, que arrasi amb els teus jomai o joqueva. Això sí que ho és.
Tant de bo estimis molt i durant molt temps. Que t’ho prenguin tot, que fagin troços de les teves ganes i que et vegis obliga’t a reunir-les amb el fil de qualsevol il·lusió. Que desitgis i siguis desitjat, que es frustrin totes les teves esperances i que, tard o d’hora, acabis descubrint que la única manera de recuperar el primer amor, que és el propi, és en braços aliens.
Dues emocions associades al passat: arrepentiment i culpa. Una associada al futur: preocupació. Quan abans te les treguis de sobre, millor, abans començaràs a apreciar el que tens.
El més probable és que un amic et traeixi, tindràs sort si és només un; a un altre el traïràs, i pensis el que pensis i t’expliquin el que t’expliquin, els que no sentis que són els teus vertaders amics abans dels 30, oblida’ls perquè seràn només coneguts que et trobaràs de tant en tant i amb els que no t’aturaràs ni a prendre un cafè, o per ells o per tu. Compte només amb els tres o quatre principals perquè a partir d’aquí tot és una gran mentida.
Per acabar: acostuma’t a lluitar contra ella, perquè el més probable és que t’estigui tocant els collons durant la major part de la teva vida, i això és la POR.
POR al fracàs, POR a la soletat, POR a perdre-ho tot (amor, riquesa, salut, família, amics, i així un etc. tan llarg que no cap en aquest parèntesis), i sobre tot, POR a que el tio que hagi escrit això et fagi entrar en raó.”
Ho havia de penjar. :)
Que ningú s’emocioni ni albergui falses esperances, perquè amb la mica que sé de la vida, amb dures penes s’omple un cor, per petit que sigui.
Començo pel que sé:
Sé que, afortunadament, només moriràs una vegada. Així que procura no morir-te més vegades pel camí. No hi ha res pitjor que aquestes persones que es van morint abans de morir del tot. Per evitar-ho, t’ofereixo un mètode infallible: mentres tu decideixis, tot va bé. El dia que deixis de decidir o decideixin per tu, atenció, perquè l’estaràs palmant una mica, i després no hi ha marxa enrere.
Tingues sempre més projectes que records.
Res de tot això que dic val la pena si no tens algú al teu costat que et fagi ser incoherent.
Ni flors, ni “aquesta és la nostra cançó”, ni “ets el més bonic de tota la meva vida”. Aquest no és l’autèntic romanticisme. Algú que t’empenti a fer coses de les que mai t’has considerat capaç, que arrasi amb els teus jomai o joqueva. Això sí que ho és.
Tant de bo estimis molt i durant molt temps. Que t’ho prenguin tot, que fagin troços de les teves ganes i que et vegis obliga’t a reunir-les amb el fil de qualsevol il·lusió. Que desitgis i siguis desitjat, que es frustrin totes les teves esperances i que, tard o d’hora, acabis descubrint que la única manera de recuperar el primer amor, que és el propi, és en braços aliens.
Dues emocions associades al passat: arrepentiment i culpa. Una associada al futur: preocupació. Quan abans te les treguis de sobre, millor, abans començaràs a apreciar el que tens.
El més probable és que un amic et traeixi, tindràs sort si és només un; a un altre el traïràs, i pensis el que pensis i t’expliquin el que t’expliquin, els que no sentis que són els teus vertaders amics abans dels 30, oblida’ls perquè seràn només coneguts que et trobaràs de tant en tant i amb els que no t’aturaràs ni a prendre un cafè, o per ells o per tu. Compte només amb els tres o quatre principals perquè a partir d’aquí tot és una gran mentida.
Per acabar: acostuma’t a lluitar contra ella, perquè el més probable és que t’estigui tocant els collons durant la major part de la teva vida, i això és la POR.
POR al fracàs, POR a la soletat, POR a perdre-ho tot (amor, riquesa, salut, família, amics, i així un etc. tan llarg que no cap en aquest parèntesis), i sobre tot, POR a que el tio que hagi escrit això et fagi entrar en raó.”
Ho havia de penjar. :)
lunes, 7 de diciembre de 2009
Sacrifici.
Ara i sempre. Ara i sempre, tothom ho vol tenir tot sense cap mena de sacrifici. Som l’espècie més gandula que ha trepitjat mai l’escorça terrestre. Som patètics. Fariem llàstima a la resta d’éssers vius si aquests en puguessin sentir.
Adorem la comoditat.
Aquells que em coneguin sabran que no tinc gens de fe en la humanitat, i suposo que se’m nota. Si, em costa dissimular-ho.
En un debat qualsevol estic segur que la idea que un ésser humà ho faria tot per protegir el prògim surtiria diverses vegades. Ara bé, és cert?
Tu ho faries? No. I tu? Segurament tampoc.
I a tu... a tu, ja ni t’ho pregunto.
Però aquesta facultat (no m’atreveixo a anomenar-ne ni virtut ni defecte, arribats a aquest punt), no arriba fins aquí. Tot és molt més obscur que això. No tot es limita a imaginar-se escenes de perill mortal en què una persona hagués d’escollir entre la seva vida i la del seu pare, la seva mare, el seu germà, el seu novio, novia, o millor amic. En aquests casos tothom sap tan bé com jo que tothom, excepte algun malalt, donaria prioritat a la seva vida. Fins aquí, bé. Tots nosaltres, amb intel·ligència o sense (la majoria, no us enganyeu, sense), formem part del regne animal, i tenim certs instints, alguns més extingits que d’altres. I el que encara segueix vigent amb tot el seu poder és l’instint de supervivència, i aquest ningú ens el traurà. Així que ningú culparà a ningú, estarem d’acord, per donar prioritat a la seva vida respecte la dels demés.
Però com he dit, no tot es limita a això.
I com he dit, adorem la comoditat.
La meva pregunta és: ¿Som capaços de sobreposar la nostra comoditat davant la felicitat aliena? ¿Som capaços d’amargar l’existència al prògim, fer-lo caure, destruïr-lo, i després senzillament fugir, abandonant-lo i substituïnt-lo en un marge indigeriblement limitat de temps per algú altre que –encara- no t’és un pes a les espatlles, en comptes de donar-li la mà i aixecar-lo, assumint les conseqüències dels teus actes i plorant de gust amb l’objectiu de tornar-li a aquella persona el que era seu?
Sí, en som capaços.
¿Som capaços d’assumir riscos per a ajudar els demés? ¿Tenim la paciència i la compassió necessària per arriscar-se a perdre alguna cosa i/o algú, per deixar al teu company entreveure ni que sigui un bri d’esperança al final del túnel?
Som capaços de perdre perquè un altre guanyi?
No, no en som capaços.
Tinc un do, senyors. El do de posar nerviosos els demés amb la meva concreticitat de vocabulari, sempre buscant la paraula més adient per cada moment i lloc determinat.
Deixeu-me fer ús, doncs, d’aquest do per explicar la diferència entre uns conceptes que aquí escrits queden molt clars, però que a l’hora de la veritat més d’un confón.
“Fer costat a algú" no és, ni molt menys, sinònim de “sacrificar-se per a algú”
Com explicar-ho de forma senzilla... Suposem que tu, estimat lector, et sents apunyalat per un pròxim, algú important de qui no et vols allunyar, a qui vols perdonar sigui quina sigui l’apunyalada, però evidentment, això és impossible d’aconseguir així per les bones... necessites motius per fer-ho. Partint d’aquesta base, et faré una pregunta que jo mateix respondré.
