Et trobo a faltar.
Formes part del meu passat, i intentar recuperar-lo sense tu és terriblement frustrant.
Trobo a faltar el teu somriure malèvol, intimidant i inconfusible, cada cop que se t'acudia una mala idea, aquelles males idees que nosaltres consideravem sublims.
Trobo a faltar la teva frase lapidària: Arnau, puja't els pantalons; haurem de córrer.
Trobo a faltar les teves converses carents de significat amb conductors d'automòvils cars i propietaris de roba de marca que creien presenciar l'oportunitat de parlar amb la noia més preciosa del món sense saber que en realitat no era res més que un complot per enganxar adhesius de caràcter ideològic al seu apreciat vehicle.
Trobo a faltar el teu sarcasme quan parles amb gent massa imbècil com per tenir el privilegi de discutir amb tu.
Trobo a faltar les llargues hores asseguts sobre una pedra plana, o millor encara, una esplanada de gespa forestal, a l'ombra de la creu, símbol de la nostra corona, fumant, conversant amb mirades de complicitat i escoltant la discografia sencera de New Found Glory.
Amb tu, carinyo, he viscut un somni. He viscut una intensa utopia que nosaltres vam fer realitat. Amb tu, he tastat els anhels més profunds de la humanitat.
Amb tu, carinyo, m'he sentit viu.
I prometo que, tard o d'hora, sigui com sigui, on sigui i quan sigui...
ho tornarem a viure.
Junts, tu i jo. I ningú més.
Et trobo a faltar.
Atentament,
Whatshisname
domingo, 8 de noviembre de 2009
Defectes.
Després de dècades vivint entre mentides, un ha de prendre una decisió.
L'hipocresia, la prepotència, són mals amb els que es neix, i si no es pot vèncer per bones maneres s'haurà de pagar amb la mateixa moneda. Desitjo solemnement que amb el singular n'hi hagués prou, però malauradament és molt poc probable, així que si em permeteu, és més pràctic fer servir el plural. Jo sóc com sóc. I ara sí, companys, n'estic orgullós. I tots aquells que em vegin només amb els meus defectes, em coneixeran pels meus defectes. Totes aquelles persones que em superin en nombre i qualitat de defectes, i tot i això em coneguin única i exclusivament pels meus defectes, viuran els meus defectes. Els sentiran, els oloraran, els tocaran. I si, tindran raó, són defectes. Però qui plorarà seran ells, no jo. A veure si d'aquesta manera comencen a tenir més pressa per buscar les virtuts.
Qui avisa no és traïdor.
Això és, senyors, How to be a selfish man.
Atentament i amb apreci,
Whatshisface.
L'hipocresia, la prepotència, són mals amb els que es neix, i si no es pot vèncer per bones maneres s'haurà de pagar amb la mateixa moneda. Desitjo solemnement que amb el singular n'hi hagués prou, però malauradament és molt poc probable, així que si em permeteu, és més pràctic fer servir el plural. Jo sóc com sóc. I ara sí, companys, n'estic orgullós. I tots aquells que em vegin només amb els meus defectes, em coneixeran pels meus defectes. Totes aquelles persones que em superin en nombre i qualitat de defectes, i tot i això em coneguin única i exclusivament pels meus defectes, viuran els meus defectes. Els sentiran, els oloraran, els tocaran. I si, tindran raó, són defectes. Però qui plorarà seran ells, no jo. A veure si d'aquesta manera comencen a tenir més pressa per buscar les virtuts.
Qui avisa no és traïdor.
Això és, senyors, How to be a selfish man.
Atentament i amb apreci,
Whatshisface.
sábado, 17 de octubre de 2009
Hola de nou.
Ha passat molt temps d'ençà vaig viure per últim cop, d'ençà vaig respirar alleujat per últim cop. Ara, companys, torno a començar, amb les idees renovades i plenes d'energia. Amb la motivació necessària per part de la gent necessària per tal de començar de nou.
Finalment ho he demostrat, ha quedat demostrat, provat, que mai faràn per tu el que els agradaria que fessis per ells.
Així que partint d'aquesta base, hola, encantat, em dic Arnau i em presento al món.
Porto uns dies interessants. Mirant-ho tot des d'un punt de vista diferent s'aprèn molt. Les mirades de la gent, els gestos, les paraules, l'entonació...poden tenir significats molt diferents segons el que et passi pel cap en el moment en què et paris a analitzar-ho. Així que estic intentant analitzar-ho tot sota els mateixos ulls, sense dubtes, sense errors. I funciona, oh, i tant que funciona. És sorprenent la facilitat de conèixer els demés. Sí, el que sentiu. Conèixer els demés és fàcil. El que és dificil és acceptar el que veus, acceptar les conclusions a les que arribes. I com a conseqüència d'això, s'activa un sistema de defensa biòlogic dels humans com a éssers sociables: la confiança. Engany. És un engany. Feu-me cas, companys, reflexioneu i mireu de tocar de peus a terra.
Tornantals meus dies, un nou personatge ha intervingut en la història de la meva vida, un personatge molt interessant. Sí, realment molt interessant.
Per altra banda projectes entre mans, econòmics, socials i acadèmics. Preparar una bona mà per assegurar la victòria. Tot funciona. Ara sí, tot funciona. Aquest sóc jo, així sóc jo. Un guanyador.
Així que és hora de fingir que textos sobre muntanyes, creus i petons fantasma no han estat mai escrits. Només fingir, òbviament. Això és el que em demanen.
Hola de nou, em dic Arnau i em presento al món.
En el país de los ciegos, el tuerto es el rey.
Finalment ho he demostrat, ha quedat demostrat, provat, que mai faràn per tu el que els agradaria que fessis per ells.
Així que partint d'aquesta base, hola, encantat, em dic Arnau i em presento al món.
Porto uns dies interessants. Mirant-ho tot des d'un punt de vista diferent s'aprèn molt. Les mirades de la gent, els gestos, les paraules, l'entonació...poden tenir significats molt diferents segons el que et passi pel cap en el moment en què et paris a analitzar-ho. Així que estic intentant analitzar-ho tot sota els mateixos ulls, sense dubtes, sense errors. I funciona, oh, i tant que funciona. És sorprenent la facilitat de conèixer els demés. Sí, el que sentiu. Conèixer els demés és fàcil. El que és dificil és acceptar el que veus, acceptar les conclusions a les que arribes. I com a conseqüència d'això, s'activa un sistema de defensa biòlogic dels humans com a éssers sociables: la confiança. Engany. És un engany. Feu-me cas, companys, reflexioneu i mireu de tocar de peus a terra.
Tornantals meus dies, un nou personatge ha intervingut en la història de la meva vida, un personatge molt interessant. Sí, realment molt interessant.
Per altra banda projectes entre mans, econòmics, socials i acadèmics. Preparar una bona mà per assegurar la victòria. Tot funciona. Ara sí, tot funciona. Aquest sóc jo, així sóc jo. Un guanyador.
Així que és hora de fingir que textos sobre muntanyes, creus i petons fantasma no han estat mai escrits. Només fingir, òbviament. Això és el que em demanen.
Hola de nou, em dic Arnau i em presento al món.
En el país de los ciegos, el tuerto es el rey.
martes, 5 de mayo de 2009
Olimp.
Com ens agrada exagerar, eh? Un cap de setmana de festa, i el dilluns en parlem dient: “Oh, Déu meu! El millor cap de setmana de la meva vida! I amb diferencia!”. I tornem a dir-ho el cap de setmana següent. Ens agrada viure els moments com si cada un d’ells fós un trosset de vida únic i exclusiu. Ens agrada donar exagerada importància als moments més agradables i més recents per evitar que la memoria els esborri fins que n’arribi un altre de més agradable.
Mai havia cregut en això. Mai, fins ara.
Jo, companys, sóc atrevit. I per això m’atreveixo a assegurar que sóc de les poques persones que sincerament asseguren que han viscut el moment més important de la seva vida. Un moment molt llarg per dir-ne moment, ja que han sigut dos dies. Dos dies llargs i massa curts al mateix temps.
Jo, senyors, asseguro que aquests dos dies no s’esborraràn mai de la meva memòria, i asseguro també que es mantindran a la posició més alta, al cim més alt, durant el que em resta de vida.
Mai havia cregut en els millors moments. Mai havia cregut en les llàgrimes de felicitat. I feia temps que no creia en una nit sense fantasmes.
Ara he descovert que m’equivocava.
Només un lloc pot ensenyar-me tot això. Només una màgia pot fer-me aprendre aquesta lliçó. I jo el conec. Jo hi estat. I vosaltres no, i no sabeu el que us perdeu. Un poble màgic, el camí curt cap a l’Olimp, el qual mai es pot fer sense anar agafat de la mà de la persona que més estimes en aquest món.
Un poble que es diu Moià.
Dissabte dia 2 de maig del 2009, cap a dos quarts d’onze del matí, em costava de creure que estava assegut amb ella, als seients de darrera del meu cotxe, agafats de la mà, i els meus pares conduint-nos al paradís que ens canviaria la vida.
Hi havia una aranya a la finestra, que va fer un salt espantant-la a ella. Vaig compadir aquella aranyeta. No sap el que es perd.
Poca estona després podia veure en la llunyania el més preciat campanar. Estavem arribant al nostre destí, el cor començava a bategar amb força –en el meu cas, més força del normal-, i la sang corria a tota velocitat.
El temps era perfecte, ideal. El sol ens il·luminava mentres baixavem del cotxe i sentiem sense escoltar les instruccions de la meva mare dins la casa. La casa. Em jugo la vida a que ningú ha pronunciat mai les paraules “casa nostra” amb tanta il·lusió i orgull com ho vaig fer jo aquell dia. Casa nostra. Ella i jo. Seva i meva. I ningú més. Un món sencer per a nosaltres sols. Un món sense fantasmes.
Mentres caminavem cap al parc municipal, em sentia com si caminés per sobre els raigs del sol. Era increïble. I va ser al mateix parc on vaig rebre el primer petó del cap de setmana. Un petó que em va sorprendre. Em va sorprendre degut a la força que alliberava, a l’energia, a la calor que transmetia. Un petó lliure, sense traves, sense límits, sense obstacles. Un petó lliure. Una mare ens va veure, i possiblement les filles també, i un tipo raro ensenyant parkour a la seva nòvia també, i l’Ot el Bruixot també, però què cony importa això? Aquelles persones no formaven part del nostre món, el món que haviem creat ella i jo. Ni tan sols el gronxador on ella estava asseguda hi pertanyia. Erem només ella i jo.
Asseguts a la gespa humida per la pluja dels dies anteriors, les mirades xispejaven i les mans s’entrellaçaven completament independents del cos. No era el primer cop que sentia el teu cap sobre el meu pit, però aquell dia era especial. Segur que ho notaves, t’agrada escoltar els batecs del meu cor. Ho notaves, oi? Si, segur.. i segur que la mare, les filles, el tipo raro i la novia i l’Ot el Bruixot també ho notaven. Jo irradiava felicitat, i la natura semblava que ho captés. Era tot perfecte. Sense fantasmes.
