Pluja.

Prometo aplaudir eternament el primer que arribi a poder distingir la pluja de sentiments que surgeixen de l'amor.
Però també prometo intentar-ho jo.
Per començar, la primera, la inigualable, la despiadada, la omnipresent. La que sempre hi és i és impossible lliurar-se'n.
La por.
Un enemic tan complicat d'entendre per qui s'hi enfronta, que es presenta inversemblant davant els que la veuen des de fora. Letal per cada hormona d'adrenalina, que pateixen una mort lenta i dolorosa. Manipuladora, per a tots aquells que no s'hi han trobat prou vegades. Invencible, per tots aquells que fugen d'ella, tots aquells que l'intenten evitar en comptes de passar-hi per sobre.
Traïdora, per a tots aquells que es refien d'haver-la superat mentre en el fons esperen que torni a aparèixer en el moment menys oportú.
El pessimisme.
Arma i defensa a la vegada. Evita desenganys i en provoca d'altres. Compassiu en certs sentits, però destructor en altres. A vegades totes dues coses, fet que el converteix en la causa del següent:
La confusió.
Actua amb seguretat sobre la teva inseguretat. Especialista en barrejar el millor amb el pitjor, el bo amb el dolent, i dissimular entre ells els imparcials. Quan ella corre aprop, no existeix la neutralitat, tot són extrems i moltes vegades cap d'ells és positiu.
La raó.
Aquesta és la part més positiva, però no us deixeu enganyar. També pot ser la més descoratgedora.
Què passa davant el dubte d'un possible error, si tens en compte que no t'has equivocat mai?
La ira.
És hora de guanyar.


Podria seguir però he de confessar que en realitat no és aquest el meu missatge.
Només vull fer saber que estimo. I com que estimo, desitjo més que res desfer-me de tots aquests sentiments.
No sé si ajuda, però vull que ho sàpigues.
Perquè a mi si que m'agrada dir les coses.
I com més complicades són, més important és expressar-les.
I jo compliré amb el meu deure.
T'estimo.
I no vull que es cometi un possible malentès.
No me n'arrepenteixo, gens ni mica.
Del que m'arrepenteixo és d'actuar com actuo.
Però això, no crec que hagi de preocupar més a ningú.
Poc em queda per perdre ja.

Banca.

El que es perd es perd i poca cosa es pot fer per canviar-ho. Jo, un cop més, m'he buscat la perdició i, un cop més, he fet llei a aquest do tan peculiar que tinc per trobar-la.
Però això s'està acabant, senyors.
Totes les cartes estan sobre la taula però ja no estic segur de pertànyer a aquesta partida, si n'estic expulsat o si simplement no hi he tingut mai cap paper.
El final encara no és definit però si bastant previsible així que crec que per fi tinc una linia per seguir.
Si no et donen papers el millor que pots fer és agafar-los tu mateix, i no deixar que res ni ningú t'impedeixi fer-ho, així que és moment de muntar una partida pròpia i ser la mateixa banca.
Toca temptar la sort amb paraules sense significat com tantes n'he sentit fins ara.
Una sort que malauradament no m'ha acompanyat pràcticament mai, i ara és moment que la mateixa sort em supliqui que l'acompanyi jo.
I engegar-la a la merda.
En aquest món es parla molt i es fa molt poc, en aquest món es parla de millors amics i es diu "t'estimo" a la lleugera només per treure's pesos de sobre i evitar problemes. Simplement per fer callar.
Tinc ganes de veure qui és el valent que em fa callar.
I tinc ganes de veure qui és el valent que parla quan el fagi callar.
Quin fàstic.

Experiència.

He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.

He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!

He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.

He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.

He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.

He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.

He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.

He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.

He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.

He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.

Oh vós, mesquins qui sots terra jaeu
del colp d'amor ab lo cos sangonent
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prec-vos no us oblideu!
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d'or
ab què amor plaga els enamorats!

Los colps d'amor són per tres qualitats
e veure es pot en les fletxes que fir,
perquè els ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D'or e de plom aquestes fletxes són,
e d'un metall que s'anomena argent:
cascú d'aquests dóna son sentiment
segons que d'ells diferença ha en lo món.

En aquell temps que primer d'aquest fon,
les fletxes d'or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n'aturà
ab què em ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals molts passats foren morts;
ja no té pus què fer guerra mortal:
ab les d'argent sol basta a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.