Què és el pitjor que pot fer el teu pròxim en aquesta situació? Resposta: Fer-te costat.
Fer costat és cruel, despiadat, una mostra més de la poca consideració, tacte i sensibilitat que aquesta persona ha tingut amb tu. Fer costat, en el sentit més literal, no significa res més que asseure's al teu costat de braços plegats observant com caus, recordant dia si dia també que és per culpa seva que estàs com estàs, i sense fer res per evitar-ho. Això és fer costat algú. Observar tranquil·lament com el prògim s’ofega en les seves pròpies llàgrimes i la seva pròpia ira mentres tu, assegut al seu costat, sense estendre la mà de cap manera, segueixes la teva vida amb un somriue a la cara, sent feliç, i oblidant progressivament el mal que has fet, la vida que has enfonsat.
No és això, el que la víctima necessita. El que necessita és un sacrifici, senyors. O un d’enorme, o moltissims de petits, però la paraula “sacrifici” és sagrada.
Això és el que demostrarà a aquella persona enfonsada, amargada, que qui l’ha enfonsat no ho ha fet amb mala intenció, que realment la importància que el causant de la seva amargor li dóna és més que paraules. És el que li farà veure que realment el seu botxí es penedeix del que ha fet i mostra una mica d’interès per arreglar el que ha espatllat.
Un sacrifici.
Deixeu-me definir "sacrifici" en aquest context: Acte perjudicial, desagradable, incòmode, frustrant, negatiu per la persona que el dú a terme amb l’intenció i objectiu de causar estímuls i sensacions positives al prògim en inferioritat de condicions. Això és un sacrifici, i només això pot eliminar el rencor, l’odi i la ira, i fer renéixer l’esperança, la fe, la tranquil·litat de saber que no estem sols en aquest món.
Les persones es limiten a fer costat, perquè les persones adorem la comoditat.
De seguida que aquesta comoditat corre perill, la reacció és automàtica. Fugim com llebres , trepitjant a qui sigui, oblidant-nos de tot el que això comporta.
Aquesta és la crua realitat, i permeteu-me afegir, amb tots els meus respectes, que qui no opini així és un il·lús. No patiu, jo també ho era.
Tard o d’hora us n’adonareu.
Amb afecte,
Jo.
Adorem la comoditat.
Aquells que em coneguin sabran que no tinc gens de fe en la humanitat, i suposo que se’m nota. Si, em costa dissimular-ho.
En un debat qualsevol estic segur que la idea que un ésser humà ho faria tot per protegir el prògim surtiria diverses vegades. Ara bé, és cert?
Tu ho faries? No. I tu? Segurament tampoc.
I a tu... a tu, ja ni t’ho pregunto.
Però aquesta facultat (no m’atreveixo a anomenar-ne ni virtut ni defecte, arribats a aquest punt), no arriba fins aquí. Tot és molt més obscur que això. No tot es limita a imaginar-se escenes de perill mortal en què una persona hagués d’escollir entre la seva vida i la del seu pare, la seva mare, el seu germà, el seu novio, novia, o millor amic. En aquests casos tothom sap tan bé com jo que tothom, excepte algun malalt, donaria prioritat a la seva vida. Fins aquí, bé. Tots nosaltres, amb intel·ligència o sense (la majoria, no us enganyeu, sense), formem part del regne animal, i tenim certs instints, alguns més extingits que d’altres. I el que encara segueix vigent amb tot el seu poder és l’instint de supervivència, i aquest ningú ens el traurà. Així que ningú culparà a ningú, estarem d’acord, per donar prioritat a la seva vida respecte la dels demés.
Però com he dit, no tot es limita a això.
I com he dit, adorem la comoditat.
La meva pregunta és: ¿Som capaços de sobreposar la nostra comoditat davant la felicitat aliena? ¿Som capaços d’amargar l’existència al prògim, fer-lo caure, destruïr-lo, i després senzillament fugir, abandonant-lo i substituïnt-lo en un marge indigeriblement limitat de temps per algú altre que –encara- no t’és un pes a les espatlles, en comptes de donar-li la mà i aixecar-lo, assumint les conseqüències dels teus actes i plorant de gust amb l’objectiu de tornar-li a aquella persona el que era seu?
Sí, en som capaços.
¿Som capaços d’assumir riscos per a ajudar els demés? ¿Tenim la paciència i la compassió necessària per arriscar-se a perdre alguna cosa i/o algú, per deixar al teu company entreveure ni que sigui un bri d’esperança al final del túnel?
Som capaços de perdre perquè un altre guanyi?
No, no en som capaços.
Tinc un do, senyors. El do de posar nerviosos els demés amb la meva concreticitat de vocabulari, sempre buscant la paraula més adient per cada moment i lloc determinat.
Deixeu-me fer ús, doncs, d’aquest do per explicar la diferència entre uns conceptes que aquí escrits queden molt clars, però que a l’hora de la veritat més d’un confón.
“Fer costat a algú" no és, ni molt menys, sinònim de “sacrificar-se per a algú”
Com explicar-ho de forma senzilla... Suposem que tu, estimat lector, et sents apunyalat per un pròxim, algú important de qui no et vols allunyar, a qui vols perdonar sigui quina sigui l’apunyalada, però evidentment, això és impossible d’aconseguir així per les bones... necessites motius per fer-ho. Partint d’aquesta base, et faré una pregunta que jo mateix respondré.
Què és el pitjor que pot fer el teu pròxim en aquesta situació? Resposta: Fer-te costat.
Fer costat és cruel, despiadat, una mostra més de la poca consideració, tacte i sensibilitat que aquesta persona ha tingut amb tu. Fer costat, en el sentit més literal, no significa res més que asseure's al teu costat de braços plegats observant com caus, recordant dia si dia també que és per culpa seva que estàs com estàs, i sense fer res per evitar-ho. Això és fer costat algú. Observar tranquil·lament com el prògim s’ofega en les seves pròpies llàgrimes i la seva pròpia ira mentres tu, assegut al seu costat, sense estendre la mà de cap manera, segueixes la teva vida amb un somriue a la cara, sent feliç, i oblidant progressivament el mal que has fet, la vida que has enfonsat.
No és això, el que la víctima necessita. El que necessita és un sacrifici, senyors. O un d’enorme, o moltissims de petits, però la paraula “sacrifici” és sagrada.
Això és el que demostrarà a aquella persona enfonsada, amargada, que qui l’ha enfonsat no ho ha fet amb mala intenció, que realment la importància que el causant de la seva amargor li dóna és més que paraules. És el que li farà veure que realment el seu botxí es penedeix del que ha fet i mostra una mica d’interès per arreglar el que ha espatllat.
Un sacrifici.
Deixeu-me definir "sacrifici" en aquest context: Acte perjudicial, desagradable, incòmode, frustrant, negatiu per la persona que el dú a terme amb l’intenció i objectiu de causar estímuls i sensacions positives al prògim en inferioritat de condicions. Això és un sacrifici, i només això pot eliminar el rencor, l’odi i la ira, i fer renéixer l’esperança, la fe, la tranquil·litat de saber que no estem sols en aquest món.
Les persones es limiten a fer costat, perquè les persones adorem la comoditat.