Si hi ha alguna força invencible, capaç de crear-ho i destruir-ho tot sense que ni tan sols ens n’adonem, aquesta és el temps. La piscina municipal ja no hi era. L’havien destruit, i amb ella part de la meva infància. Però no passa res. Et tenia a tu, al meu costat, agafant-me la mà mentres ens dirigiem al Petit Seller per refrescar-nos.
Començava a ser tard i haviem de dinar, així que vam preguntar pel supermercat més proper i ens hi vem encaminar. El viatge se’m va fer agradablement llarg. El tacte de la teva mà, permament i inalterable, em feia desitjar que el temps es parés per sempre. Però vam arribar al supermercat i els fideus instantanis tipics dels xinos ens esperaven per encendre’ns la curiositat.
Un cop a casa nostra, el gas ho va intentar, però no va impedir esborrar el somriure radiant que ens apareixia al rostre cada cop que ens miravem. Un somriure tonto. Un somriure estúpid, sincer. El millor somriure, el que vull trobar sempre a aquesta cara de hamster que tant m’agrada.
Ens esperava una tarda agitada, haviem de pujar una muntanya i haviem de veure un bon partit.
La muntanya de la Creu. L’Olimp disfressat, per on vam avançar relliscant amb sorra i pedres, agafant-nos a arbres i branquillons amb una mà, i sempre agafant-nos l’altra. L’Olimp disfressat que només es mostra a aquells que s’aturen a admirar-lo amb un somriure a la cara. El caminet de pedra roja s’alça inexurable envoltat de verd, arbres joves, flors, i pedres amb poemes gravats estenent la seva força més enllà de la nostra consciència. Caminen amb pas lent però sense pausa, observant cada detall d’aquell preciós paisatge que els nostres ulls captaven amb més bellesa que mai.
I al cim, ben alta i imponent, ens observava la Creu. Resplandent, ens esperava a nosaltres. Només a nosaltres. No em sento em forces per descriure el sentiment que es va apoderar de mi quan ens vam aturar al peu de l’escultura.
Ella i jo, al cim muntanya. Evidentment, agafats de la mà, estavem per sobre del món. Podiem distingir fins i tot les ombres que formaven els núvols sobre els pobles de les valls. Allà fa sol, allà no. Allà fa sol, allà no. Però el sol semblava centrar tota la seva atenció en nosaltres. Teniem milers de persones sota nostra que no sabien de la nostra existència, i tot i així, sabiem del cert que estaven per sota nostra. Sabiem amb absoluta certesa que ningú havia disfrutat tant d’una abraçada com ho vam fer nosaltres sota aquell cel, sobre aquell món, i dins el nostre món.
No erem a tres metres sobre el cel...
Nosaltres érem el cel.
Llàstima, ens haviem oblidat de la càmara de fotos.
Uns quants crits que provenien del poble ens van fer tornar a la realitat.
El partit havia començat, ens vam perdre els primers vint minuts. Quan vam arribar al Petit Seller, l’ambient era espectacular. Cants, crits d’entusiasme, aplaudiments...t’he enxampat mirant-me a través d’un mirall i rient. Ets preciosa. T’estàs rient de mi i et demanaria que no paressis mai. Com t’ho fas?
El partit emocionant, el Barça va apallissar el Madrid al Santiago Bernaveu, 2-6.
Tot estava a favor nostre.
Tornem cap a casa? Va, sí, tornem cap a casa.
Un cop allà, l’efecte va ser immediat. La música omplia el piset de somnis que ara es podien fer realitat. El balcó ens oferia el món sencer. Sentiem els crits eufòrics dels seguidors blau-granes, reiem amb ells i aplaudiem. Nosaltres estavem més eufòrics que ningú, i ho vam demostrar de la manera més íntima, però sense vergonya, sense obstacles, sense fantasmes.
Un cop més, aquella nit no volia dormir. Em feia por adormir-me. Però a diferència d’altres vegades, el sentiment era positiu. No em volia perdre un sol instant al seu costat. Alguna força incomprensible devia transmetre el missatge a un gran amic, ja que vam rebre una trucada força graciosa a les tres de la matinada.
L’endemà al matí, ep! El primer fantasma. Ja s’acabava, senyors. Aquella tarda marxavem. Però això no ens va deprimir. Ens vam llevar més al·legres que ningú, mai més ben dit, i l’ombra d’un fantasma que va resultat ser un àngel va envair l’habitació. Llàgrimes. Una cara tapada irradiant felicitat. Aigua salada omplint fonts d’al·legria sota els llençols. També sorpresa, per què negar-ho? Mai haviem cregut en les llàgrimes de felicitat. Però aquell dia hi eren, i les vam veure, les vam viure, les vam respirar, les vam sentir i les vam olorar. Eren reals.
Ella es va anar a dutxar. Mentrestant jo era al balcó, fumant aquells bastonets que ella tant odia i que per cert, hauré de deixar d’aquí poc per cortesía seva. La tristesa va començar a fer-se lloc entre les meves entranyes. No volia marxar. Em volia quedar allà per sempre, amb ella. Aquell era el meu món i no volia que es desfés. Però com he dit, el temps és invencible.
Teniem la intenció d’anar a l’embassament, però no va ser possible doncs les hores semblaven haver-se accelerat a marxes forçades. Ens vam haver de conformar amb una coca-cola a la plaça de Sant Sebastià, i amb una llarga i intensa conversa sobre els pros i contres de la bella Venezuela.
Els tortellinis del dinar van ser més aviat silenciosos. El cansament es va apoderar de nosaltres i no vam oferir resistència. Durant aquella estona la tristesa va obrir pas al pànic. No volia marxar, no podia marxar.
Però els petons es mantenien, això em donava forces.
Era hora de recollir. Rentar els plats, recollir les escombraries, buidar calaixos amb tresors desagradables i fer les bosses.
L’autobús amb direcció a Barcelona ens va rebre a les cinc de la tarda contra la nostra voluntat. Vaig saborejar fins el límit el tacte de la teva mà mentres caminavem cap a Plaça Catalunya per agafar el tren. Sabia que quedava poc temps per disfrutar-ho.
Mai havia odiat tant la meva ciutat natal. Aquell dia, Terrassa significava el final dels millors dies de la meva vida. Sense exagerar. Però m’agrada mirar-m’ho d’una altra manera: aquell dia, Terrassa significava el final dels dos primers dies. Però l’Olimp segueix on és. De fet, tenim l’Olimp a cada cantonada terrassenca. L’únic que hem de fer és trobar-lo i escalar-lo, altre cop agafats de la mà i amb un somriure a la cara. Sé que podem fer-ho, aquests dos dies m’han demostrat que podem fer-ho, i sé que a tu també.
Fa un temps parlava de córrer riscos, d'escalar muntanyes. Tu i jo hem arribat al cim més alt. Junts. Només tu i jo, vessant felicitat. Ho notes?
Tens l’empenta que necessitaves, només necessites assumir-la. Les llàgrimes de felicitat parlen per si soles, només et falta escoltar-les. La felicitat ens persegueix, no fugim d’ella, deixem que ens atrapi.
Som forts, sé que podem aconseguir-ho, independentment dels demés.
Junts, ho tenim tot a favor nostre.
Ho he vist, ho he viscut.
I per tant, hi crec.
T’estimo.
No t’ho podré agraïr mai prou.
Moltíssimes gràcies.
Moià, 2 i 3 de maig de 2009.
Mai havia cregut en això. Mai, fins ara.
Jo, companys, sóc atrevit. I per això m’atreveixo a assegurar que sóc de les poques persones que sincerament asseguren que han viscut el moment més important de la seva vida. Un moment molt llarg per dir-ne moment, ja que han sigut dos dies. Dos dies llargs i massa curts al mateix temps.
Jo, senyors, asseguro que aquests dos dies no s’esborraràn mai de la meva memòria, i asseguro també que es mantindran a la posició més alta, al cim més alt, durant el que em resta de vida.
Mai havia cregut en els millors moments. Mai havia cregut en les llàgrimes de felicitat. I feia temps que no creia en una nit sense fantasmes.
Ara he descovert que m’equivocava.
Només un lloc pot ensenyar-me tot això. Només una màgia pot fer-me aprendre aquesta lliçó. I jo el conec. Jo hi estat. I vosaltres no, i no sabeu el que us perdeu. Un poble màgic, el camí curt cap a l’Olimp, el qual mai es pot fer sense anar agafat de la mà de la persona que més estimes en aquest món.
Un poble que es diu Moià.
Dissabte dia 2 de maig del 2009, cap a dos quarts d’onze del matí, em costava de creure que estava assegut amb ella, als seients de darrera del meu cotxe, agafats de la mà, i els meus pares conduint-nos al paradís que ens canviaria la vida.
Hi havia una aranya a la finestra, que va fer un salt espantant-la a ella. Vaig compadir aquella aranyeta. No sap el que es perd.
Poca estona després podia veure en la llunyania el més preciat campanar. Estavem arribant al nostre destí, el cor començava a bategar amb força –en el meu cas, més força del normal-, i la sang corria a tota velocitat.
El temps era perfecte, ideal. El sol ens il·luminava mentres baixavem del cotxe i sentiem sense escoltar les instruccions de la meva mare dins la casa. La casa. Em jugo la vida a que ningú ha pronunciat mai les paraules “casa nostra” amb tanta il·lusió i orgull com ho vaig fer jo aquell dia. Casa nostra. Ella i jo. Seva i meva. I ningú més. Un món sencer per a nosaltres sols. Un món sense fantasmes.
Mentres caminavem cap al parc municipal, em sentia com si caminés per sobre els raigs del sol. Era increïble. I va ser al mateix parc on vaig rebre el primer petó del cap de setmana. Un petó que em va sorprendre. Em va sorprendre degut a la força que alliberava, a l’energia, a la calor que transmetia. Un petó lliure, sense traves, sense límits, sense obstacles. Un petó lliure. Una mare ens va veure, i possiblement les filles també, i un tipo raro ensenyant parkour a la seva nòvia també, i l’Ot el Bruixot també, però què cony importa això? Aquelles persones no formaven part del nostre món, el món que haviem creat ella i jo. Ni tan sols el gronxador on ella estava asseguda hi pertanyia. Erem només ella i jo.
Asseguts a la gespa humida per la pluja dels dies anteriors, les mirades xispejaven i les mans s’entrellaçaven completament independents del cos. No era el primer cop que sentia el teu cap sobre el meu pit, però aquell dia era especial. Segur que ho notaves, t’agrada escoltar els batecs del meu cor. Ho notaves, oi? Si, segur.. i segur que la mare, les filles, el tipo raro i la novia i l’Ot el Bruixot també ho notaven. Jo irradiava felicitat, i la natura semblava que ho captés. Era tot perfecte. Sense fantasmes.
Si hi ha alguna força invencible, capaç de crear-ho i destruir-ho tot sense que ni tan sols ens n’adonem, aquesta és el temps. La piscina municipal ja no hi era. L’havien destruit, i amb ella part de la meva infància. Però no passa res. Et tenia a tu, al meu costat, agafant-me la mà mentres ens dirigiem al Petit Seller per refrescar-nos.
Començava a ser tard i haviem de dinar, així que vam preguntar pel supermercat més proper i ens hi vem encaminar. El viatge se’m va fer agradablement llarg. El tacte de la teva mà, permament i inalterable, em feia desitjar que el temps es parés per sempre. Però vam arribar al supermercat i els fideus instantanis tipics dels xinos ens esperaven per encendre’ns la curiositat.