Ab les de plom són hui tots sos deports
e son poder no basta a traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc,
ha trencat l'arc: jo en faç al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
perquè cascú pot anar en cabells;
per fugir d'ell no cal muntar castells:
lo seu poder pus baix que terra jau.

Mas jo romanc a mort, d'açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi:
si en guerra fos cella per qui em ferí,
jo fóra en pau, vençut e son esclau.
Pau a lo món e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit.
Jo son plagat e no puc ser guarit,
puix la que am de sa plaga no es dol.

Oh foll amor, qui vostre delit vol
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l'enteniment,
car sinó el ver l'enteniment no col.


"Oh vós, mesquins, qui sots terra jaeu".

Ausiàs March

Negre.

5:49 am.
Fa més de cinc hores que he arribat a casa i encara no he agafat el son. No l’he agafat o no l’he volgut agafar? No ho sabré respondre mai. Tinc moltes coses en què pensar, i la gran majoria em turmenten. Però potser necessito pensar-hi, potser reflexionar-hi tot sol durant tantes hores submergit en el silenci i la foscor de la nit m’ajuda a assimilar-ho tot una mica millor. La qüestió és que no faig res més que assimilar elements negatius. És perquè no n’existeixen de positius? Mentres em faig aquesta pregunta em ve al cap una frase que m’ha marcat moltes d’aquestes nits, que diu “a man alone can do no wrong”.
Té raó.
Un home sol no s’equivoca mai. Qui diu que m’equivoco amb tots aquests elements negatius? Ningú. Ara mateix ningú. Estic sol, sense ningú que em contradigui. I fora de la solitut segueixo amb el mateix pessimisme. I és que sento molt a parlar de colors, sento molt a parlar de colors que diuen que existeixen. Però, m’ho demostren? No.
No em creuré que existeixen fins que els vegi, i de moment es parla molt d’ells però no se n’han vist enlloc. Al contrari. Últimament m’estic plantejant realment si el negre, la més pura absència de colors, és el color més fosc que existeix, perquè realment, el que estic vivint és molt més intens.

6:05 am.
Tanco els ulls i em torno a veure en mig de l’unic mar de colors que no em produeix una autèntica diversió. Un mar de colors per on he navegat tant sols fa unes hores. Tinc un problema, un problema molt greu que no havia tingut mai i que em pensava que podria controlar i se m’està escapant completament de les mans. I el problema és, senzillament, que tot se m’està escapant de les mans. Estic perdent els papers. No em reconec a mi mateix. No em reconec actuant com actuo, parlant com parlo, mirant com miro ni caminant com camino. Mai havia sentit tant odi davant una persona que, almenys directament, no m’ha fet absolutament res. I mai m’havia costat tant reprimir aquest odi, fins al punt de tancar-me al lavavo durant uns minuts com una nena estúpida protagonista de llibres d’adolescents. Tampoc mai havia tingut tantes ganes de dir “t’estimo” a la cara d’algú. Mai m’havia deixat dominar per res ni per ningú, i ara m’adono que sempre m’he estat dominant massa a mi mateix. Sempre havia deixat les emocions de banda, mentres deixava que la raó les consolés i pensés en com sortir de la situació, i ara mateix tinc el cor apuntant el cervell amb una escopeta de caça. Què m’està passant?

6:16 am.
La nicotina em crida més que mai, i no tinc cap intenció de fer-li el lleig de passar per davant seu agafant-li la mà a un xiclet.

6:32 am.
Un cop més la senzilla complexitat de la meva habitació m’ha captivat. Aquesta vegada el culpable és el llit plegable que tinc al racó del costat de la finestra, preparat per quan vénen convidats. I automàticament torno enrera en el temps fins la nit del 20 de setembre, o més ben dit, la matinada del 21. Oh, no. Més nostàlgia no, si us plau. Si sento això per mirar el llit plegable, com em quedaré quan m’estiri sobre el meu?

6:39 am.
Estic espantat. Estic sota un descontrol de tal mesura, que qualsevol acció que duc a terme és necessària per al meu cor, i un error descomunal per al meu cervell. Fins i tot m’espanto desfogant-me escrivint un text que sé que acabarà sent públic. Em pregunto: aleshores, per què el penjo? No en tinc la més menor idea. I m’espanta, m’espanta molt, ja que per desgràcia, vivim en un món en què la sinceritat és un dels obstacles més perillosos.