De seguida que aquesta comoditat corre perill, la reacció és automàtica. Fugim com llebres , trepitjant a qui sigui, oblidant-nos de tot el que això comporta.
Aquesta és la crua realitat, i permeteu-me afegir, amb tots els meus respectes, que qui no opini així és un il·lús. No patiu, jo també ho era.
Tard o d’hora us n’adonareu.
Amb afecte,
Jo.
domingo, 8 de noviembre de 2009
Enyorança.
Et trobo a faltar.
Formes part del meu passat, i intentar recuperar-lo sense tu és terriblement frustrant.
Trobo a faltar el teu somriure malèvol, intimidant i inconfusible, cada cop que se t'acudia una mala idea, aquelles males idees que nosaltres consideravem sublims.
Trobo a faltar la teva frase lapidària: Arnau, puja't els pantalons; haurem de córrer.
Trobo a faltar les teves converses carents de significat amb conductors d'automòvils cars i propietaris de roba de marca que creien presenciar l'oportunitat de parlar amb la noia més preciosa del món sense saber que en realitat no era res més que un complot per enganxar adhesius de caràcter ideològic al seu apreciat vehicle.
Trobo a faltar el teu sarcasme quan parles amb gent massa imbècil com per tenir el privilegi de discutir amb tu.
Trobo a faltar les llargues hores asseguts sobre una pedra plana, o millor encara, una esplanada de gespa forestal, a l'ombra de la creu, símbol de la nostra corona, fumant, conversant amb mirades de complicitat i escoltant la discografia sencera de New Found Glory.
Amb tu, carinyo, he viscut un somni. He viscut una intensa utopia que nosaltres vam fer realitat. Amb tu, he tastat els anhels més profunds de la humanitat.
Amb tu, carinyo, m'he sentit viu.
I prometo que, tard o d'hora, sigui com sigui, on sigui i quan sigui...
ho tornarem a viure.
Junts, tu i jo. I ningú més.
Et trobo a faltar.
Atentament,
Whatshisname
Formes part del meu passat, i intentar recuperar-lo sense tu és terriblement frustrant.
Trobo a faltar el teu somriure malèvol, intimidant i inconfusible, cada cop que se t'acudia una mala idea, aquelles males idees que nosaltres consideravem sublims.
Trobo a faltar la teva frase lapidària: Arnau, puja't els pantalons; haurem de córrer.
Trobo a faltar les teves converses carents de significat amb conductors d'automòvils cars i propietaris de roba de marca que creien presenciar l'oportunitat de parlar amb la noia més preciosa del món sense saber que en realitat no era res més que un complot per enganxar adhesius de caràcter ideològic al seu apreciat vehicle.
Trobo a faltar el teu sarcasme quan parles amb gent massa imbècil com per tenir el privilegi de discutir amb tu.
Trobo a faltar les llargues hores asseguts sobre una pedra plana, o millor encara, una esplanada de gespa forestal, a l'ombra de la creu, símbol de la nostra corona, fumant, conversant amb mirades de complicitat i escoltant la discografia sencera de New Found Glory.
Amb tu, carinyo, he viscut un somni. He viscut una intensa utopia que nosaltres vam fer realitat. Amb tu, he tastat els anhels més profunds de la humanitat.
Amb tu, carinyo, m'he sentit viu.
I prometo que, tard o d'hora, sigui com sigui, on sigui i quan sigui...
ho tornarem a viure.
Junts, tu i jo. I ningú més.
Et trobo a faltar.
Atentament,
Whatshisname
Defectes.
Després de dècades vivint entre mentides, un ha de prendre una decisió.
L'hipocresia, la prepotència, són mals amb els que es neix, i si no es pot vèncer per bones maneres s'haurà de pagar amb la mateixa moneda. Desitjo solemnement que amb el singular n'hi hagués prou, però malauradament és molt poc probable, així que si em permeteu, és més pràctic fer servir el plural. Jo sóc com sóc. I ara sí, companys, n'estic orgullós. I tots aquells que em vegin només amb els meus defectes, em coneixeran pels meus defectes. Totes aquelles persones que em superin en nombre i qualitat de defectes, i tot i això em coneguin única i exclusivament pels meus defectes, viuran els meus defectes. Els sentiran, els oloraran, els tocaran. I si, tindran raó, són defectes. Però qui plorarà seran ells, no jo. A veure si d'aquesta manera comencen a tenir més pressa per buscar les virtuts.
Qui avisa no és traïdor.
Això és, senyors, How to be a selfish man.
Atentament i amb apreci,
Whatshisface.
L'hipocresia, la prepotència, són mals amb els que es neix, i si no es pot vèncer per bones maneres s'haurà de pagar amb la mateixa moneda. Desitjo solemnement que amb el singular n'hi hagués prou, però malauradament és molt poc probable, així que si em permeteu, és més pràctic fer servir el plural. Jo sóc com sóc. I ara sí, companys, n'estic orgullós. I tots aquells que em vegin només amb els meus defectes, em coneixeran pels meus defectes. Totes aquelles persones que em superin en nombre i qualitat de defectes, i tot i això em coneguin única i exclusivament pels meus defectes, viuran els meus defectes. Els sentiran, els oloraran, els tocaran. I si, tindran raó, són defectes. Però qui plorarà seran ells, no jo. A veure si d'aquesta manera comencen a tenir més pressa per buscar les virtuts.
Qui avisa no és traïdor.
Això és, senyors, How to be a selfish man.
Atentament i amb apreci,
Whatshisface.
sábado, 17 de octubre de 2009
Hola de nou.
Ha passat molt temps d'ençà vaig viure per últim cop, d'ençà vaig respirar alleujat per últim cop. Ara, companys, torno a començar, amb les idees renovades i plenes d'energia. Amb la motivació necessària per part de la gent necessària per tal de començar de nou.
Finalment ho he demostrat, ha quedat demostrat, provat, que mai faràn per tu el que els agradaria que fessis per ells.
Així que partint d'aquesta base, hola, encantat, em dic Arnau i em presento al món.
Porto uns dies interessants. Mirant-ho tot des d'un punt de vista diferent s'aprèn molt. Les mirades de la gent, els gestos, les paraules, l'entonació...poden tenir significats molt diferents segons el que et passi pel cap en el moment en què et paris a analitzar-ho. Així que estic intentant analitzar-ho tot sota els mateixos ulls, sense dubtes, sense errors. I funciona, oh, i tant que funciona. És sorprenent la facilitat de conèixer els demés. Sí, el que sentiu. Conèixer els demés és fàcil. El que és dificil és acceptar el que veus, acceptar les conclusions a les que arribes. I com a conseqüència d'això, s'activa un sistema de defensa biòlogic dels humans com a éssers sociables: la confiança. Engany. És un engany. Feu-me cas, companys, reflexioneu i mireu de tocar de peus a terra.
Tornantals meus dies, un nou personatge ha intervingut en la història de la meva vida, un personatge molt interessant. Sí, realment molt interessant.
Per altra banda projectes entre mans, econòmics, socials i acadèmics. Preparar una bona mà per assegurar la victòria. Tot funciona. Ara sí, tot funciona. Aquest sóc jo, així sóc jo. Un guanyador.
Així que és hora de fingir que textos sobre muntanyes, creus i petons fantasma no han estat mai escrits. Només fingir, òbviament. Això és el que em demanen.
Hola de nou, em dic Arnau i em presento al món.
En el país de los ciegos, el tuerto es el rey.