Un cop a casa nostra, el gas ho va intentar, però no va impedir esborrar el somriure radiant que ens apareixia al rostre cada cop que ens miravem. Un somriure tonto. Un somriure estúpid, sincer. El millor somriure, el que vull trobar sempre a aquesta cara de hamster que tant m’agrada.
Ens esperava una tarda agitada, haviem de pujar una muntanya i haviem de veure un bon partit.
La muntanya de la Creu. L’Olimp disfressat, per on vam avançar relliscant amb sorra i pedres, agafant-nos a arbres i branquillons amb una mà, i sempre agafant-nos l’altra. L’Olimp disfressat que només es mostra a aquells que s’aturen a admirar-lo amb un somriure a la cara. El caminet de pedra roja s’alça inexurable envoltat de verd, arbres joves, flors, i pedres amb poemes gravats estenent la seva força més enllà de la nostra consciència. Caminen amb pas lent però sense pausa, observant cada detall d’aquell preciós paisatge que els nostres ulls captaven amb més bellesa que mai.
I al cim, ben alta i imponent, ens observava la Creu. Resplandent, ens esperava a nosaltres. Només a nosaltres. No em sento em forces per descriure el sentiment que es va apoderar de mi quan ens vam aturar al peu de l’escultura.
Ella i jo, al cim muntanya. Evidentment, agafats de la mà, estavem per sobre del món. Podiem distingir fins i tot les ombres que formaven els núvols sobre els pobles de les valls. Allà fa sol, allà no. Allà fa sol, allà no. Però el sol semblava centrar tota la seva atenció en nosaltres. Teniem milers de persones sota nostra que no sabien de la nostra existència, i tot i així, sabiem del cert que estaven per sota nostra. Sabiem amb absoluta certesa que ningú havia disfrutat tant d’una abraçada com ho vam fer nosaltres sota aquell cel, sobre aquell món, i dins el nostre món.
No erem a tres metres sobre el cel...
Nosaltres érem el cel.
Llàstima, ens haviem oblidat de la càmara de fotos.
Uns quants crits que provenien del poble ens van fer tornar a la realitat.
El partit havia començat, ens vam perdre els primers vint minuts. Quan vam arribar al Petit Seller, l’ambient era espectacular. Cants, crits d’entusiasme, aplaudiments...t’he enxampat mirant-me a través d’un mirall i rient. Ets preciosa. T’estàs rient de mi i et demanaria que no paressis mai. Com t’ho fas?
El partit emocionant, el Barça va apallissar el Madrid al Santiago Bernaveu, 2-6.
Tot estava a favor nostre.
Tornem cap a casa? Va, sí, tornem cap a casa.
Un cop allà, l’efecte va ser immediat. La música omplia el piset de somnis que ara es podien fer realitat. El balcó ens oferia el món sencer. Sentiem els crits eufòrics dels seguidors blau-granes, reiem amb ells i aplaudiem. Nosaltres estavem més eufòrics que ningú, i ho vam demostrar de la manera més íntima, però sense vergonya, sense obstacles, sense fantasmes.
Un cop més, aquella nit no volia dormir. Em feia por adormir-me. Però a diferència d’altres vegades, el sentiment era positiu. No em volia perdre un sol instant al seu costat. Alguna força incomprensible devia transmetre el missatge a un gran amic, ja que vam rebre una trucada força graciosa a les tres de la matinada.
L’endemà al matí, ep! El primer fantasma. Ja s’acabava, senyors. Aquella tarda marxavem. Però això no ens va deprimir. Ens vam llevar més al·legres que ningú, mai més ben dit, i l’ombra d’un fantasma que va resultat ser un àngel va envair l’habitació. Llàgrimes. Una cara tapada irradiant felicitat. Aigua salada omplint fonts d’al·legria sota els llençols. També sorpresa, per què negar-ho? Mai haviem cregut en les llàgrimes de felicitat. Però aquell dia hi eren, i les vam veure, les vam viure, les vam respirar, les vam sentir i les vam olorar. Eren reals.
Ella es va anar a dutxar. Mentrestant jo era al balcó, fumant aquells bastonets que ella tant odia i que per cert, hauré de deixar d’aquí poc per cortesía seva. La tristesa va començar a fer-se lloc entre les meves entranyes. No volia marxar. Em volia quedar allà per sempre, amb ella. Aquell era el meu món i no volia que es desfés. Però com he dit, el temps és invencible.
Teniem la intenció d’anar a l’embassament, però no va ser possible doncs les hores semblaven haver-se accelerat a marxes forçades. Ens vam haver de conformar amb una coca-cola a la plaça de Sant Sebastià, i amb una llarga i intensa conversa sobre els pros i contres de la bella Venezuela.
Els tortellinis del dinar van ser més aviat silenciosos. El cansament es va apoderar de nosaltres i no vam oferir resistència. Durant aquella estona la tristesa va obrir pas al pànic. No volia marxar, no podia marxar.
Però els petons es mantenien, això em donava forces.
Era hora de recollir. Rentar els plats, recollir les escombraries, buidar calaixos amb tresors desagradables i fer les bosses.
L’autobús amb direcció a Barcelona ens va rebre a les cinc de la tarda contra la nostra voluntat. Vaig saborejar fins el límit el tacte de la teva mà mentres caminavem cap a Plaça Catalunya per agafar el tren. Sabia que quedava poc temps per disfrutar-ho.
Mai havia odiat tant la meva ciutat natal. Aquell dia, Terrassa significava el final dels millors dies de la meva vida. Sense exagerar. Però m’agrada mirar-m’ho d’una altra manera: aquell dia, Terrassa significava el final dels dos primers dies. Però l’Olimp segueix on és. De fet, tenim l’Olimp a cada cantonada terrassenca. L’únic que hem de fer és trobar-lo i escalar-lo, altre cop agafats de la mà i amb un somriure a la cara. Sé que podem fer-ho, aquests dos dies m’han demostrat que podem fer-ho, i sé que a tu també.
Fa un temps parlava de córrer riscos, d'escalar muntanyes. Tu i jo hem arribat al cim més alt. Junts. Només tu i jo, vessant felicitat. Ho notes?
Tens l’empenta que necessitaves, només necessites assumir-la. Les llàgrimes de felicitat parlen per si soles, només et falta escoltar-les. La felicitat ens persegueix, no fugim d’ella, deixem que ens atrapi.
Som forts, sé que podem aconseguir-ho, independentment dels demés.
Junts, ho tenim tot a favor nostre.
Ho he vist, ho he viscut.
I per tant, hi crec.
T’estimo.
No t’ho podré agraïr mai prou.
Moltíssimes gràcies.
Moià, 2 i 3 de maig de 2009.
lunes, 9 de marzo de 2009
Tros de quòniam.
¿Quanta gent ha sentit aquesta expressió en el transcurs de la seva vida? I de tots aquest,¿quants coneixen l'origen i el significat del mot "quòniam"? Evidentment, no es tracta d'un coneixement imprescindible per a la nostra subsistència, però ja feia uns quants dies que aquesta expressió sortia sovint en moltes de les nostres típiques converses absurdes. Finalment, la curiositat em va dominar, i vaig dedicar part del meu temps a esbrinar d'on havia sortit aquesta paraula, el significat de la qual va resultar ser d'allò més oportú.
Segons la hiperenciclopèdia, un quòniam es descriu com "Terme emprat en la locució tros de quòniam, que significa talòs, beneitot". Aquesta definició no em servia per gran cosa, ja que aquest és el significat conegut de l'expressió. A més, a mi tant sols m'interessava el mot, no l'expressió.
Per sort, si mirem directament al GREC, trobem més informació:
"Quòniam" és un mot manllevat del llatí, "perquè". De la mateixa manera, "tros de quòniam" és una expressió llatina. Sorgit segurament en ambients eclesiàstics, aplicat en algunes discussions escolàstiques a alguns que es llancessin a argumentar amb quoniam "perquè" sense saber després què dir.
Es podria dir, per tant, que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense tenir idea sobre com l'argumentaran.
Si senyor, d'allò més oportú.
Segons la hiperenciclopèdia, un quòniam es descriu com "Terme emprat en la locució tros de quòniam, que significa talòs, beneitot". Aquesta definició no em servia per gran cosa, ja que aquest és el significat conegut de l'expressió. A més, a mi tant sols m'interessava el mot, no l'expressió.
Per sort, si mirem directament al GREC, trobem més informació:
"Quòniam" és un mot manllevat del llatí, "perquè". De la mateixa manera, "tros de quòniam" és una expressió llatina. Sorgit segurament en ambients eclesiàstics, aplicat en algunes discussions escolàstiques a alguns que es llancessin a argumentar amb quoniam "perquè" sense saber després què dir.
Es podria dir, per tant, que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense tenir idea sobre com l'argumentaran.
Si senyor, d'allò més oportú.
Les ones
Una ona és una pertorbació que es propaga. A més de la radiació electromagnètica, que es pot propagar en el buit, les ones es propaguen a través d'un medi a través del qual poden transferir energia sense que les partícules es vegin desplaçades de manera permanent. En canvi, cada punt oscil·la al voltant d'una posició fixa.
Propietats característiques:
Totes les ones tenen un comportament comú sota cert nombre de situacions. Totes les ones poden experimentar:
·Principi de Huygens - Tot punt d'un front d'ona actua com un focus emissor d'ones.
·Reflexió - quan una ona canvia la direcció de propagació, degut a l'impacte amb un material reflectant.
·Refracció - canvi de direcció de les ones degut al fet que penetren en un nou medi.
·Difracció - l'expansió cap als costats de les ones, per exemple quan han passat per un forat petit, basat en el principi de Huygens.
·Interferència - la suma de dues ones que entren en contacte entre elles.
·Dispersió - la descomposició d'una ona (depenent de la freqüència).
·Polarització - Quan en un àtom proporcionem energia elèctrica, els electrons pugen d'òrbita, quan l'electró perd aquesta energia baixa un altre cop d'òrbita. Aquest energia que es perd es converteix en llum.
No us recorda res? Potser no. Però a mi si que em recorda quelcom inescrutable per l’ésser humà, i permeteu-me que us digui que no tinc cap intenció d’explicar per què se m’ha acudit publicar-ho.
Jo ho sé, i potser amb una mica d’imaginació algú de certa implicació podria endevinar-ho, ¿qui sap?
Jo ho sé. La debilitat dels humans és mòbil, canvia i es modifica amb el temps i l’experiència, dóna voltes contínuament de manera lenta i complexa, i tot passa sense que pràcticament ens n’adonem. Però no per això deixa de ser debilitat.
I la debilitat és filla, entre d’altres, d’un factor de la nostra naturalesa imprescindible, indispensable, omnipotent i omnipresent, efectiu malgrat invisible, car mentre alguns ho descriuen com un sistema biològic de supervivència, altres ho veiem com un poder que arriba molt més enllà del nostre espectre emocional.
Jo ho sé.
Jo sé a què em refereixo i no estic aquí per donar explicacions. Que cadascú s’ho miri com li plagui. No existeix una interpretació correcta. Cadascú hi veurà quelcom que li correspon, cadascú hi trobarà un significat. O potser ni això.