6:44 am.
Ja vinc, Winston. Però si et fas molt pesat em passo a Lucky Strike.
O a Nobel.
Sabieu que Nobel va inventar la dinamita? Tan bé que m’aniria.

7:00 am.
Com acabarà tot això? Acabarà tot això? Què he de fer? Què faig? Què faig malament? Ho estic fent tot malament? Potser mai sabré la resposta d’aquest misteri sense fi. Però tindré paciència. Les nits més llargues no són res al costat de cinc minuts amb ella, i entregaria cada una d’elles al diable si aquest m’assegurés que tot acabarà bé. Llàstima que, un cop més, ho tinc tot en contra.

Insisteixo.
Què m’està passant?

7:13 am.
D’aquí a poques hores tindré la Yana a casa cantant al meu costat (a no ser que s'adormi, que no m'extranyaria). Tinc ganes que arribi per aixoplugar-me, ni que sigui mitja horeta, d’aquesta monstruosa tempesta. Serà millor que intenti estirar-me una estona. Com he dit, tinc moltes coses en què pensar.

Insisteixo:
Què m’està passant?

Insomni.

3:31 am.
Assegut a davant de l'escriptori de la meva habitació, davant un full en blanc i un bolígraf blau de la marca 'bic' a la mà, esprement-me el cervell per fer agafar forma a aquelles paraules que tantes ganes ténen de sortir però que no s'atreveixen. Amb la mà immòvil i nerviosa a l'hora, busco amb neguit qualsevol font d'inspiració que m'ajudi a sortir d'aquest mal pas, i fer-me la nit menys pesada que de costum, ja que encara queden moltes hores buides en companyia només de la meva estimadíssima música i d'aquells bastonets blancs i taronjes que diuen que són addictius, amb els quals m'he gastat més de 65€ per decorar la prestatgeria de sobre el llit perquè algun dia algú molt especial s'assegui a sobre meu i m'ho retregui.

3:40 am.
Brots de nostàlgia envaeixen el meu cor al veure una bossa de mà amb ratlles negres i vermelles, bruta i esquinçada, que guardo des d'aquella nit de setembre en què va començar la fase de la meva vida que ha marcat el final del passat 2008 i marcarà gran part del 2009, i les conseqüències de la qual poden arribar a marcar la resta de la meva vida, positiva o negativament parlant.

3:44 am.
Miro a la meva esquerra i em trobo amb la provocativa mirada de la Brody Dalle des del poster enganxat a la paret. M'observa amb els seus ulls verds, sèria, com si m'estigués dient "jo m'ofereixo voluntària". I jo respongués "No et vull a tu, per bona que estiguis. La vull a ella".
Em dóna l'esquena amb un gest de "no saps el que et perds".
Desvio la mirada amb orgull tot i el pensament que em roda pel cap:
tinc molt més a perdre.

3:51 am.
Estic començant a tenir la sensació de quedar-me a les fosques, en tots els aspectes.
Em balancejo cap endavant fins tenir mig tors sobre la taula per tal d'aconseguir, allargant el dit índex, prémer l'interruptor del llum gran que es troba al sostre.
Certament em trobo un xic més còmode, com si una mà blanca m'acariciés l'espatlla i em digués: "tranquil, tot sortirà bé. Aquest cop sí".
Acarício l'aire amb sabor a nicotina que m'envolta, però no puc tocar aquella mà blanca de fugaç esperança que m'ha mantingut absort durant uns minuts, com un miratge.
Però això no m'entristeix.
"No ets tu qui m'ha de dir aquestes paraules. No té mèrit, només són paraules que careixen de significat. Ni tan sols et puc tocar. Tu no et sents traïdora per parlar així, no et costa res. No ets tu qui m'ho ha de dir".
Aquests són els últims pensaments que m'han passat pel cap abans d'agafar el telèfon mòvil per tornar a comprovar la lentitud del temps en hores grises.