Finalment ho he demostrat, ha quedat demostrat, provat, que mai faràn per tu el que els agradaria que fessis per ells.
Així que partint d'aquesta base, hola, encantat, em dic Arnau i em presento al món.
Porto uns dies interessants. Mirant-ho tot des d'un punt de vista diferent s'aprèn molt. Les mirades de la gent, els gestos, les paraules, l'entonació...poden tenir significats molt diferents segons el que et passi pel cap en el moment en què et paris a analitzar-ho. Així que estic intentant analitzar-ho tot sota els mateixos ulls, sense dubtes, sense errors. I funciona, oh, i tant que funciona. És sorprenent la facilitat de conèixer els demés. Sí, el que sentiu. Conèixer els demés és fàcil. El que és dificil és acceptar el que veus, acceptar les conclusions a les que arribes. I com a conseqüència d'això, s'activa un sistema de defensa biòlogic dels humans com a éssers sociables: la confiança. Engany. És un engany. Feu-me cas, companys, reflexioneu i mireu de tocar de peus a terra.
Tornantals meus dies, un nou personatge ha intervingut en la història de la meva vida, un personatge molt interessant. Sí, realment molt interessant.
Per altra banda projectes entre mans, econòmics, socials i acadèmics. Preparar una bona mà per assegurar la victòria. Tot funciona. Ara sí, tot funciona. Aquest sóc jo, així sóc jo. Un guanyador.
Així que és hora de fingir que textos sobre muntanyes, creus i petons fantasma no han estat mai escrits. Només fingir, òbviament. Això és el que em demanen.
Hola de nou, em dic Arnau i em presento al món.
En el país de los ciegos, el tuerto es el rey.
martes, 5 de mayo de 2009
Olimp.
Com ens agrada exagerar, eh? Un cap de setmana de festa, i el dilluns en parlem dient: “Oh, Déu meu! El millor cap de setmana de la meva vida! I amb diferencia!”. I tornem a dir-ho el cap de setmana següent. Ens agrada viure els moments com si cada un d’ells fós un trosset de vida únic i exclusiu. Ens agrada donar exagerada importància als moments més agradables i més recents per evitar que la memoria els esborri fins que n’arribi un altre de més agradable.
Mai havia cregut en això. Mai, fins ara.
Jo, companys, sóc atrevit. I per això m’atreveixo a assegurar que sóc de les poques persones que sincerament asseguren que han viscut el moment més important de la seva vida. Un moment molt llarg per dir-ne moment, ja que han sigut dos dies. Dos dies llargs i massa curts al mateix temps.
Jo, senyors, asseguro que aquests dos dies no s’esborraràn mai de la meva memòria, i asseguro també que es mantindran a la posició més alta, al cim més alt, durant el que em resta de vida.
Mai havia cregut en els millors moments. Mai havia cregut en les llàgrimes de felicitat. I feia temps que no creia en una nit sense fantasmes.
Ara he descovert que m’equivocava.
Només un lloc pot ensenyar-me tot això. Només una màgia pot fer-me aprendre aquesta lliçó. I jo el conec. Jo hi estat. I vosaltres no, i no sabeu el que us perdeu. Un poble màgic, el camí curt cap a l’Olimp, el qual mai es pot fer sense anar agafat de la mà de la persona que més estimes en aquest món.
Un poble que es diu Moià.
Dissabte dia 2 de maig del 2009, cap a dos quarts d’onze del matí, em costava de creure que estava assegut amb ella, als seients de darrera del meu cotxe, agafats de la mà, i els meus pares conduint-nos al paradís que ens canviaria la vida.
Hi havia una aranya a la finestra, que va fer un salt espantant-la a ella. Vaig compadir aquella aranyeta. No sap el que es perd.
Poca estona després podia veure en la llunyania el més preciat campanar. Estavem arribant al nostre destí, el cor començava a bategar amb força –en el meu cas, més força del normal-, i la sang corria a tota velocitat.
El temps era perfecte, ideal. El sol ens il·luminava mentres baixavem del cotxe i sentiem sense escoltar les instruccions de la meva mare dins la casa. La casa. Em jugo la vida a que ningú ha pronunciat mai les paraules “casa nostra” amb tanta il·lusió i orgull com ho vaig fer jo aquell dia. Casa nostra. Ella i jo. Seva i meva. I ningú més. Un món sencer per a nosaltres sols. Un món sense fantasmes.
Mentres caminavem cap al parc municipal, em sentia com si caminés per sobre els raigs del sol. Era increïble. I va ser al mateix parc on vaig rebre el primer petó del cap de setmana. Un petó que em va sorprendre. Em va sorprendre degut a la força que alliberava, a l’energia, a la calor que transmetia. Un petó lliure, sense traves, sense límits, sense obstacles. Un petó lliure. Una mare ens va veure, i possiblement les filles també, i un tipo raro ensenyant parkour a la seva nòvia també, i l’Ot el Bruixot també, però què cony importa això? Aquelles persones no formaven part del nostre món, el món que haviem creat ella i jo. Ni tan sols el gronxador on ella estava asseguda hi pertanyia. Erem només ella i jo.
Asseguts a la gespa humida per la pluja dels dies anteriors, les mirades xispejaven i les mans s’entrellaçaven completament independents del cos. No era el primer cop que sentia el teu cap sobre el meu pit, però aquell dia era especial. Segur que ho notaves, t’agrada escoltar els batecs del meu cor. Ho notaves, oi? Si, segur.. i segur que la mare, les filles, el tipo raro i la novia i l’Ot el Bruixot també ho notaven. Jo irradiava felicitat, i la natura semblava que ho captés. Era tot perfecte. Sense fantasmes.
Si hi ha alguna força invencible, capaç de crear-ho i destruir-ho tot sense que ni tan sols ens n’adonem, aquesta és el temps. La piscina municipal ja no hi era. L’havien destruit, i amb ella part de la meva infància. Però no passa res. Et tenia a tu, al meu costat, agafant-me la mà mentres ens dirigiem al Petit Seller per refrescar-nos.
Començava a ser tard i haviem de dinar, així que vam preguntar pel supermercat més proper i ens hi vem encaminar. El viatge se’m va fer agradablement llarg. El tacte de la teva mà, permament i inalterable, em feia desitjar que el temps es parés per sempre. Però vam arribar al supermercat i els fideus instantanis tipics dels xinos ens esperaven per encendre’ns la curiositat.
Un cop a casa nostra, el gas ho va intentar, però no va impedir esborrar el somriure radiant que ens apareixia al rostre cada cop que ens miravem. Un somriure tonto. Un somriure estúpid, sincer. El millor somriure, el que vull trobar sempre a aquesta cara de hamster que tant m’agrada.
Ens esperava una tarda agitada, haviem de pujar una muntanya i haviem de veure un bon partit.
La muntanya de la Creu. L’Olimp disfressat, per on vam avançar relliscant amb sorra i pedres, agafant-nos a arbres i branquillons amb una mà, i sempre agafant-nos l’altra. L’Olimp disfressat que només es mostra a aquells que s’aturen a admirar-lo amb un somriure a la cara. El caminet de pedra roja s’alça inexurable envoltat de verd, arbres joves, flors, i pedres amb poemes gravats estenent la seva força més enllà de la nostra consciència. Caminen amb pas lent però sense pausa, observant cada detall d’aquell preciós paisatge que els nostres ulls captaven amb més bellesa que mai.