Però jo tinc el meu. Jo ho sé, i això és el que m'importa.
Propietats característiques:
Totes les ones tenen un comportament comú sota cert nombre de situacions. Totes les ones poden experimentar:
·Principi de Huygens - Tot punt d'un front d'ona actua com un focus emissor d'ones.
·Reflexió - quan una ona canvia la direcció de propagació, degut a l'impacte amb un material reflectant.
·Refracció - canvi de direcció de les ones degut al fet que penetren en un nou medi.
·Difracció - l'expansió cap als costats de les ones, per exemple quan han passat per un forat petit, basat en el principi de Huygens.
·Interferència - la suma de dues ones que entren en contacte entre elles.
·Dispersió - la descomposició d'una ona (depenent de la freqüència).
·Polarització - Quan en un àtom proporcionem energia elèctrica, els electrons pugen d'òrbita, quan l'electró perd aquesta energia baixa un altre cop d'òrbita. Aquest energia que es perd es converteix en llum.
No us recorda res? Potser no. Però a mi si que em recorda quelcom inescrutable per l’ésser humà, i permeteu-me que us digui que no tinc cap intenció d’explicar per què se m’ha acudit publicar-ho.
Jo ho sé, i potser amb una mica d’imaginació algú de certa implicació podria endevinar-ho, ¿qui sap?
Jo ho sé. La debilitat dels humans és mòbil, canvia i es modifica amb el temps i l’experiència, dóna voltes contínuament de manera lenta i complexa, i tot passa sense que pràcticament ens n’adonem. Però no per això deixa de ser debilitat.
I la debilitat és filla, entre d’altres, d’un factor de la nostra naturalesa imprescindible, indispensable, omnipotent i omnipresent, efectiu malgrat invisible, car mentre alguns ho descriuen com un sistema biològic de supervivència, altres ho veiem com un poder que arriba molt més enllà del nostre espectre emocional.
Jo ho sé.
Jo sé a què em refereixo i no estic aquí per donar explicacions. Que cadascú s’ho miri com li plagui. No existeix una interpretació correcta. Cadascú hi veurà quelcom que li correspon, cadascú hi trobarà un significat. O potser ni això.
Però jo tinc el meu. Jo ho sé, i això és el que m'importa.
miércoles, 4 de marzo de 2009
País Basc.
Volia penjar això abans de l'esdeveniment del que es parlarà, però no vaig trobar el moment de fer-ho. Ara, amb una companyia d'ideologia similar o fins i tot idèntica, és un bon moment per penjar-ho, tot i el retràs.
-
L’Esquerra Abertzale: sense veu, sense vot.
Aquest cop, ho han aconseguit. Els tres poders públics de l’Estat espanyol han engrassat la maquinària decididament per anul•lar a cuita-corrents les candidatures presentades per les agrupacions electorals Askatasuna i Euskal Herriak bear duen Aldaketa Demokrazia 3.000.000 (D3M, ó Democràcia 3 Milions) de cara a les eleccions al Parlament Basc del proper 1 de març.
Després que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l'esquerra abertzale –a instàncies del govern i de la fiscalia general de l'Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la decisió, el jutge polifacètic de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà immediatament la via complementària de la il·legalització (li diuen, a manera d'eufemisme, suspensió d'activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb els vots favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d'enfortir l'Estat i d'aniquilar les dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el seu discurs per ensorrar l'esquerra independentista basca i apartar-la de qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.
Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual. Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil•lina l’antiga pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs, el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una solució dialogada del conflicte.Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i judicial de l’esquerra independentista al País Basc.
-
L’Esquerra Abertzale: sense veu, sense vot.
Aquest cop, ho han aconseguit. Els tres poders públics de l’Estat espanyol han engrassat la maquinària decididament per anul•lar a cuita-corrents les candidatures presentades per les agrupacions electorals Askatasuna i Euskal Herriak bear duen Aldaketa Demokrazia 3.000.000 (D3M, ó Democràcia 3 Milions) de cara a les eleccions al Parlament Basc del proper 1 de març.
Després que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l'esquerra abertzale –a instàncies del govern i de la fiscalia general de l'Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la decisió, el jutge polifacètic de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà immediatament la via complementària de la il·legalització (li diuen, a manera d'eufemisme, suspensió d'activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb els vots favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d'enfortir l'Estat i d'aniquilar les dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el seu discurs per ensorrar l'esquerra independentista basca i apartar-la de qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.
Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual. Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil•lina l’antiga pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs, el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una solució dialogada del conflicte.Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i judicial de l’esquerra independentista al País Basc.
lunes, 2 de marzo de 2009
Ridícul.
Se m'escapa el riure només de pensar que tot aquest temps ha sigut inútil, absurd, ridícul. Ha sigut com els somnis que es tenen quan es té febre, repetitius, pesats, però sense gens ni mica de significat.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la confusió que he arribat a acumular davant tanta claror.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la por que he arribat a sentir per descobrir respostes que fa tant de temps que estaven davant dels meus nassos, i jo les veia, les respirava, les sentia i les explicava, però tota aquesta raó es veia absurdament manipulada per les esperances d'un il·lús davant discursos ridículs que canviaven de sol a sol, amagant les certeses rere la lluna.
Ridícul. Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de mirar enrera i veure tot el que m'hauria pogut estalviar. Amb patiment, sí, no ho nego. I coneixent-me com em conec, en aquests moments sentiria exactament el que sento ara, estimaria tal com estimo ara. Només hi hauria una diferència: Jo.
Hauria rectificat molt abans, estalviant-me absurds, contradiccions, paraules buides i mirades insignificants a les que s'ha donat excessiva importància. No he sigut res, només un objecte a esquivar vigilant de no trencar-lo, res més. No he sigut res, i mai ho seré.
Però estic content de saber tot això. Tot i aquest temps ridícul, millor tard que mai. Ara, per fi, tinc del tot clar el camí a seguir. Les portes de la victòria s'obren de bat a bat per a mi, i només per a mi. Puc veure-hi l'Olimp a l'altra banda. Ja tinc un peu dins. Oh, quin plaer, l'escalfor de la satisfacció que es sobreposarà a tot remordiment. Et segueixo estimant, i et seguiré estimant. Però, quin sentit té això ara, si no m'arriba el mateix per l'altra banda? Si res del que ha passat ha tingut sentit, tampoc això n'ha de tenir. Almenys no només per la meva banda.
O follamos todos o la puta al río.
Se m'escapa el riure quan em miro al mirall i em dic: Per favor, Arnau, com has pogut ser tan capullo.
Ridícul.
Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la confusió que he arribat a acumular davant tanta claror.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la por que he arribat a sentir per descobrir respostes que fa tant de temps que estaven davant dels meus nassos, i jo les veia, les respirava, les sentia i les explicava, però tota aquesta raó es veia absurdament manipulada per les esperances d'un il·lús davant discursos ridículs que canviaven de sol a sol, amagant les certeses rere la lluna.
Ridícul. Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de mirar enrera i veure tot el que m'hauria pogut estalviar. Amb patiment, sí, no ho nego. I coneixent-me com em conec, en aquests moments sentiria exactament el que sento ara, estimaria tal com estimo ara. Només hi hauria una diferència: Jo.
Hauria rectificat molt abans, estalviant-me absurds, contradiccions, paraules buides i mirades insignificants a les que s'ha donat excessiva importància. No he sigut res, només un objecte a esquivar vigilant de no trencar-lo, res més. No he sigut res, i mai ho seré.
Però estic content de saber tot això. Tot i aquest temps ridícul, millor tard que mai. Ara, per fi, tinc del tot clar el camí a seguir. Les portes de la victòria s'obren de bat a bat per a mi, i només per a mi. Puc veure-hi l'Olimp a l'altra banda. Ja tinc un peu dins. Oh, quin plaer, l'escalfor de la satisfacció que es sobreposarà a tot remordiment. Et segueixo estimant, i et seguiré estimant. Però, quin sentit té això ara, si no m'arriba el mateix per l'altra banda? Si res del que ha passat ha tingut sentit, tampoc això n'ha de tenir. Almenys no només per la meva banda.
O follamos todos o la puta al río.
Se m'escapa el riure quan em miro al mirall i em dic: Per favor, Arnau, com has pogut ser tan capullo.
Ridícul.
Senzillament ridícul.
jueves, 19 de febrero de 2009
lunes, 9 de febrero de 2009
Pluja.
Prometo aplaudir eternament el primer que arribi a poder distingir la pluja de sentiments que surgeixen de l'amor.
Però també prometo intentar-ho jo.
Per començar, la primera, la inigualable, la despiadada, la omnipresent. La que sempre hi és i és impossible lliurar-se'n.
La por.
Un enemic tan complicat d'entendre per qui s'hi enfronta, que es presenta inversemblant davant els que la veuen des de fora. Letal per cada hormona d'adrenalina, que pateixen una mort lenta i dolorosa. Manipuladora, per a tots aquells que no s'hi han trobat prou vegades. Invencible, per tots aquells que fugen d'ella, tots aquells que l'intenten evitar en comptes de passar-hi per sobre.
Traïdora, per a tots aquells que es refien d'haver-la superat mentre en el fons esperen que torni a aparèixer en el moment menys oportú.
El pessimisme.
Arma i defensa a la vegada. Evita desenganys i en provoca d'altres. Compassiu en certs sentits, però destructor en altres. A vegades totes dues coses, fet que el converteix en la causa del següent:
La confusió.
Actua amb seguretat sobre la teva inseguretat. Especialista en barrejar el millor amb el pitjor, el bo amb el dolent, i dissimular entre ells els imparcials. Quan ella corre aprop, no existeix la neutralitat, tot són extrems i moltes vegades cap d'ells és positiu.
La raó.
Aquesta és la part més positiva, però no us deixeu enganyar. També pot ser la més descoratgedora.
Què passa davant el dubte d'un possible error, si tens en compte que no t'has equivocat mai?
La ira.
És hora de guanyar.
Podria seguir però he de confessar que en realitat no és aquest el meu missatge.
Només vull fer saber que estimo. I com que estimo, desitjo més que res desfer-me de tots aquests sentiments.
No sé si ajuda, però vull que ho sàpigues.
Perquè a mi si que m'agrada dir les coses.
I com més complicades són, més important és expressar-les.
I jo compliré amb el meu deure.
T'estimo.
I no vull que es cometi un possible malentès.
No me n'arrepenteixo, gens ni mica.
Del que m'arrepenteixo és d'actuar com actuo.
Però això, no crec que hagi de preocupar més a ningú.
Poc em queda per perdre ja.
Però també prometo intentar-ho jo.
Per començar, la primera, la inigualable, la despiadada, la omnipresent. La que sempre hi és i és impossible lliurar-se'n.
La por.
Un enemic tan complicat d'entendre per qui s'hi enfronta, que es presenta inversemblant davant els que la veuen des de fora. Letal per cada hormona d'adrenalina, que pateixen una mort lenta i dolorosa. Manipuladora, per a tots aquells que no s'hi han trobat prou vegades. Invencible, per tots aquells que fugen d'ella, tots aquells que l'intenten evitar en comptes de passar-hi per sobre.