4:01 am.
Començo un altre període de seixanta minuts -ara cinquanta-nou-, aturant la mirada en un objecte quadrat i groixut, amb moltes pàgines i molts símbols als que anomenen lletres, i que, malauradament, molta gent no n'ha tocat més dels que tenen l'obligació de tocar.
A la portada hi observo una imatge on es representen dues mans subjectant una poma vermella com la sang (símbolitzant la temptació), de la mateixa manera que un dia unes altres mans van agafar aquest llibre per deixar-lo en les meves.
"Crepúsculo" explica la història d'amor entre un vampir i una humana. Qualsevol diria que la narració està composta de dos factors: el de la ficció (corresponent als llegendaris vampirs), i el de la realitat (corresponent a l'amor). Piip, error.
Un és tan fictici com l'altre.
L'amor entre Edward Cullen i Isabella Swan és una intensa utopia que captiva a les persones que donarien la vida per viure-ho. Però per viure-ho durant quant temps? Aquest perfecció de l'amor no existeix, cap mena de perfecció existeix, senyors. En aquest món, no.
L'estupidesa supera la perfecció.

4:14 am.
Centro l'atenció en la prestatgeria que tinc just davant meu, on trobo arrenglerats i ben ordenats els famosos paquets vermells de marca americana productors de gasos nocius que s'han instal·lat ja al·legrament a les parets dels meus pulmons mentres sóc jo qui els paga 2,65€ de lloguer.
És de les poques coses que em provoquen addicció, i em corresponen.
Deixar-ho ara?
Ni de broma.

4:23 am.
La paret de sobre l'estanteria està plena de CDs trencats enganxats amb cola extra-forta.
Quan és de dia i la llum del sol entra per la finestra, els seus rajos reflecteixen els bocins dels CDs a l'armari de fusta de davant i a les parets del voltant, i aquests reflexos canvien de posició segons el sol va cumplint la seva rutinària trajectòria.
Aquests CDs han estat utilitzats per transmetre emocions amb la música que contenien, feien somriure a la gent amb la seva màgia. I ara estan penjats a una paret condemnats a cadena perpètua, fets miques, destrossats, i el seu dolor es reflecteix a tot arreu. I res d'això canviarà fins que es torni a pintar i redecorar l'habitació.

4:33 am.
M'aixeco de la cadira i lentament realitzo un gir de 360º, observant el meu voltant amb el bastó de nicotina fumejant a la mà. M'adono que estic envoltat d'Estelades i de cartells d'extintors, d'alarmes, de polsadors, de comptadors de llum, de mangueres, de sortides, i de zones videovigilades.
Troços de plàstic i cartró tan simples com aquests em recorden que, després de tot, no estic sol. Que, després de tot, tinc aquell que encara troba una estona per escriure un text titulat "Company", que encara no he tingut ni el temps ni la cortesia d'agraïr-li com Déu mana, com tapoc he agraït les estones a la cuina canalitzant el vocabulari més lleig que coneixem cap a una massa d'estupidesa coixa i sòlida que m'està fent la vida impossible.
Per tot això i molt més, i el que ens queda...
Gràcies, company.

4:40 am.
Tinc un suro davant meu. Hi ha molts pins de diferents instruments clavats, entrades d'alguns concerts als que he assistit, una postal que em va enviar una amiga fa molts anys des de Mallorca, i una foto.
Una foto on una cara arrepenjada en una mà m'ensenya un somriure de indiferent resignació, o de indiferència resignada, i em mira amb aquells ulls que m'encanta contemplar tot i l'ombra que hi balla dins, xiuxiuejant com un corrent d'aire que parla.
"És el que hi ha, take it or leave it. Tu no em fas feliç".
I què és el pitjor?
Que mica en mica, me la vaig creient.

Economia.

Atents, companys.
I sigueu realistes a l'hora d'assumir que tot allò que condiciona la nostra vida fent-nos pensar que ens la facilita, pot ser una enorme mentida.

A l'hora de la veritat, no és res més que una senzilla broma pesada que manipula el nostre futur.

Optimisme.