I al cim, ben alta i imponent, ens observava la Creu. Resplandent, ens esperava a nosaltres. Només a nosaltres. No em sento em forces per descriure el sentiment que es va apoderar de mi quan ens vam aturar al peu de l’escultura.
Ella i jo, al cim muntanya. Evidentment, agafats de la mà, estavem per sobre del món. Podiem distingir fins i tot les ombres que formaven els núvols sobre els pobles de les valls. Allà fa sol, allà no. Allà fa sol, allà no. Però el sol semblava centrar tota la seva atenció en nosaltres. Teniem milers de persones sota nostra que no sabien de la nostra existència, i tot i així, sabiem del cert que estaven per sota nostra. Sabiem amb absoluta certesa que ningú havia disfrutat tant d’una abraçada com ho vam fer nosaltres sota aquell cel, sobre aquell món, i dins el nostre món.
No erem a tres metres sobre el cel...
Nosaltres érem el cel.
Llàstima, ens haviem oblidat de la càmara de fotos.
Uns quants crits que provenien del poble ens van fer tornar a la realitat.
El partit havia començat, ens vam perdre els primers vint minuts. Quan vam arribar al Petit Seller, l’ambient era espectacular. Cants, crits d’entusiasme, aplaudiments...t’he enxampat mirant-me a través d’un mirall i rient. Ets preciosa. T’estàs rient de mi i et demanaria que no paressis mai. Com t’ho fas?
El partit emocionant, el Barça va apallissar el Madrid al Santiago Bernaveu, 2-6.
Tot estava a favor nostre.
Tornem cap a casa? Va, sí, tornem cap a casa.
Un cop allà, l’efecte va ser immediat. La música omplia el piset de somnis que ara es podien fer realitat. El balcó ens oferia el món sencer. Sentiem els crits eufòrics dels seguidors blau-granes, reiem amb ells i aplaudiem. Nosaltres estavem més eufòrics que ningú, i ho vam demostrar de la manera més íntima, però sense vergonya, sense obstacles, sense fantasmes.
Un cop més, aquella nit no volia dormir. Em feia por adormir-me. Però a diferència d’altres vegades, el sentiment era positiu. No em volia perdre un sol instant al seu costat. Alguna força incomprensible devia transmetre el missatge a un gran amic, ja que vam rebre una trucada força graciosa a les tres de la matinada.
L’endemà al matí, ep! El primer fantasma. Ja s’acabava, senyors. Aquella tarda marxavem. Però això no ens va deprimir. Ens vam llevar més al·legres que ningú, mai més ben dit, i l’ombra d’un fantasma que va resultat ser un àngel va envair l’habitació. Llàgrimes. Una cara tapada irradiant felicitat. Aigua salada omplint fonts d’al·legria sota els llençols. També sorpresa, per què negar-ho? Mai haviem cregut en les llàgrimes de felicitat. Però aquell dia hi eren, i les vam veure, les vam viure, les vam respirar, les vam sentir i les vam olorar. Eren reals.
Ella es va anar a dutxar. Mentrestant jo era al balcó, fumant aquells bastonets que ella tant odia i que per cert, hauré de deixar d’aquí poc per cortesía seva. La tristesa va començar a fer-se lloc entre les meves entranyes. No volia marxar. Em volia quedar allà per sempre, amb ella. Aquell era el meu món i no volia que es desfés. Però com he dit, el temps és invencible.
Teniem la intenció d’anar a l’embassament, però no va ser possible doncs les hores semblaven haver-se accelerat a marxes forçades. Ens vam haver de conformar amb una coca-cola a la plaça de Sant Sebastià, i amb una llarga i intensa conversa sobre els pros i contres de la bella Venezuela.
Els tortellinis del dinar van ser més aviat silenciosos. El cansament es va apoderar de nosaltres i no vam oferir resistència. Durant aquella estona la tristesa va obrir pas al pànic. No volia marxar, no podia marxar.
Però els petons es mantenien, això em donava forces.
Era hora de recollir. Rentar els plats, recollir les escombraries, buidar calaixos amb tresors desagradables i fer les bosses.
L’autobús amb direcció a Barcelona ens va rebre a les cinc de la tarda contra la nostra voluntat. Vaig saborejar fins el límit el tacte de la teva mà mentres caminavem cap a Plaça Catalunya per agafar el tren. Sabia que quedava poc temps per disfrutar-ho.
Mai havia odiat tant la meva ciutat natal. Aquell dia, Terrassa significava el final dels millors dies de la meva vida. Sense exagerar. Però m’agrada mirar-m’ho d’una altra manera: aquell dia, Terrassa significava el final dels dos primers dies. Però l’Olimp segueix on és. De fet, tenim l’Olimp a cada cantonada terrassenca. L’únic que hem de fer és trobar-lo i escalar-lo, altre cop agafats de la mà i amb un somriure a la cara. Sé que podem fer-ho, aquests dos dies m’han demostrat que podem fer-ho, i sé que a tu també.
Fa un temps parlava de córrer riscos, d'escalar muntanyes. Tu i jo hem arribat al cim més alt. Junts. Només tu i jo, vessant felicitat. Ho notes?
Tens l’empenta que necessitaves, només necessites assumir-la. Les llàgrimes de felicitat parlen per si soles, només et falta escoltar-les. La felicitat ens persegueix, no fugim d’ella, deixem que ens atrapi.
Som forts, sé que podem aconseguir-ho, independentment dels demés.
Junts, ho tenim tot a favor nostre.
Ho he vist, ho he viscut.
I per tant, hi crec.
T’estimo.
No t’ho podré agraïr mai prou.
Moltíssimes gràcies.
Moià, 2 i 3 de maig de 2009.
Mai havia cregut en això. Mai, fins ara.
Jo, companys, sóc atrevit. I per això m’atreveixo a assegurar que sóc de les poques persones que sincerament asseguren que han viscut el moment més important de la seva vida. Un moment molt llarg per dir-ne moment, ja que han sigut dos dies. Dos dies llargs i massa curts al mateix temps.
Jo, senyors, asseguro que aquests dos dies no s’esborraràn mai de la meva memòria, i asseguro també que es mantindran a la posició més alta, al cim més alt, durant el que em resta de vida.
Mai havia cregut en els millors moments. Mai havia cregut en les llàgrimes de felicitat. I feia temps que no creia en una nit sense fantasmes.
Ara he descovert que m’equivocava.
Només un lloc pot ensenyar-me tot això. Només una màgia pot fer-me aprendre aquesta lliçó. I jo el conec. Jo hi estat. I vosaltres no, i no sabeu el que us perdeu. Un poble màgic, el camí curt cap a l’Olimp, el qual mai es pot fer sense anar agafat de la mà de la persona que més estimes en aquest món.
Un poble que es diu Moià.
Dissabte dia 2 de maig del 2009, cap a dos quarts d’onze del matí, em costava de creure que estava assegut amb ella, als seients de darrera del meu cotxe, agafats de la mà, i els meus pares conduint-nos al paradís que ens canviaria la vida.
Hi havia una aranya a la finestra, que va fer un salt espantant-la a ella. Vaig compadir aquella aranyeta. No sap el que es perd.
Poca estona després podia veure en la llunyania el més preciat campanar. Estavem arribant al nostre destí, el cor començava a bategar amb força –en el meu cas, més força del normal-, i la sang corria a tota velocitat.