Traïdora, per a tots aquells que es refien d'haver-la superat mentre en el fons esperen que torni a aparèixer en el moment menys oportú.
El pessimisme.
Arma i defensa a la vegada. Evita desenganys i en provoca d'altres. Compassiu en certs sentits, però destructor en altres. A vegades totes dues coses, fet que el converteix en la causa del següent:
La confusió.
Actua amb seguretat sobre la teva inseguretat. Especialista en barrejar el millor amb el pitjor, el bo amb el dolent, i dissimular entre ells els imparcials. Quan ella corre aprop, no existeix la neutralitat, tot són extrems i moltes vegades cap d'ells és positiu.
La raó.
Aquesta és la part més positiva, però no us deixeu enganyar. També pot ser la més descoratgedora.
Què passa davant el dubte d'un possible error, si tens en compte que no t'has equivocat mai?
La ira.
És hora de guanyar.
Podria seguir però he de confessar que en realitat no és aquest el meu missatge.
Només vull fer saber que estimo. I com que estimo, desitjo més que res desfer-me de tots aquests sentiments.
No sé si ajuda, però vull que ho sàpigues.
Perquè a mi si que m'agrada dir les coses.
I com més complicades són, més important és expressar-les.
I jo compliré amb el meu deure.
T'estimo.
I no vull que es cometi un possible malentès.
No me n'arrepenteixo, gens ni mica.
Del que m'arrepenteixo és d'actuar com actuo.
Però això, no crec que hagi de preocupar més a ningú.
Poc em queda per perdre ja.
domingo, 8 de febrero de 2009
Banca.
El que es perd es perd i poca cosa es pot fer per canviar-ho. Jo, un cop més, m'he buscat la perdició i, un cop més, he fet llei a aquest do tan peculiar que tinc per trobar-la.
Però això s'està acabant, senyors.
Totes les cartes estan sobre la taula però ja no estic segur de pertànyer a aquesta partida, si n'estic expulsat o si simplement no hi he tingut mai cap paper.
El final encara no és definit però si bastant previsible així que crec que per fi tinc una linia per seguir.
Si no et donen papers el millor que pots fer és agafar-los tu mateix, i no deixar que res ni ningú t'impedeixi fer-ho, així que és moment de muntar una partida pròpia i ser la mateixa banca.
Toca temptar la sort amb paraules sense significat com tantes n'he sentit fins ara.
Una sort que malauradament no m'ha acompanyat pràcticament mai, i ara és moment que la mateixa sort em supliqui que l'acompanyi jo.
I engegar-la a la merda.
En aquest món es parla molt i es fa molt poc, en aquest món es parla de millors amics i es diu "t'estimo" a la lleugera només per treure's pesos de sobre i evitar problemes. Simplement per fer callar.
Tinc ganes de veure qui és el valent que em fa callar.
I tinc ganes de veure qui és el valent que parla quan el fagi callar.
Quin fàstic.
Però això s'està acabant, senyors.
Totes les cartes estan sobre la taula però ja no estic segur de pertànyer a aquesta partida, si n'estic expulsat o si simplement no hi he tingut mai cap paper.
El final encara no és definit però si bastant previsible així que crec que per fi tinc una linia per seguir.
Si no et donen papers el millor que pots fer és agafar-los tu mateix, i no deixar que res ni ningú t'impedeixi fer-ho, així que és moment de muntar una partida pròpia i ser la mateixa banca.
Toca temptar la sort amb paraules sense significat com tantes n'he sentit fins ara.
Una sort que malauradament no m'ha acompanyat pràcticament mai, i ara és moment que la mateixa sort em supliqui que l'acompanyi jo.
I engegar-la a la merda.
En aquest món es parla molt i es fa molt poc, en aquest món es parla de millors amics i es diu "t'estimo" a la lleugera només per treure's pesos de sobre i evitar problemes. Simplement per fer callar.
Tinc ganes de veure qui és el valent que em fa callar.
I tinc ganes de veure qui és el valent que parla quan el fagi callar.
Quin fàstic.
jueves, 22 de enero de 2009
Experiència.
He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.
no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.
He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.
He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.
martes, 13 de enero de 2009
Oh vós, mesquins qui sots terra jaeu
del colp d'amor ab lo cos sangonent
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prec-vos no us oblideu!
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d'or
ab què amor plaga els enamorats!
Los colps d'amor són per tres qualitats
e veure es pot en les fletxes que fir,
perquè els ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D'or e de plom aquestes fletxes són,
e d'un metall que s'anomena argent:
cascú d'aquests dóna son sentiment
segons que d'ells diferença ha en lo món.
En aquell temps que primer d'aquest fon,
les fletxes d'or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n'aturà
ab què em ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals molts passats foren morts;
ja no té pus què fer guerra mortal:
ab les d'argent sol basta a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.
Ab les de plom són hui tots sos deports
e son poder no basta a traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc,
ha trencat l'arc: jo en faç al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
perquè cascú pot anar en cabells;
per fugir d'ell no cal muntar castells:
lo seu poder pus baix que terra jau.
Mas jo romanc a mort, d'açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi:
si en guerra fos cella per qui em ferí,
jo fóra en pau, vençut e son esclau.
Pau a lo món e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit.
Jo son plagat e no puc ser guarit,
puix la que am de sa plaga no es dol.
Oh foll amor, qui vostre delit vol
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l'enteniment,
car sinó el ver l'enteniment no col.
"Oh vós, mesquins, qui sots terra jaeu".
Ausiàs March
del colp d'amor ab lo cos sangonent
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prec-vos no us oblideu!
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d'or
ab què amor plaga els enamorats!
Los colps d'amor són per tres qualitats
e veure es pot en les fletxes que fir,
perquè els ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D'or e de plom aquestes fletxes són,
e d'un metall que s'anomena argent:
cascú d'aquests dóna son sentiment
segons que d'ells diferença ha en lo món.
En aquell temps que primer d'aquest fon,
les fletxes d'or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n'aturà
ab què em ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals molts passats foren morts;
ja no té pus què fer guerra mortal:
ab les d'argent sol basta a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.
Ab les de plom són hui tots sos deports
e son poder no basta a traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc,
ha trencat l'arc: jo en faç al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
perquè cascú pot anar en cabells;
per fugir d'ell no cal muntar castells:
lo seu poder pus baix que terra jau.
Mas jo romanc a mort, d'açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi:
si en guerra fos cella per qui em ferí,
jo fóra en pau, vençut e son esclau.
Pau a lo món e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit.
Jo son plagat e no puc ser guarit,
puix la que am de sa plaga no es dol.
Oh foll amor, qui vostre delit vol
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l'enteniment,
car sinó el ver l'enteniment no col.
"Oh vós, mesquins, qui sots terra jaeu".
Ausiàs March
sábado, 10 de enero de 2009
Negre.
5:49 am.
Fa més de cinc hores que he arribat a casa i encara no he agafat el son. No l’he agafat o no l’he volgut agafar? No ho sabré respondre mai. Tinc moltes coses en què pensar, i la gran majoria em turmenten. Però potser necessito pensar-hi, potser reflexionar-hi tot sol durant tantes hores submergit en el silenci i la foscor de la nit m’ajuda a assimilar-ho tot una mica millor. La qüestió és que no faig res més que assimilar elements negatius. És perquè no n’existeixen de positius? Mentres em faig aquesta pregunta em ve al cap una frase que m’ha marcat moltes d’aquestes nits, que diu “a man alone can do no wrong”.
Té raó.
Un home sol no s’equivoca mai. Qui diu que m’equivoco amb tots aquests elements negatius? Ningú. Ara mateix ningú. Estic sol, sense ningú que em contradigui. I fora de la solitut segueixo amb el mateix pessimisme. I és que sento molt a parlar de colors, sento molt a parlar de colors que diuen que existeixen. Però, m’ho demostren? No.
No em creuré que existeixen fins que els vegi, i de moment es parla molt d’ells però no se n’han vist enlloc. Al contrari. Últimament m’estic plantejant realment si el negre, la més pura absència de colors, és el color més fosc que existeix, perquè realment, el que estic vivint és molt més intens.
6:05 am.
Tanco els ulls i em torno a veure en mig de l’unic mar de colors que no em produeix una autèntica diversió. Un mar de colors per on he navegat tant sols fa unes hores. Tinc un problema, un problema molt greu que no havia tingut mai i que em pensava que podria controlar i se m’està escapant completament de les mans. I el problema és, senzillament, que tot se m’està escapant de les mans. Estic perdent els papers. No em reconec a mi mateix. No em reconec actuant com actuo, parlant com parlo, mirant com miro ni caminant com camino. Mai havia sentit tant odi davant una persona que, almenys directament, no m’ha fet absolutament res. I mai m’havia costat tant reprimir aquest odi, fins al punt de tancar-me al lavavo durant uns minuts com una nena estúpida protagonista de llibres d’adolescents. Tampoc mai havia tingut tantes ganes de dir “t’estimo” a la cara d’algú. Mai m’havia deixat dominar per res ni per ningú, i ara m’adono que sempre m’he estat dominant massa a mi mateix. Sempre havia deixat les emocions de banda, mentres deixava que la raó les consolés i pensés en com sortir de la situació, i ara mateix tinc el cor apuntant el cervell amb una escopeta de caça. Què m’està passant?
6:16 am.
La nicotina em crida més que mai, i no tinc cap intenció de fer-li el lleig de passar per davant seu agafant-li la mà a un xiclet.
6:32 am.
Un cop més la senzilla complexitat de la meva habitació m’ha captivat. Aquesta vegada el culpable és el llit plegable que tinc al racó del costat de la finestra, preparat per quan vénen convidats. I automàticament torno enrera en el temps fins la nit del 20 de setembre, o més ben dit, la matinada del 21. Oh, no. Més nostàlgia no, si us plau. Si sento això per mirar el llit plegable, com em quedaré quan m’estiri sobre el meu?
6:39 am.
Estic espantat. Estic sota un descontrol de tal mesura, que qualsevol acció que duc a terme és necessària per al meu cor, i un error descomunal per al meu cervell. Fins i tot m’espanto desfogant-me escrivint un text que sé que acabarà sent públic. Em pregunto: aleshores, per què el penjo? No en tinc la més menor idea. I m’espanta, m’espanta molt, ja que per desgràcia, vivim en un món en què la sinceritat és un dels obstacles més perillosos.
6:44 am.
Ja vinc, Winston. Però si et fas molt pesat em passo a Lucky Strike.
O a Nobel.
Sabieu que Nobel va inventar la dinamita? Tan bé que m’aniria.
7:00 am.
Com acabarà tot això? Acabarà tot això? Què he de fer? Què faig? Què faig malament? Ho estic fent tot malament? Potser mai sabré la resposta d’aquest misteri sense fi. Però tindré paciència. Les nits més llargues no són res al costat de cinc minuts amb ella, i entregaria cada una d’elles al diable si aquest m’assegurés que tot acabarà bé. Llàstima que, un cop més, ho tinc tot en contra.
Insisteixo.
Què m’està passant?
7:13 am.
D’aquí a poques hores tindré la Yana a casa cantant al meu costat (a no ser que s'adormi, que no m'extranyaria). Tinc ganes que arribi per aixoplugar-me, ni que sigui mitja horeta, d’aquesta monstruosa tempesta. Serà millor que intenti estirar-me una estona. Com he dit, tinc moltes coses en què pensar.