És terriblement agradable veure com poc a poc els núvols fugen d'un sol triumfant i el cel s'il·lumina de plaer. Sempre pot haver-hi una mica de boira, però ara mateix al meu cap no hi ha lloc per cap mena de grisor (a excepció d'aquella pols a la qual tenim moltíssima alèrgia però al mateix temps sembla que no puguem viure sense ella: la por).
Em fa cert temor dir-ho, per no tenir desenganys més endavant, però em sento orgullós de poder dir que sembla que per fi començo a rebre. Ara només falta que el que rebi sigui beneficiós. Potser si que al final haurà valgut la pena lluitar, qui sap. Però la partida encara no s'ha acabat. Anirem agafant cartes, i jo apostaré cor i ànima pel mateix objectiu. Jo ja he ensenyat els meus dos Asos. Ara només falten els altres dos per tenir el Pocker.
Diuen que l'optimisme és el millor recolzament, però fins ara no havia tingut oportunitat de comprovar-ho.
Així que som-hi! Tot el que necessito és paciència i esperança, fins el dia d'ensenyar les cartes.

Atentament,
Jo.

Buit.

Un buit traïdor m'omple per dins.
Un buit que sé com neutralitzar, però saber-ho no comporta que sigui possible fer-ho.
Un buit que desvia la meva atenció les vint-i-quatre hores del dia, sigui on sigui, fent el que sigui, dormint, estudiant, escribint, parlant o simplement, pensant.
Sense anar més lluny, ara mateix estic davant un examen de matemàtiques amb logaritmes que no sé com resoldre, i mentrestant em dedico a escriure sobre una paraula més que em corromp, una paraula més que em tortura, una paraula més que em descriu.
Un buit que m'adorm, a mi i a la meva apreciada adrenalina, que em salva els caps de setmana dels moments més foscos.
Un buit amb la capacitat de transformar la ironia en sarcasme, amb el menyspreu d'unes paraules que mai hauria imaginat que diria.
Un buit dominador, que em xiuxiueja a totes hores i a tot arreu que res del que veig és el que sembla. Dient-me que tot és fals, que les mirades són el gas i les paraules les flames, i al final, sense remei, tot s'acaba cremant i consumint com si mai hagués existit.
Necessito que em diguis que és mentida.
Necessito que em confirmis que segueixo sent.. jo.
I necessito que m'ho diguis tu.

Atentament,
Jo?

Risc.