El temps era perfecte, ideal. El sol ens il·luminava mentres baixavem del cotxe i sentiem sense escoltar les instruccions de la meva mare dins la casa. La casa. Em jugo la vida a que ningú ha pronunciat mai les paraules “casa nostra” amb tanta il·lusió i orgull com ho vaig fer jo aquell dia. Casa nostra. Ella i jo. Seva i meva. I ningú més. Un món sencer per a nosaltres sols. Un món sense fantasmes.
Mentres caminavem cap al parc municipal, em sentia com si caminés per sobre els raigs del sol. Era increïble. I va ser al mateix parc on vaig rebre el primer petó del cap de setmana. Un petó que em va sorprendre. Em va sorprendre degut a la força que alliberava, a l’energia, a la calor que transmetia. Un petó lliure, sense traves, sense límits, sense obstacles. Un petó lliure. Una mare ens va veure, i possiblement les filles també, i un tipo raro ensenyant parkour a la seva nòvia també, i l’Ot el Bruixot també, però què cony importa això? Aquelles persones no formaven part del nostre món, el món que haviem creat ella i jo. Ni tan sols el gronxador on ella estava asseguda hi pertanyia. Erem només ella i jo.
Asseguts a la gespa humida per la pluja dels dies anteriors, les mirades xispejaven i les mans s’entrellaçaven completament independents del cos. No era el primer cop que sentia el teu cap sobre el meu pit, però aquell dia era especial. Segur que ho notaves, t’agrada escoltar els batecs del meu cor. Ho notaves, oi? Si, segur.. i segur que la mare, les filles, el tipo raro i la novia i l’Ot el Bruixot també ho notaven. Jo irradiava felicitat, i la natura semblava que ho captés. Era tot perfecte. Sense fantasmes.
Si hi ha alguna força invencible, capaç de crear-ho i destruir-ho tot sense que ni tan sols ens n’adonem, aquesta és el temps. La piscina municipal ja no hi era. L’havien destruit, i amb ella part de la meva infància. Però no passa res. Et tenia a tu, al meu costat, agafant-me la mà mentres ens dirigiem al Petit Seller per refrescar-nos.
Començava a ser tard i haviem de dinar, així que vam preguntar pel supermercat més proper i ens hi vem encaminar. El viatge se’m va fer agradablement llarg. El tacte de la teva mà, permament i inalterable, em feia desitjar que el temps es parés per sempre. Però vam arribar al supermercat i els fideus instantanis tipics dels xinos ens esperaven per encendre’ns la curiositat.
Un cop a casa nostra, el gas ho va intentar, però no va impedir esborrar el somriure radiant que ens apareixia al rostre cada cop que ens miravem. Un somriure tonto. Un somriure estúpid, sincer. El millor somriure, el que vull trobar sempre a aquesta cara de hamster que tant m’agrada.
Ens esperava una tarda agitada, haviem de pujar una muntanya i haviem de veure un bon partit.
La muntanya de la Creu. L’Olimp disfressat, per on vam avançar relliscant amb sorra i pedres, agafant-nos a arbres i branquillons amb una mà, i sempre agafant-nos l’altra. L’Olimp disfressat que només es mostra a aquells que s’aturen a admirar-lo amb un somriure a la cara. El caminet de pedra roja s’alça inexurable envoltat de verd, arbres joves, flors, i pedres amb poemes gravats estenent la seva força més enllà de la nostra consciència. Caminen amb pas lent però sense pausa, observant cada detall d’aquell preciós paisatge que els nostres ulls captaven amb més bellesa que mai.
I al cim, ben alta i imponent, ens observava la Creu. Resplandent, ens esperava a nosaltres. Només a nosaltres. No em sento em forces per descriure el sentiment que es va apoderar de mi quan ens vam aturar al peu de l’escultura.
Ella i jo, al cim muntanya. Evidentment, agafats de la mà, estavem per sobre del món. Podiem distingir fins i tot les ombres que formaven els núvols sobre els pobles de les valls. Allà fa sol, allà no. Allà fa sol, allà no. Però el sol semblava centrar tota la seva atenció en nosaltres. Teniem milers de persones sota nostra que no sabien de la nostra existència, i tot i així, sabiem del cert que estaven per sota nostra. Sabiem amb absoluta certesa que ningú havia disfrutat tant d’una abraçada com ho vam fer nosaltres sota aquell cel, sobre aquell món, i dins el nostre món.
No erem a tres metres sobre el cel...
Nosaltres érem el cel.
Llàstima, ens haviem oblidat de la càmara de fotos.
Uns quants crits que provenien del poble ens van fer tornar a la realitat.
El partit havia començat, ens vam perdre els primers vint minuts. Quan vam arribar al Petit Seller, l’ambient era espectacular. Cants, crits d’entusiasme, aplaudiments...t’he enxampat mirant-me a través d’un mirall i rient. Ets preciosa. T’estàs rient de mi i et demanaria que no paressis mai. Com t’ho fas?
El partit emocionant, el Barça va apallissar el Madrid al Santiago Bernaveu, 2-6.
Tot estava a favor nostre.
Tornem cap a casa? Va, sí, tornem cap a casa.
Un cop allà, l’efecte va ser immediat. La música omplia el piset de somnis que ara es podien fer realitat. El balcó ens oferia el món sencer. Sentiem els crits eufòrics dels seguidors blau-granes, reiem amb ells i aplaudiem. Nosaltres estavem més eufòrics que ningú, i ho vam demostrar de la manera més íntima, però sense vergonya, sense obstacles, sense fantasmes.
Un cop més, aquella nit no volia dormir. Em feia por adormir-me. Però a diferència d’altres vegades, el sentiment era positiu. No em volia perdre un sol instant al seu costat. Alguna força incomprensible devia transmetre el missatge a un gran amic, ja que vam rebre una trucada força graciosa a les tres de la matinada.
L’endemà al matí, ep! El primer fantasma. Ja s’acabava, senyors. Aquella tarda marxavem. Però això no ens va deprimir. Ens vam llevar més al·legres que ningú, mai més ben dit, i l’ombra d’un fantasma que va resultat ser un àngel va envair l’habitació. Llàgrimes. Una cara tapada irradiant felicitat. Aigua salada omplint fonts d’al·legria sota els llençols. També sorpresa, per què negar-ho? Mai haviem cregut en les llàgrimes de felicitat. Però aquell dia hi eren, i les vam veure, les vam viure, les vam respirar, les vam sentir i les vam olorar. Eren reals.
Ella es va anar a dutxar. Mentrestant jo era al balcó, fumant aquells bastonets que ella tant odia i que per cert, hauré de deixar d’aquí poc per cortesía seva. La tristesa va començar a fer-se lloc entre les meves entranyes. No volia marxar. Em volia quedar allà per sempre, amb ella. Aquell era el meu món i no volia que es desfés. Però com he dit, el temps és invencible.
Teniem la intenció d’anar a l’embassament, però no va ser possible doncs les hores semblaven haver-se accelerat a marxes forçades. Ens vam haver de conformar amb una coca-cola a la plaça de Sant Sebastià, i amb una llarga i intensa conversa sobre els pros i contres de la bella Venezuela.
Els tortellinis del dinar van ser més aviat silenciosos. El cansament es va apoderar de nosaltres i no vam oferir resistència. Durant aquella estona la tristesa va obrir pas al pànic. No volia marxar, no podia marxar.