Insisteixo:
Què m’està passant?
Fa més de cinc hores que he arribat a casa i encara no he agafat el son. No l’he agafat o no l’he volgut agafar? No ho sabré respondre mai. Tinc moltes coses en què pensar, i la gran majoria em turmenten. Però potser necessito pensar-hi, potser reflexionar-hi tot sol durant tantes hores submergit en el silenci i la foscor de la nit m’ajuda a assimilar-ho tot una mica millor. La qüestió és que no faig res més que assimilar elements negatius. És perquè no n’existeixen de positius? Mentres em faig aquesta pregunta em ve al cap una frase que m’ha marcat moltes d’aquestes nits, que diu “a man alone can do no wrong”.
Té raó.
Un home sol no s’equivoca mai. Qui diu que m’equivoco amb tots aquests elements negatius? Ningú. Ara mateix ningú. Estic sol, sense ningú que em contradigui. I fora de la solitut segueixo amb el mateix pessimisme. I és que sento molt a parlar de colors, sento molt a parlar de colors que diuen que existeixen. Però, m’ho demostren? No.
No em creuré que existeixen fins que els vegi, i de moment es parla molt d’ells però no se n’han vist enlloc. Al contrari. Últimament m’estic plantejant realment si el negre, la més pura absència de colors, és el color més fosc que existeix, perquè realment, el que estic vivint és molt més intens.
6:05 am.
Tanco els ulls i em torno a veure en mig de l’unic mar de colors que no em produeix una autèntica diversió. Un mar de colors per on he navegat tant sols fa unes hores. Tinc un problema, un problema molt greu que no havia tingut mai i que em pensava que podria controlar i se m’està escapant completament de les mans. I el problema és, senzillament, que tot se m’està escapant de les mans. Estic perdent els papers. No em reconec a mi mateix. No em reconec actuant com actuo, parlant com parlo, mirant com miro ni caminant com camino. Mai havia sentit tant odi davant una persona que, almenys directament, no m’ha fet absolutament res. I mai m’havia costat tant reprimir aquest odi, fins al punt de tancar-me al lavavo durant uns minuts com una nena estúpida protagonista de llibres d’adolescents. Tampoc mai havia tingut tantes ganes de dir “t’estimo” a la cara d’algú. Mai m’havia deixat dominar per res ni per ningú, i ara m’adono que sempre m’he estat dominant massa a mi mateix. Sempre havia deixat les emocions de banda, mentres deixava que la raó les consolés i pensés en com sortir de la situació, i ara mateix tinc el cor apuntant el cervell amb una escopeta de caça. Què m’està passant?
6:16 am.
La nicotina em crida més que mai, i no tinc cap intenció de fer-li el lleig de passar per davant seu agafant-li la mà a un xiclet.
6:32 am.
Un cop més la senzilla complexitat de la meva habitació m’ha captivat. Aquesta vegada el culpable és el llit plegable que tinc al racó del costat de la finestra, preparat per quan vénen convidats. I automàticament torno enrera en el temps fins la nit del 20 de setembre, o més ben dit, la matinada del 21. Oh, no. Més nostàlgia no, si us plau. Si sento això per mirar el llit plegable, com em quedaré quan m’estiri sobre el meu?
6:39 am.
Estic espantat. Estic sota un descontrol de tal mesura, que qualsevol acció que duc a terme és necessària per al meu cor, i un error descomunal per al meu cervell. Fins i tot m’espanto desfogant-me escrivint un text que sé que acabarà sent públic. Em pregunto: aleshores, per què el penjo? No en tinc la més menor idea. I m’espanta, m’espanta molt, ja que per desgràcia, vivim en un món en què la sinceritat és un dels obstacles més perillosos.
6:44 am.
Ja vinc, Winston. Però si et fas molt pesat em passo a Lucky Strike.
O a Nobel.
Sabieu que Nobel va inventar la dinamita? Tan bé que m’aniria.
7:00 am.
Com acabarà tot això? Acabarà tot això? Què he de fer? Què faig? Què faig malament? Ho estic fent tot malament? Potser mai sabré la resposta d’aquest misteri sense fi. Però tindré paciència. Les nits més llargues no són res al costat de cinc minuts amb ella, i entregaria cada una d’elles al diable si aquest m’assegurés que tot acabarà bé. Llàstima que, un cop més, ho tinc tot en contra.
Insisteixo.
Què m’està passant?
7:13 am.
D’aquí a poques hores tindré la Yana a casa cantant al meu costat (a no ser que s'adormi, que no m'extranyaria). Tinc ganes que arribi per aixoplugar-me, ni que sigui mitja horeta, d’aquesta monstruosa tempesta. Serà millor que intenti estirar-me una estona. Com he dit, tinc moltes coses en què pensar.
Insisteixo:
Què m’està passant?
martes, 6 de enero de 2009
Insomni.
3:31 am.
Assegut a davant de l'escriptori de la meva habitació, davant un full en blanc i un bolígraf blau de la marca 'bic' a la mà, esprement-me el cervell per fer agafar forma a aquelles paraules que tantes ganes ténen de sortir però que no s'atreveixen. Amb la mà immòvil i nerviosa a l'hora, busco amb neguit qualsevol font d'inspiració que m'ajudi a sortir d'aquest mal pas, i fer-me la nit menys pesada que de costum, ja que encara queden moltes hores buides en companyia només de la meva estimadíssima música i d'aquells bastonets blancs i taronjes que diuen que són addictius, amb els quals m'he gastat més de 65€ per decorar la prestatgeria de sobre el llit perquè algun dia algú molt especial s'assegui a sobre meu i m'ho retregui.
3:40 am.
Brots de nostàlgia envaeixen el meu cor al veure una bossa de mà amb ratlles negres i vermelles, bruta i esquinçada, que guardo des d'aquella nit de setembre en què va començar la fase de la meva vida que ha marcat el final del passat 2008 i marcarà gran part del 2009, i les conseqüències de la qual poden arribar a marcar la resta de la meva vida, positiva o negativament parlant.
3:44 am.
Miro a la meva esquerra i em trobo amb la provocativa mirada de la Brody Dalle des del poster enganxat a la paret. M'observa amb els seus ulls verds, sèria, com si m'estigués dient "jo m'ofereixo voluntària". I jo respongués "No et vull a tu, per bona que estiguis. La vull a ella".
Em dóna l'esquena amb un gest de "no saps el que et perds".
Desvio la mirada amb orgull tot i el pensament que em roda pel cap:
tinc molt més a perdre.
3:51 am.
Estic començant a tenir la sensació de quedar-me a les fosques, en tots els aspectes.
Em balancejo cap endavant fins tenir mig tors sobre la taula per tal d'aconseguir, allargant el dit índex, prémer l'interruptor del llum gran que es troba al sostre.
Certament em trobo un xic més còmode, com si una mà blanca m'acariciés l'espatlla i em digués: "tranquil, tot sortirà bé. Aquest cop sí".
Acarício l'aire amb sabor a nicotina que m'envolta, però no puc tocar aquella mà blanca de fugaç esperança que m'ha mantingut absort durant uns minuts, com un miratge.
Però això no m'entristeix.
"No ets tu qui m'ha de dir aquestes paraules. No té mèrit, només són paraules que careixen de significat. Ni tan sols et puc tocar. Tu no et sents traïdora per parlar així, no et costa res. No ets tu qui m'ho ha de dir".
Aquests són els últims pensaments que m'han passat pel cap abans d'agafar el telèfon mòvil per tornar a comprovar la lentitud del temps en hores grises.
4:01 am.
Començo un altre període de seixanta minuts -ara cinquanta-nou-, aturant la mirada en un objecte quadrat i groixut, amb moltes pàgines i molts símbols als que anomenen lletres, i que, malauradament, molta gent no n'ha tocat més dels que tenen l'obligació de tocar.
A la portada hi observo una imatge on es representen dues mans subjectant una poma vermella com la sang (símbolitzant la temptació), de la mateixa manera que un dia unes altres mans van agafar aquest llibre per deixar-lo en les meves.
"Crepúsculo" explica la història d'amor entre un vampir i una humana. Qualsevol diria que la narració està composta de dos factors: el de la ficció (corresponent als llegendaris vampirs), i el de la realitat (corresponent a l'amor). Piip, error.
Un és tan fictici com l'altre.
L'amor entre Edward Cullen i Isabella Swan és una intensa utopia que captiva a les persones que donarien la vida per viure-ho. Però per viure-ho durant quant temps? Aquest perfecció de l'amor no existeix, cap mena de perfecció existeix, senyors. En aquest món, no.
L'estupidesa supera la perfecció.
4:14 am.
Centro l'atenció en la prestatgeria que tinc just davant meu, on trobo arrenglerats i ben ordenats els famosos paquets vermells de marca americana productors de gasos nocius que s'han instal·lat ja al·legrament a les parets dels meus pulmons mentres sóc jo qui els paga 2,65€ de lloguer.
És de les poques coses que em provoquen addicció, i em corresponen.
Deixar-ho ara?
Ni de broma.
4:23 am.
La paret de sobre l'estanteria està plena de CDs trencats enganxats amb cola extra-forta.
Quan és de dia i la llum del sol entra per la finestra, els seus rajos reflecteixen els bocins dels CDs a l'armari de fusta de davant i a les parets del voltant, i aquests reflexos canvien de posició segons el sol va cumplint la seva rutinària trajectòria.
Aquests CDs han estat utilitzats per transmetre emocions amb la música que contenien, feien somriure a la gent amb la seva màgia. I ara estan penjats a una paret condemnats a cadena perpètua, fets miques, destrossats, i el seu dolor es reflecteix a tot arreu. I res d'això canviarà fins que es torni a pintar i redecorar l'habitació.
4:33 am.
M'aixeco de la cadira i lentament realitzo un gir de 360º, observant el meu voltant amb el bastó de nicotina fumejant a la mà. M'adono que estic envoltat d'Estelades i de cartells d'extintors, d'alarmes, de polsadors, de comptadors de llum, de mangueres, de sortides, i de zones videovigilades.
Troços de plàstic i cartró tan simples com aquests em recorden que, després de tot, no estic sol. Que, després de tot, tinc aquell que encara troba una estona per escriure un text titulat "Company", que encara no he tingut ni el temps ni la cortesia d'agraïr-li com Déu mana, com tapoc he agraït les estones a la cuina canalitzant el vocabulari més lleig que coneixem cap a una massa d'estupidesa coixa i sòlida que m'està fent la vida impossible.
Per tot això i molt més, i el que ens queda...
Gràcies, company.
4:40 am.
Tinc un suro davant meu. Hi ha molts pins de diferents instruments clavats, entrades d'alguns concerts als que he assistit, una postal que em va enviar una amiga fa molts anys des de Mallorca, i una foto.
Una foto on una cara arrepenjada en una mà m'ensenya un somriure de indiferent resignació, o de indiferència resignada, i em mira amb aquells ulls que m'encanta contemplar tot i l'ombra que hi balla dins, xiuxiuejant com un corrent d'aire que parla.
"És el que hi ha, take it or leave it. Tu no em fas feliç".
I què és el pitjor?