No sé si per qüestió d'experiències personals, o per qüestió d'intolerància davant opinions externes (cosa que dubto profundament), però encara no he aconseguit entendre per què la gent es nega a acceptar que la vida és un risc, i que per treure'n el màxim profit s'ha de viure a base de riscos. Aquesta teoria la podríem aplicar a infinites situacions que tothom ha viscut, viu, i viurà durant tota la vida, però ens inclinarem cap al famós i intrigant camp de les relacions entre dues o més persones.
Per introduïr-ho, res més senzill que dir que tota relació social és un risc, i donat que l'home és un ésser sociable (un home sol no és res), l'home no té cap més remei que caminar amb l'absoluta certesa que trobarà grans i perillosos obstacles. Això és evident que ningú ho negarà, però a la pràctica la majoria de les persones intenten evitar-ho. Si desviem això a la branca de les relacions, podem explicar de la manera més metafòrica i senzilla a la vegada:
Amb el simple fet de prendre la decisió de començar una relació amb algú, t'exposes a dos grans riscos bàsics: o l'altra persona et falla, o bé tu falles a l'altra persona. Aquesta és una muntanya impossible d'esquivar. O hi passes per sobre o et quedes on ets, i afortunadament aquesta segona no entra dins la naturalesa humana. Això sí, si pujes poden passar moltes coses.
Suposem que decideixes pujar. No és facil, és un procés lent i cansat, pero saps que si ho aconsegueixes seràs la persona més feliç del món. Però quan arribes al cim, t'entrabanques i caus rodolant cap al vessant de l'altre banda. Tens dues opcions: O bé tornar enrera, tornar-ho a intentar, tornar a pujar, corrent el risc de tornar a caure. A més, la muntanya t'ha demostrat que és traïdora, i més d'un cop deixa anar allaus que s'emporten tot allò que es troba, per tant és molt possible que et torni a arrossegar a tu. O bé, l'altra opció: segueixes endavant, per molt malferit que estiguis, fins arribar a la següent muntanya.
És una muntanya que no coneixes, i et fa por arribar al cim i veure una pendent més accidentada que l'anterior. Però, què collons! És un risc més! I ets conscient que si vols arribar a algun lloc l'has de córrer, perquè saps que malferit com estàs tornar enrera suposaria més caigudes, i cada una d'elles més greu, fins convertir-te en pols. Així doncs, continues endavant. Comences a escalar, més lentament i amb molt més sufriment causat per les ferides que arrossegues. De tant en tant sents com l'altra muntanya et crida, fins i tot et sembla que les pedres de les allaus tornen al seu lloc, i sents la tempació de girar cua i tornar a aquella muntanya que, ara que no hi ets damunt, aparenta més segura que mai. Però saps que és impossible. Saps que les pedres un cop caigudes no tornaran mai a pujar. Saps que aquelles pedres només s'aguanten quan no hi ha ningú que les trepitji. Saps que tard o d'hora, en el cas que les trobessis de nou al cim, tornarien a caure, i no tens ganes de ser-hi quan això passi. Així doncs, segueixes esforçant-hi, cridant pel dolor de les ferides, però amb la tranquil·litat de ser sobre una muntanya que no t'ha llançat ni una sola pedra.
Fins que arribes al cim. Veus la pendent i se't fa un nus a l'estómac, i et vénen unes ganes bojes de tornar enrera. Mai havies anhelat tant no haver arribat fins allà. Però hi has arribat, i tornar enrera només faria que tard o d'hora et trobéssis moltes muntanyes més per escalar, molt més perilloses, i estant encara més malferit. Decideixes avançar. T'entrebanques, però un arbre, la sorra, un matorral.. alguna cosa que no saps què és atura el cop. La muntanya està de part teva. I segueixes baixant; plores, crides, però a la vegada et sents protegida per aquesta muntanya. I un cop arribes a baix se t'obra una esplanada plena d'oprtunitats i experiències que curen qualsevol ferida, juntament amb un sentiment descontrolat d'emoció, d'alleujament, de satisfacció per haver superat un obstacle que poca gent hauria suportat. Ho has aconseguit.
El que vull dir amb tota aquesta història, és que un no pot decidir si una relació funciona o no segons els obstacles que es presentin. Sinó que el que indica que una relació funciona és si es superen o no aquests obstacles, i per superar-ho, t'hi has de llançar. I sobretot, t'hi has de llançar amb la seguretat que serà dur, molt dur, tant per tu com per la muntanya i, segons com, per altres muntanyes. Però si ho superes, hauràs guanyat.
I si no? Doncs absolutament ningú, ni tant sols la mateixa muntanya, podrà negar que s'ha intentat.
Amb bones cartes i ganes de jugar, tard o d'hora guanyaràs.

Aquesta és la meva filosofia sobre qualsevol tipus de relació social entre persones, i sóc prou atrevit per córrer el risc d'opinar que és irrefutable.

Atentament,
Jo.

Tu.

El tacte de les teves mans m'ha sorprès de com d'aprop et puc tenir i a la vegada tenir-te tant lluny.
Tota referència escrita sobre nosaltres està assimilada dins un cor, que tot i ser incomplet, dedica cada bocí al mateix objectiu.
A cada missatge, a cada paraula, hi ha un missatge ocult sobre un noi que estima una noia.
T'importarà si no sé què dir?
Dormiràs aquesta nit, o pensaràs en mi?
M'agradaria poder dir que tot va bé, que hi ha algú allà fora que se sent igual que jo.

És difícil obrir els ulls davant la por a perdre-ho tot.
Diguem simplement.. que segons com, quan i on, "és millor sentir-te amb els ulls tancats".

Escriure aquesta mena de coses pot incomodar a segons qui, així que no acostumo a fer-ho.
Però avui necessitava escriure alguna cosa i no se m'acudia res més, així que ho deixo aquí abans no cometi algun error més.

Atentament,
Jo.

Reacció.