Però els petons es mantenien, això em donava forces.
Era hora de recollir. Rentar els plats, recollir les escombraries, buidar calaixos amb tresors desagradables i fer les bosses.
L’autobús amb direcció a Barcelona ens va rebre a les cinc de la tarda contra la nostra voluntat. Vaig saborejar fins el límit el tacte de la teva mà mentres caminavem cap a Plaça Catalunya per agafar el tren. Sabia que quedava poc temps per disfrutar-ho.
Mai havia odiat tant la meva ciutat natal. Aquell dia, Terrassa significava el final dels millors dies de la meva vida. Sense exagerar. Però m’agrada mirar-m’ho d’una altra manera: aquell dia, Terrassa significava el final dels dos primers dies. Però l’Olimp segueix on és. De fet, tenim l’Olimp a cada cantonada terrassenca. L’únic que hem de fer és trobar-lo i escalar-lo, altre cop agafats de la mà i amb un somriure a la cara. Sé que podem fer-ho, aquests dos dies m’han demostrat que podem fer-ho, i sé que a tu també.
Fa un temps parlava de córrer riscos, d'escalar muntanyes. Tu i jo hem arribat al cim més alt. Junts. Només tu i jo, vessant felicitat. Ho notes?
Tens l’empenta que necessitaves, només necessites assumir-la. Les llàgrimes de felicitat parlen per si soles, només et falta escoltar-les. La felicitat ens persegueix, no fugim d’ella, deixem que ens atrapi.
Som forts, sé que podem aconseguir-ho, independentment dels demés.
Junts, ho tenim tot a favor nostre.
Ho he vist, ho he viscut.
I per tant, hi crec.
T’estimo.
No t’ho podré agraïr mai prou.
Moltíssimes gràcies.
Moià, 2 i 3 de maig de 2009.
lunes, 9 de marzo de 2009
Tros de quòniam.
¿Quanta gent ha sentit aquesta expressió en el transcurs de la seva vida? I de tots aquest,¿quants coneixen l'origen i el significat del mot "quòniam"? Evidentment, no es tracta d'un coneixement imprescindible per a la nostra subsistència, però ja feia uns quants dies que aquesta expressió sortia sovint en moltes de les nostres típiques converses absurdes. Finalment, la curiositat em va dominar, i vaig dedicar part del meu temps a esbrinar d'on havia sortit aquesta paraula, el significat de la qual va resultar ser d'allò més oportú.
Segons la hiperenciclopèdia, un quòniam es descriu com "Terme emprat en la locució tros de quòniam, que significa talòs, beneitot". Aquesta definició no em servia per gran cosa, ja que aquest és el significat conegut de l'expressió. A més, a mi tant sols m'interessava el mot, no l'expressió.
Per sort, si mirem directament al GREC, trobem més informació:
"Quòniam" és un mot manllevat del llatí, "perquè". De la mateixa manera, "tros de quòniam" és una expressió llatina. Sorgit segurament en ambients eclesiàstics, aplicat en algunes discussions escolàstiques a alguns que es llancessin a argumentar amb quoniam "perquè" sense saber després què dir.
Es podria dir, per tant, que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense tenir idea sobre com l'argumentaran.
Si senyor, d'allò més oportú.
Segons la hiperenciclopèdia, un quòniam es descriu com "Terme emprat en la locució tros de quòniam, que significa talòs, beneitot". Aquesta definició no em servia per gran cosa, ja que aquest és el significat conegut de l'expressió. A més, a mi tant sols m'interessava el mot, no l'expressió.
Per sort, si mirem directament al GREC, trobem més informació:
"Quòniam" és un mot manllevat del llatí, "perquè". De la mateixa manera, "tros de quòniam" és una expressió llatina. Sorgit segurament en ambients eclesiàstics, aplicat en algunes discussions escolàstiques a alguns que es llancessin a argumentar amb quoniam "perquè" sense saber després què dir.
Es podria dir, per tant, que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense tenir idea sobre com l'argumentaran.
Si senyor, d'allò més oportú.
Les ones
Una ona és una pertorbació que es propaga. A més de la radiació electromagnètica, que es pot propagar en el buit, les ones es propaguen a través d'un medi a través del qual poden transferir energia sense que les partícules es vegin desplaçades de manera permanent. En canvi, cada punt oscil·la al voltant d'una posició fixa.
Propietats característiques:
Totes les ones tenen un comportament comú sota cert nombre de situacions. Totes les ones poden experimentar:
·Principi de Huygens - Tot punt d'un front d'ona actua com un focus emissor d'ones.
·Reflexió - quan una ona canvia la direcció de propagació, degut a l'impacte amb un material reflectant.
·Refracció - canvi de direcció de les ones degut al fet que penetren en un nou medi.
·Difracció - l'expansió cap als costats de les ones, per exemple quan han passat per un forat petit, basat en el principi de Huygens.
·Interferència - la suma de dues ones que entren en contacte entre elles.
·Dispersió - la descomposició d'una ona (depenent de la freqüència).
·Polarització - Quan en un àtom proporcionem energia elèctrica, els electrons pugen d'òrbita, quan l'electró perd aquesta energia baixa un altre cop d'òrbita. Aquest energia que es perd es converteix en llum.
No us recorda res? Potser no. Però a mi si que em recorda quelcom inescrutable per l’ésser humà, i permeteu-me que us digui que no tinc cap intenció d’explicar per què se m’ha acudit publicar-ho.
Jo ho sé, i potser amb una mica d’imaginació algú de certa implicació podria endevinar-ho, ¿qui sap?
Jo ho sé. La debilitat dels humans és mòbil, canvia i es modifica amb el temps i l’experiència, dóna voltes contínuament de manera lenta i complexa, i tot passa sense que pràcticament ens n’adonem. Però no per això deixa de ser debilitat.
I la debilitat és filla, entre d’altres, d’un factor de la nostra naturalesa imprescindible, indispensable, omnipotent i omnipresent, efectiu malgrat invisible, car mentre alguns ho descriuen com un sistema biològic de supervivència, altres ho veiem com un poder que arriba molt més enllà del nostre espectre emocional.
Jo ho sé.
Jo sé a què em refereixo i no estic aquí per donar explicacions. Que cadascú s’ho miri com li plagui. No existeix una interpretació correcta. Cadascú hi veurà quelcom que li correspon, cadascú hi trobarà un significat. O potser ni això.
Però jo tinc el meu. Jo ho sé, i això és el que m'importa.
Propietats característiques:
Totes les ones tenen un comportament comú sota cert nombre de situacions. Totes les ones poden experimentar:
·Principi de Huygens - Tot punt d'un front d'ona actua com un focus emissor d'ones.
·Reflexió - quan una ona canvia la direcció de propagació, degut a l'impacte amb un material reflectant.
·Refracció - canvi de direcció de les ones degut al fet que penetren en un nou medi.
·Difracció - l'expansió cap als costats de les ones, per exemple quan han passat per un forat petit, basat en el principi de Huygens.
·Interferència - la suma de dues ones que entren en contacte entre elles.
·Dispersió - la descomposició d'una ona (depenent de la freqüència).
·Polarització - Quan en un àtom proporcionem energia elèctrica, els electrons pugen d'òrbita, quan l'electró perd aquesta energia baixa un altre cop d'òrbita. Aquest energia que es perd es converteix en llum.