Que mica en mica, me la vaig creient.
Assegut a davant de l'escriptori de la meva habitació, davant un full en blanc i un bolígraf blau de la marca 'bic' a la mà, esprement-me el cervell per fer agafar forma a aquelles paraules que tantes ganes ténen de sortir però que no s'atreveixen. Amb la mà immòvil i nerviosa a l'hora, busco amb neguit qualsevol font d'inspiració que m'ajudi a sortir d'aquest mal pas, i fer-me la nit menys pesada que de costum, ja que encara queden moltes hores buides en companyia només de la meva estimadíssima música i d'aquells bastonets blancs i taronjes que diuen que són addictius, amb els quals m'he gastat més de 65€ per decorar la prestatgeria de sobre el llit perquè algun dia algú molt especial s'assegui a sobre meu i m'ho retregui.
3:40 am.
Brots de nostàlgia envaeixen el meu cor al veure una bossa de mà amb ratlles negres i vermelles, bruta i esquinçada, que guardo des d'aquella nit de setembre en què va començar la fase de la meva vida que ha marcat el final del passat 2008 i marcarà gran part del 2009, i les conseqüències de la qual poden arribar a marcar la resta de la meva vida, positiva o negativament parlant.
3:44 am.
Miro a la meva esquerra i em trobo amb la provocativa mirada de la Brody Dalle des del poster enganxat a la paret. M'observa amb els seus ulls verds, sèria, com si m'estigués dient "jo m'ofereixo voluntària". I jo respongués "No et vull a tu, per bona que estiguis. La vull a ella".
Em dóna l'esquena amb un gest de "no saps el que et perds".
Desvio la mirada amb orgull tot i el pensament que em roda pel cap:
tinc molt més a perdre.
3:51 am.
Estic començant a tenir la sensació de quedar-me a les fosques, en tots els aspectes.
Em balancejo cap endavant fins tenir mig tors sobre la taula per tal d'aconseguir, allargant el dit índex, prémer l'interruptor del llum gran que es troba al sostre.
Certament em trobo un xic més còmode, com si una mà blanca m'acariciés l'espatlla i em digués: "tranquil, tot sortirà bé. Aquest cop sí".
Acarício l'aire amb sabor a nicotina que m'envolta, però no puc tocar aquella mà blanca de fugaç esperança que m'ha mantingut absort durant uns minuts, com un miratge.
Però això no m'entristeix.
"No ets tu qui m'ha de dir aquestes paraules. No té mèrit, només són paraules que careixen de significat. Ni tan sols et puc tocar. Tu no et sents traïdora per parlar així, no et costa res. No ets tu qui m'ho ha de dir".
Aquests són els últims pensaments que m'han passat pel cap abans d'agafar el telèfon mòvil per tornar a comprovar la lentitud del temps en hores grises.
4:01 am.
Començo un altre període de seixanta minuts -ara cinquanta-nou-, aturant la mirada en un objecte quadrat i groixut, amb moltes pàgines i molts símbols als que anomenen lletres, i que, malauradament, molta gent no n'ha tocat més dels que tenen l'obligació de tocar.
A la portada hi observo una imatge on es representen dues mans subjectant una poma vermella com la sang (símbolitzant la temptació), de la mateixa manera que un dia unes altres mans van agafar aquest llibre per deixar-lo en les meves.
"Crepúsculo" explica la història d'amor entre un vampir i una humana. Qualsevol diria que la narració està composta de dos factors: el de la ficció (corresponent als llegendaris vampirs), i el de la realitat (corresponent a l'amor). Piip, error.
Un és tan fictici com l'altre.
L'amor entre Edward Cullen i Isabella Swan és una intensa utopia que captiva a les persones que donarien la vida per viure-ho. Però per viure-ho durant quant temps? Aquest perfecció de l'amor no existeix, cap mena de perfecció existeix, senyors. En aquest món, no.
L'estupidesa supera la perfecció.
4:14 am.
Centro l'atenció en la prestatgeria que tinc just davant meu, on trobo arrenglerats i ben ordenats els famosos paquets vermells de marca americana productors de gasos nocius que s'han instal·lat ja al·legrament a les parets dels meus pulmons mentres sóc jo qui els paga 2,65€ de lloguer.
És de les poques coses que em provoquen addicció, i em corresponen.
Deixar-ho ara?
Ni de broma.
4:23 am.
La paret de sobre l'estanteria està plena de CDs trencats enganxats amb cola extra-forta.
Quan és de dia i la llum del sol entra per la finestra, els seus rajos reflecteixen els bocins dels CDs a l'armari de fusta de davant i a les parets del voltant, i aquests reflexos canvien de posició segons el sol va cumplint la seva rutinària trajectòria.
Aquests CDs han estat utilitzats per transmetre emocions amb la música que contenien, feien somriure a la gent amb la seva màgia. I ara estan penjats a una paret condemnats a cadena perpètua, fets miques, destrossats, i el seu dolor es reflecteix a tot arreu. I res d'això canviarà fins que es torni a pintar i redecorar l'habitació.
4:33 am.
M'aixeco de la cadira i lentament realitzo un gir de 360º, observant el meu voltant amb el bastó de nicotina fumejant a la mà. M'adono que estic envoltat d'Estelades i de cartells d'extintors, d'alarmes, de polsadors, de comptadors de llum, de mangueres, de sortides, i de zones videovigilades.
Troços de plàstic i cartró tan simples com aquests em recorden que, després de tot, no estic sol. Que, després de tot, tinc aquell que encara troba una estona per escriure un text titulat "Company", que encara no he tingut ni el temps ni la cortesia d'agraïr-li com Déu mana, com tapoc he agraït les estones a la cuina canalitzant el vocabulari més lleig que coneixem cap a una massa d'estupidesa coixa i sòlida que m'està fent la vida impossible.
Per tot això i molt més, i el que ens queda...
Gràcies, company.
4:40 am.
Tinc un suro davant meu. Hi ha molts pins de diferents instruments clavats, entrades d'alguns concerts als que he assistit, una postal que em va enviar una amiga fa molts anys des de Mallorca, i una foto.
Una foto on una cara arrepenjada en una mà m'ensenya un somriure de indiferent resignació, o de indiferència resignada, i em mira amb aquells ulls que m'encanta contemplar tot i l'ombra que hi balla dins, xiuxiuejant com un corrent d'aire que parla.
"És el que hi ha, take it or leave it. Tu no em fas feliç".
I què és el pitjor?
Que mica en mica, me la vaig creient.
viernes, 28 de noviembre de 2008
Economia.
Atents, companys.
I sigueu realistes a l'hora d'assumir que tot allò que condiciona la nostra vida fent-nos pensar que ens la facilita, pot ser una enorme mentida.
A l'hora de la veritat, no és res més que una senzilla broma pesada que manipula el nostre futur.
I sigueu realistes a l'hora d'assumir que tot allò que condiciona la nostra vida fent-nos pensar que ens la facilita, pot ser una enorme mentida.
A l'hora de la veritat, no és res més que una senzilla broma pesada que manipula el nostre futur.
lunes, 27 de octubre de 2008
Optimisme.
És terriblement agradable veure com poc a poc els núvols fugen d'un sol triumfant i el cel s'il·lumina de plaer. Sempre pot haver-hi una mica de boira, però ara mateix al meu cap no hi ha lloc per cap mena de grisor (a excepció d'aquella pols a la qual tenim moltíssima alèrgia però al mateix temps sembla que no puguem viure sense ella: la por).
Em fa cert temor dir-ho, per no tenir desenganys més endavant, però em sento orgullós de poder dir que sembla que per fi començo a rebre. Ara només falta que el que rebi sigui beneficiós. Potser si que al final haurà valgut la pena lluitar, qui sap. Però la partida encara no s'ha acabat. Anirem agafant cartes, i jo apostaré cor i ànima pel mateix objectiu. Jo ja he ensenyat els meus dos Asos. Ara només falten els altres dos per tenir el Pocker.
Diuen que l'optimisme és el millor recolzament, però fins ara no havia tingut oportunitat de comprovar-ho.
Així que som-hi! Tot el que necessito és paciència i esperança, fins el dia d'ensenyar les cartes.
Atentament,
Jo.
Em fa cert temor dir-ho, per no tenir desenganys més endavant, però em sento orgullós de poder dir que sembla que per fi començo a rebre. Ara només falta que el que rebi sigui beneficiós. Potser si que al final haurà valgut la pena lluitar, qui sap. Però la partida encara no s'ha acabat. Anirem agafant cartes, i jo apostaré cor i ànima pel mateix objectiu. Jo ja he ensenyat els meus dos Asos. Ara només falten els altres dos per tenir el Pocker.
Diuen que l'optimisme és el millor recolzament, però fins ara no havia tingut oportunitat de comprovar-ho.
Així que som-hi! Tot el que necessito és paciència i esperança, fins el dia d'ensenyar les cartes.
Atentament,
Jo.
lunes, 20 de octubre de 2008
Buit.
Un buit traïdor m'omple per dins.
Un buit que sé com neutralitzar, però saber-ho no comporta que sigui possible fer-ho.
Un buit que desvia la meva atenció les vint-i-quatre hores del dia, sigui on sigui, fent el que sigui, dormint, estudiant, escribint, parlant o simplement, pensant.
Sense anar més lluny, ara mateix estic davant un examen de matemàtiques amb logaritmes que no sé com resoldre, i mentrestant em dedico a escriure sobre una paraula més que em corromp, una paraula més que em tortura, una paraula més que em descriu.
Un buit que m'adorm, a mi i a la meva apreciada adrenalina, que em salva els caps de setmana dels moments més foscos.
Un buit amb la capacitat de transformar la ironia en sarcasme, amb el menyspreu d'unes paraules que mai hauria imaginat que diria.
Un buit dominador, que em xiuxiueja a totes hores i a tot arreu que res del que veig és el que sembla. Dient-me que tot és fals, que les mirades són el gas i les paraules les flames, i al final, sense remei, tot s'acaba cremant i consumint com si mai hagués existit.
Necessito que em diguis que és mentida.
Necessito que em confirmis que segueixo sent.. jo.
I necessito que m'ho diguis tu.
Atentament,
Jo?
Un buit que sé com neutralitzar, però saber-ho no comporta que sigui possible fer-ho.
Un buit que desvia la meva atenció les vint-i-quatre hores del dia, sigui on sigui, fent el que sigui, dormint, estudiant, escribint, parlant o simplement, pensant.
Sense anar més lluny, ara mateix estic davant un examen de matemàtiques amb logaritmes que no sé com resoldre, i mentrestant em dedico a escriure sobre una paraula més que em corromp, una paraula més que em tortura, una paraula més que em descriu.
Un buit que m'adorm, a mi i a la meva apreciada adrenalina, que em salva els caps de setmana dels moments més foscos.
Un buit amb la capacitat de transformar la ironia en sarcasme, amb el menyspreu d'unes paraules que mai hauria imaginat que diria.
Un buit dominador, que em xiuxiueja a totes hores i a tot arreu que res del que veig és el que sembla. Dient-me que tot és fals, que les mirades són el gas i les paraules les flames, i al final, sense remei, tot s'acaba cremant i consumint com si mai hagués existit.
Necessito que em diguis que és mentida.