Un bosc enorme s’estén al meu voltant, i a cada passa em dóna la sensació que es fa més gran.
Un bosc en què els arbres em barren el pas i la foscor de la nit em xiuxiueja a l’orella que no els intenti esquivar.
El soroll de les fulles m’adverteix quan les estic apunt de trepitjar, i la brisa em demana que si us plau, si en veig alguna que està malmesa, plori per ella.
Tinc fred, molt fred. I plou. Però no puc comptar amb els arbustos per aixoplugar-me I entrar en calor. Un udol d’algun llop de la vora em fa saber que no són els arbustos que m’han d’abrigar a mi, sinó jo que he d’abrigar els arbustos.
I el “cric cric” d’un grill afegeix que la poca aigua que tinc a la cantimplora l’hauré de vessar allà on vegi una petita taca de color marró sec, tot i que jo estic blanc.
I el sol no surt. El sol, proporcionador de vida, solucionador de tot problema, s’amaga entre les muntanyes fumant una cigarreta i deixant que jo fagi la feina.
Fins que arriba un punt en què arribo a la conclusió que comença a ser hora de jubilar-me. I per fer-ho, he de sortir d’aquest bosc.Recorreré tot el bosc, saltant per sobre les roques i notant el vent provocador a la meva cara, fent tot el que està a les seves gasoses mans per aturar-me. Però no cediré. Correré travessant les muntanyes, esquivant els rajos argentats reflectits per la lluna, fins que pugui sorprendre el sol i ordenar-li que surti per sobre els núvols amb les mans al cap.

Atentament,
Jo.

Guanyador.

Dos nens juguen a lluita lliure al pati de l'escola. Dibuixen un cercle al terra que representarà el ring.
Comença el combat. Els dos nens s'agafen i s'empenyen amb totes les seves forces, evidentment sense intenció de fer-se mal. El ring es va fent cada vegada més petit, i els dos cerquen desesperadament la manera de fer caure l'altre. Durant un breu instant de distracció per part dels dos, que agafen forces, un dels nens toca l'exterior del ring amb el taló, i ho intenta dissimular.

-Sé que has sortit. Però tan fa, ha sigut sense voler. Seguim.

Els dos nens segueixen jugant, fins que el nen que havia sortit li dóna un un cop al genoll a l'altre, que es queda sorprès un instant, i només adonar-se del que ha passat i sentir el dolor, es posa a plorar.

-Ostres! em sap greu! Estàs bé? Ho sento, ho he fet sense voler!
-Ets un bèstia!
-Perdó! Va, quet'acompanyo a la font.

Van cap a la font i els dos aprofiten per refrescar-se.

-Estàs millor?
-Sí. Va, continuem.
-D'acord, guanyo jo, 1-0.
-Perdó?
-És clar! Has sortit abans que jo per venir a la font! I a més, no podies continuar! Aquest assalt l'he guanyat jo.
-Però abans tu també has sortit!
-Però tu mateix has dit que no passava res, que no comptava. El pròxim cop t'ho penses.

Atentament,
Jo.

Sistemes.

SOCIALISME:

És quan vostè té dues vaques, el govern les nacionalitza i li paga el preu del vedell que tingui la primera.

COMUNISME:

És quan vostè té dues vaques, el govern requisa ambdues vaques i li dóna una mica de llet.

FEIXISME:

És quan vostè té dues vaques, el govern requisa ambdues vaques i l’afusella a vostè perquè no protesti.

DEMOCRÀCIA:

És quan vostè té dues vaques, el gobern li deixa les dues vaques, vostè s’espavila per mantenir-les, ven la llet o les vaques i els diners són pel govern.

CAPITALISME:

És quan vostè té dues vaques, en ven una i es compra un toro, es reprodueixen i té moltes vaques. Aleshores o li sobra llet o li falta alfals. Si li falta alfals, les vaques es moren i vostè s’arruina, i si li sobra llet, baixa el preu al mercat i també s’arruina.

NACIONALISME:

És quan vostè té dues vaques i passa qualsevol cas dels anteriors, però abans pinta les vaques amb els colors de la seva autonomia.

Ensenyament.

Un problema matemático:

ENSEÑANZA DE 1960

un campesino vende un saco de patatas por 1000 ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de la venta ¿Cual es su beneficio?

ENSEÑANZA TRADICIONAL DE 1965

Un campesino vende un saco de patatas por 1000 pts. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de venta, esto es a 800 ptas. ¿Cual es su beneficio?

ENSEÑANZA MODERNA DE 1970

Un campesino cambia un conjunto P de patatas por un conjunto M de monedas. El cardinal del conjunto M es igual a 1000 ptas, y cada elemento vale 1 pta.Dibuja 1000 puntos gordos que representen los elementos del conjunto M. El conjunto F de los gastos de producción comprende 200 puntos gordos Menos que el conjunto M. Representa el conjunto F como subconjunto del conjunto M, estudia cual Será su unión y su interseccción y da respuesta a la cuestión siguiente: ¿Cual es el cardinal del conjunto B de los beneficios? (Dibuje B con color rojo)

L.O.G.S.E

Un agricultor vende un saco de patatas por 1000 ptas. Los gastos de producción se elevan a 800 ptas. y el beneficio es de 200 ptas. Actividad: subraya la palabra "patata" y discute sobre ella con tucompañero.