No us recorda res? Potser no. Però a mi si que em recorda quelcom inescrutable per l’ésser humà, i permeteu-me que us digui que no tinc cap intenció d’explicar per què se m’ha acudit publicar-ho.
Jo ho sé, i potser amb una mica d’imaginació algú de certa implicació podria endevinar-ho, ¿qui sap?
Jo ho sé. La debilitat dels humans és mòbil, canvia i es modifica amb el temps i l’experiència, dóna voltes contínuament de manera lenta i complexa, i tot passa sense que pràcticament ens n’adonem. Però no per això deixa de ser debilitat.
I la debilitat és filla, entre d’altres, d’un factor de la nostra naturalesa imprescindible, indispensable, omnipotent i omnipresent, efectiu malgrat invisible, car mentre alguns ho descriuen com un sistema biològic de supervivència, altres ho veiem com un poder que arriba molt més enllà del nostre espectre emocional.
Jo ho sé.
Jo sé a què em refereixo i no estic aquí per donar explicacions. Que cadascú s’ho miri com li plagui. No existeix una interpretació correcta. Cadascú hi veurà quelcom que li correspon, cadascú hi trobarà un significat. O potser ni això.
Però jo tinc el meu. Jo ho sé, i això és el que m'importa.
miércoles, 4 de marzo de 2009
País Basc.
Volia penjar això abans de l'esdeveniment del que es parlarà, però no vaig trobar el moment de fer-ho. Ara, amb una companyia d'ideologia similar o fins i tot idèntica, és un bon moment per penjar-ho, tot i el retràs.
-
L’Esquerra Abertzale: sense veu, sense vot.
Aquest cop, ho han aconseguit. Els tres poders públics de l’Estat espanyol han engrassat la maquinària decididament per anul•lar a cuita-corrents les candidatures presentades per les agrupacions electorals Askatasuna i Euskal Herriak bear duen Aldaketa Demokrazia 3.000.000 (D3M, ó Democràcia 3 Milions) de cara a les eleccions al Parlament Basc del proper 1 de març.
Després que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l'esquerra abertzale –a instàncies del govern i de la fiscalia general de l'Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la decisió, el jutge polifacètic de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà immediatament la via complementària de la il·legalització (li diuen, a manera d'eufemisme, suspensió d'activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb els vots favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d'enfortir l'Estat i d'aniquilar les dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el seu discurs per ensorrar l'esquerra independentista basca i apartar-la de qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.
Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual. Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil•lina l’antiga pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs, el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una solució dialogada del conflicte.Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i judicial de l’esquerra independentista al País Basc.
-
L’Esquerra Abertzale: sense veu, sense vot.
Aquest cop, ho han aconseguit. Els tres poders públics de l’Estat espanyol han engrassat la maquinària decididament per anul•lar a cuita-corrents les candidatures presentades per les agrupacions electorals Askatasuna i Euskal Herriak bear duen Aldaketa Demokrazia 3.000.000 (D3M, ó Democràcia 3 Milions) de cara a les eleccions al Parlament Basc del proper 1 de març.
Després que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l'esquerra abertzale –a instàncies del govern i de la fiscalia general de l'Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la decisió, el jutge polifacètic de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà immediatament la via complementària de la il·legalització (li diuen, a manera d'eufemisme, suspensió d'activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb els vots favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d'enfortir l'Estat i d'aniquilar les dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el seu discurs per ensorrar l'esquerra independentista basca i apartar-la de qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.
Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual. Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil•lina l’antiga pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs, el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una solució dialogada del conflicte.Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i judicial de l’esquerra independentista al País Basc.
lunes, 2 de marzo de 2009
Ridícul.
Se m'escapa el riure només de pensar que tot aquest temps ha sigut inútil, absurd, ridícul. Ha sigut com els somnis que es tenen quan es té febre, repetitius, pesats, però sense gens ni mica de significat.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la confusió que he arribat a acumular davant tanta claror.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la por que he arribat a sentir per descobrir respostes que fa tant de temps que estaven davant dels meus nassos, i jo les veia, les respirava, les sentia i les explicava, però tota aquesta raó es veia absurdament manipulada per les esperances d'un il·lús davant discursos ridículs que canviaven de sol a sol, amagant les certeses rere la lluna.
Ridícul. Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de mirar enrera i veure tot el que m'hauria pogut estalviar. Amb patiment, sí, no ho nego. I coneixent-me com em conec, en aquests moments sentiria exactament el que sento ara, estimaria tal com estimo ara. Només hi hauria una diferència: Jo.
Hauria rectificat molt abans, estalviant-me absurds, contradiccions, paraules buides i mirades insignificants a les que s'ha donat excessiva importància. No he sigut res, només un objecte a esquivar vigilant de no trencar-lo, res més. No he sigut res, i mai ho seré.
Però estic content de saber tot això. Tot i aquest temps ridícul, millor tard que mai. Ara, per fi, tinc del tot clar el camí a seguir. Les portes de la victòria s'obren de bat a bat per a mi, i només per a mi. Puc veure-hi l'Olimp a l'altra banda. Ja tinc un peu dins. Oh, quin plaer, l'escalfor de la satisfacció que es sobreposarà a tot remordiment. Et segueixo estimant, i et seguiré estimant. Però, quin sentit té això ara, si no m'arriba el mateix per l'altra banda? Si res del que ha passat ha tingut sentit, tampoc això n'ha de tenir. Almenys no només per la meva banda.
O follamos todos o la puta al río.
Se m'escapa el riure quan em miro al mirall i em dic: Per favor, Arnau, com has pogut ser tan capullo.
Ridícul.
Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la confusió que he arribat a acumular davant tanta claror.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la por que he arribat a sentir per descobrir respostes que fa tant de temps que estaven davant dels meus nassos, i jo les veia, les respirava, les sentia i les explicava, però tota aquesta raó es veia absurdament manipulada per les esperances d'un il·lús davant discursos ridículs que canviaven de sol a sol, amagant les certeses rere la lluna.
Ridícul. Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de mirar enrera i veure tot el que m'hauria pogut estalviar. Amb patiment, sí, no ho nego. I coneixent-me com em conec, en aquests moments sentiria exactament el que sento ara, estimaria tal com estimo ara. Només hi hauria una diferència: Jo.
Hauria rectificat molt abans, estalviant-me absurds, contradiccions, paraules buides i mirades insignificants a les que s'ha donat excessiva importància. No he sigut res, només un objecte a esquivar vigilant de no trencar-lo, res més. No he sigut res, i mai ho seré.
Però estic content de saber tot això. Tot i aquest temps ridícul, millor tard que mai. Ara, per fi, tinc del tot clar el camí a seguir. Les portes de la victòria s'obren de bat a bat per a mi, i només per a mi. Puc veure-hi l'Olimp a l'altra banda. Ja tinc un peu dins. Oh, quin plaer, l'escalfor de la satisfacció que es sobreposarà a tot remordiment. Et segueixo estimant, i et seguiré estimant. Però, quin sentit té això ara, si no m'arriba el mateix per l'altra banda? Si res del que ha passat ha tingut sentit, tampoc això n'ha de tenir. Almenys no només per la meva banda.
O follamos todos o la puta al río.
Se m'escapa el riure quan em miro al mirall i em dic: Per favor, Arnau, com has pogut ser tan capullo.
Ridícul.
Senzillament ridícul.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)