Necessito que em confirmis que segueixo sent.. jo.
I necessito que m'ho diguis tu.
Atentament,
Jo?
miércoles, 15 de octubre de 2008
Risc.
No sé si per qüestió d'experiències personals, o per qüestió d'intolerància davant opinions externes (cosa que dubto profundament), però encara no he aconseguit entendre per què la gent es nega a acceptar que la vida és un risc, i que per treure'n el màxim profit s'ha de viure a base de riscos. Aquesta teoria la podríem aplicar a infinites situacions que tothom ha viscut, viu, i viurà durant tota la vida, però ens inclinarem cap al famós i intrigant camp de les relacions entre dues o més persones.
Per introduïr-ho, res més senzill que dir que tota relació social és un risc, i donat que l'home és un ésser sociable (un home sol no és res), l'home no té cap més remei que caminar amb l'absoluta certesa que trobarà grans i perillosos obstacles. Això és evident que ningú ho negarà, però a la pràctica la majoria de les persones intenten evitar-ho. Si desviem això a la branca de les relacions, podem explicar de la manera més metafòrica i senzilla a la vegada:
Amb el simple fet de prendre la decisió de començar una relació amb algú, t'exposes a dos grans riscos bàsics: o l'altra persona et falla, o bé tu falles a l'altra persona. Aquesta és una muntanya impossible d'esquivar. O hi passes per sobre o et quedes on ets, i afortunadament aquesta segona no entra dins la naturalesa humana. Això sí, si pujes poden passar moltes coses.
Suposem que decideixes pujar. No és facil, és un procés lent i cansat, pero saps que si ho aconsegueixes seràs la persona més feliç del món. Però quan arribes al cim, t'entrabanques i caus rodolant cap al vessant de l'altre banda. Tens dues opcions: O bé tornar enrera, tornar-ho a intentar, tornar a pujar, corrent el risc de tornar a caure. A més, la muntanya t'ha demostrat que és traïdora, i més d'un cop deixa anar allaus que s'emporten tot allò que es troba, per tant és molt possible que et torni a arrossegar a tu. O bé, l'altra opció: segueixes endavant, per molt malferit que estiguis, fins arribar a la següent muntanya.
És una muntanya que no coneixes, i et fa por arribar al cim i veure una pendent més accidentada que l'anterior. Però, què collons! És un risc més! I ets conscient que si vols arribar a algun lloc l'has de córrer, perquè saps que malferit com estàs tornar enrera suposaria més caigudes, i cada una d'elles més greu, fins convertir-te en pols. Així doncs, continues endavant. Comences a escalar, més lentament i amb molt més sufriment causat per les ferides que arrossegues. De tant en tant sents com l'altra muntanya et crida, fins i tot et sembla que les pedres de les allaus tornen al seu lloc, i sents la tempació de girar cua i tornar a aquella muntanya que, ara que no hi ets damunt, aparenta més segura que mai. Però saps que és impossible. Saps que les pedres un cop caigudes no tornaran mai a pujar. Saps que aquelles pedres només s'aguanten quan no hi ha ningú que les trepitji. Saps que tard o d'hora, en el cas que les trobessis de nou al cim, tornarien a caure, i no tens ganes de ser-hi quan això passi. Així doncs, segueixes esforçant-hi, cridant pel dolor de les ferides, però amb la tranquil·litat de ser sobre una muntanya que no t'ha llançat ni una sola pedra.
Fins que arribes al cim. Veus la pendent i se't fa un nus a l'estómac, i et vénen unes ganes bojes de tornar enrera. Mai havies anhelat tant no haver arribat fins allà. Però hi has arribat, i tornar enrera només faria que tard o d'hora et trobéssis moltes muntanyes més per escalar, molt més perilloses, i estant encara més malferit. Decideixes avançar. T'entrebanques, però un arbre, la sorra, un matorral.. alguna cosa que no saps què és atura el cop. La muntanya està de part teva. I segueixes baixant; plores, crides, però a la vegada et sents protegida per aquesta muntanya. I un cop arribes a baix se t'obra una esplanada plena d'oprtunitats i experiències que curen qualsevol ferida, juntament amb un sentiment descontrolat d'emoció, d'alleujament, de satisfacció per haver superat un obstacle que poca gent hauria suportat. Ho has aconseguit.
El que vull dir amb tota aquesta història, és que un no pot decidir si una relació funciona o no segons els obstacles que es presentin. Sinó que el que indica que una relació funciona és si es superen o no aquests obstacles, i per superar-ho, t'hi has de llançar. I sobretot, t'hi has de llançar amb la seguretat que serà dur, molt dur, tant per tu com per la muntanya i, segons com, per altres muntanyes. Però si ho superes, hauràs guanyat.
I si no? Doncs absolutament ningú, ni tant sols la mateixa muntanya, podrà negar que s'ha intentat.
Amb bones cartes i ganes de jugar, tard o d'hora guanyaràs.
Aquesta és la meva filosofia sobre qualsevol tipus de relació social entre persones, i sóc prou atrevit per córrer el risc d'opinar que és irrefutable.
Atentament,
Jo.
Per introduïr-ho, res més senzill que dir que tota relació social és un risc, i donat que l'home és un ésser sociable (un home sol no és res), l'home no té cap més remei que caminar amb l'absoluta certesa que trobarà grans i perillosos obstacles. Això és evident que ningú ho negarà, però a la pràctica la majoria de les persones intenten evitar-ho. Si desviem això a la branca de les relacions, podem explicar de la manera més metafòrica i senzilla a la vegada:
Amb el simple fet de prendre la decisió de començar una relació amb algú, t'exposes a dos grans riscos bàsics: o l'altra persona et falla, o bé tu falles a l'altra persona. Aquesta és una muntanya impossible d'esquivar. O hi passes per sobre o et quedes on ets, i afortunadament aquesta segona no entra dins la naturalesa humana. Això sí, si pujes poden passar moltes coses.
Suposem que decideixes pujar. No és facil, és un procés lent i cansat, pero saps que si ho aconsegueixes seràs la persona més feliç del món. Però quan arribes al cim, t'entrabanques i caus rodolant cap al vessant de l'altre banda. Tens dues opcions: O bé tornar enrera, tornar-ho a intentar, tornar a pujar, corrent el risc de tornar a caure. A més, la muntanya t'ha demostrat que és traïdora, i més d'un cop deixa anar allaus que s'emporten tot allò que es troba, per tant és molt possible que et torni a arrossegar a tu. O bé, l'altra opció: segueixes endavant, per molt malferit que estiguis, fins arribar a la següent muntanya.
És una muntanya que no coneixes, i et fa por arribar al cim i veure una pendent més accidentada que l'anterior. Però, què collons! És un risc més! I ets conscient que si vols arribar a algun lloc l'has de córrer, perquè saps que malferit com estàs tornar enrera suposaria més caigudes, i cada una d'elles més greu, fins convertir-te en pols. Així doncs, continues endavant. Comences a escalar, més lentament i amb molt més sufriment causat per les ferides que arrossegues. De tant en tant sents com l'altra muntanya et crida, fins i tot et sembla que les pedres de les allaus tornen al seu lloc, i sents la tempació de girar cua i tornar a aquella muntanya que, ara que no hi ets damunt, aparenta més segura que mai. Però saps que és impossible. Saps que les pedres un cop caigudes no tornaran mai a pujar. Saps que aquelles pedres només s'aguanten quan no hi ha ningú que les trepitji. Saps que tard o d'hora, en el cas que les trobessis de nou al cim, tornarien a caure, i no tens ganes de ser-hi quan això passi. Així doncs, segueixes esforçant-hi, cridant pel dolor de les ferides, però amb la tranquil·litat de ser sobre una muntanya que no t'ha llançat ni una sola pedra.
Fins que arribes al cim. Veus la pendent i se't fa un nus a l'estómac, i et vénen unes ganes bojes de tornar enrera. Mai havies anhelat tant no haver arribat fins allà. Però hi has arribat, i tornar enrera només faria que tard o d'hora et trobéssis moltes muntanyes més per escalar, molt més perilloses, i estant encara més malferit. Decideixes avançar. T'entrebanques, però un arbre, la sorra, un matorral.. alguna cosa que no saps què és atura el cop. La muntanya està de part teva. I segueixes baixant; plores, crides, però a la vegada et sents protegida per aquesta muntanya. I un cop arribes a baix se t'obra una esplanada plena d'oprtunitats i experiències que curen qualsevol ferida, juntament amb un sentiment descontrolat d'emoció, d'alleujament, de satisfacció per haver superat un obstacle que poca gent hauria suportat. Ho has aconseguit.
El que vull dir amb tota aquesta història, és que un no pot decidir si una relació funciona o no segons els obstacles que es presentin. Sinó que el que indica que una relació funciona és si es superen o no aquests obstacles, i per superar-ho, t'hi has de llançar. I sobretot, t'hi has de llançar amb la seguretat que serà dur, molt dur, tant per tu com per la muntanya i, segons com, per altres muntanyes. Però si ho superes, hauràs guanyat.
I si no? Doncs absolutament ningú, ni tant sols la mateixa muntanya, podrà negar que s'ha intentat.
Amb bones cartes i ganes de jugar, tard o d'hora guanyaràs.
Aquesta és la meva filosofia sobre qualsevol tipus de relació social entre persones, i sóc prou atrevit per córrer el risc d'opinar que és irrefutable.
Atentament,
Jo.
domingo, 5 de octubre de 2008
Tu.
El tacte de les teves mans m'ha sorprès de com d'aprop et puc tenir i a la vegada tenir-te tant lluny.
Tota referència escrita sobre nosaltres està assimilada dins un cor, que tot i ser incomplet, dedica cada bocí al mateix objectiu.
A cada missatge, a cada paraula, hi ha un missatge ocult sobre un noi que estima una noia.
T'importarà si no sé què dir?
Dormiràs aquesta nit, o pensaràs en mi?
M'agradaria poder dir que tot va bé, que hi ha algú allà fora que se sent igual que jo.
És difícil obrir els ulls davant la por a perdre-ho tot.
Diguem simplement.. que segons com, quan i on, "és millor sentir-te amb els ulls tancats".
Escriure aquesta mena de coses pot incomodar a segons qui, així que no acostumo a fer-ho.
Però avui necessitava escriure alguna cosa i no se m'acudia res més, així que ho deixo aquí abans no cometi algun error més.
Atentament,
Jo.
Tota referència escrita sobre nosaltres està assimilada dins un cor, que tot i ser incomplet, dedica cada bocí al mateix objectiu.
A cada missatge, a cada paraula, hi ha un missatge ocult sobre un noi que estima una noia.
T'importarà si no sé què dir?
Dormiràs aquesta nit, o pensaràs en mi?
M'agradaria poder dir que tot va bé, que hi ha algú allà fora que se sent igual que jo.
És difícil obrir els ulls davant la por a perdre-ho tot.
Diguem simplement.. que segons com, quan i on, "és millor sentir-te amb els ulls tancats".
Escriure aquesta mena de coses pot incomodar a segons qui, així que no acostumo a fer-ho.
Però avui necessitava escriure alguna cosa i no se m'acudia res més, així que ho deixo aquí abans no cometi algun error més.
Atentament,
Jo.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)