LA PROXIMA REFORMA

El tio Ebaristo, lavriego, burges, latifundista, espanyol facistaespekulador i intermediario es un kapitalista insolidario y centralista q sa enriquezio con 200 pelas albender espekulando un mogollon d patatas. Bibe al hoeste de madrid esplotando ha los magrevies. Lleba asus ijos a una esjuela de pago. Analiza el testo, vusca las faltas desintasis, dortografia, de puntuacion y si no las bes no t traumatices q no psa nda. Escribe tono, politono o sonitono con la frase "QUE LISTO EL EBARISTO" Y envia un sms a tus colejas komentando los avusos antidemocraticos dEbaristo i conbocando una manifa expontanea nseñal d protesta. Si bas a la manifa sortearan un buga guapeao. Pásalo.

Contradiccions.

Avui m'he despertat inquiet, sobresaltat, mitja hora abans del que tocava però amb la sensació d'haver-me adormit, tot i no notar-me gens descansat.
Les tres primeres hores de classe han estat marcades per l'immens constipat que m'acompanya i per la desatenció, protagonitzada per una incessant pressió al pit no només causada pel refredat.
Una pressió inalterable que m'ha impedit continuar en les següents classes.
No puc deixar de preguntar-me per què la gent tendeix a ignorar el que el cos i la ment demanen. Em pregunto per què moltes vegades el que expressen la mirada i/o el tacte de les mans no expressen el mateix que les paraules escrites.

És por. Sempre, tot és por.
En aquest cas, la por causa contradiccions, i aquestes es desencadenen en moltes més. Les contradiccions d'un contradiuen els pensaments d'un altre, i l'estat d'anim d'aquest altre es contradiu a si mateix cada pocs minuts, fet que provoca confusió, i en definitiva, por. I aqui torna a començar tot.
Estem parlant, per tant, d'un cicle tancat que només la lucidesa pot trencar. I la lucidesa radica en l'evidència, i en el simple (o no tan simple) fet de no negar-la.
Mai res passa perquè si, i intentar convence's del contrari és l'error que tothom comet i que desencadena el fenòmen més traïdor de tots, el que provoca la majoria de conflictes en qualsevol aspecte: la por. I sobretot, la por a cometre més errors.

Tinguem el cap clar, i no intentem dissoldre -per molt que ens espantin- aquells fets que tots sabem que són ben sòlids.

Atentament,
Jo.

Presentació.

Les persones, per ser persones, necessiten reflectir-se allà on qualsevol els pugui trobar.
Perquè, què és una persona sola? I quan dic sola, no vull dir només físicament, sinó també anímicament. Per molt tancat que sigui algú, sempre necessita qui li proporcioni la certesa de dir: existeixo.
Jo, pel que fa al companyerisme, no em puc queixar. Tinc el millor que qualsevol persona moriria per tenir, i n'estic orgullosissim. Però una de les característiques de l'home sempre ha sigut la mateixa: l'incomformisme.

Ara però, anem al que toca: aquest blog. Segons on busqueu, em trobareu per tot internet.
Però vull evitar confusions. Això no és una biografia, senyors.
Aquí es reflectirà mica en mica la meva identitat, que possiblement el 90% de la població mundial no arribaria mai a entendre. Però l'objectiu no és fer-me entendre, sinó simplement.. expressar-me. I expressar-me sobretot sobre el tema que podriem dir que em fa passar més estones a la teulada de casa meva, amb un cigarro a la ma i reflexionant. Era dificil definir-ho, però ho deixarem amb això: els punts de vista.
Els punts de vista de tothom cap a tothom, de tot cap a tot. Seria una tonteria ara intentar explicar un tema que encara no he aconseguit entendre ni jo.
Però suposo que mica en mica arribaré a les meves conclusions, i les exposaré de tal manera que ningú (excepte algú amb molta imaginació) pugui entendre.

Fins aqui la presentació.

Atentament,
Jo.