.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

jueves, 28 de julio de 2011

Protocols.

Vivim en un món basat en obligacions i prohibicions. Això és un fet que sempre he sabut i amb el qual no m'he sabut resignar mai, però el que m'ha donat peu a escriure això és una anècdota que em va explicar la meva estimadíssima germana, una noia amb uns principis del tot ferms i amb una visió del món tant particular com encertada.
Em va explicar que es va trobar un amic de fa molts anys i, mentre parlaven, el noi va comentar-li que tenia un fill de tres anys a qui li apassionava la música. Amb tres anys no podia pensar en res més i es passava el dia fent melodies i ritmes amb tot allò que li permetia fer-ho: la veu, els mobles, les dents... tot. Això comportava que a l'escola PIA d'Olot, aquest petit músic treia unes notes lamentables. Notes tan baixes són poc freqüents en tan curta edat, en la qual fins i tot els pares són incapaços de distingir possibles trastorns en un nen que fa relativament poc que camina. Així que el pare, estranyat, va decidir anar a parlar amb la professora. Va comentar-li que, per si no se n’havia adonat, el seu fill estimava la música més que cap altra cosa i va preguntar si en aquella escola es fomentaven la creativitat i la imaginació. La resposta de la professora va ser clara i directa: “aquí tallem ales”.

Personalment, a mi la professora del meu fill em diu això i ipso facto el nen està donat de baixa.
I aquest és un clar exemple del món en el que vivim, senyors, perquè podeu portar el nen a l’escola que vulgueu que, encara que uns siguin més discrets que altres a l’hora d’expressar-ho, a tot arreu passa el mateix.
Vivim en un món globalitzat, amb uns límits universalitzats on s’ensenya i s’aprèn que cada persona és un món però no es té gens en compte a la pràctica.
Un nen al que li encantin les lletres i vulgui dedicar-s’hi, haurà de passar abans per les matemàtiques que detesta i que no li serviran de res. Un nen que vulgui estudiar història de l’art haurà de passar per la biologia que ni li interessa ni li aporta res en absolut.
Un apassionat de la música haurà de dedicar-s’hi a temps parcial en acadèmies que li permetran obtenir títols infravalorats, i l’haurà de deixar en segon terme quan li toqui estudiar pels trimestrals de quart de la E.S.O.
Vivim en un món on tot consisteix en límits.
Per suposat que han d’existir uns mínims o molta gent acabaria sent analfabeta, però no s’haurien de posar mai traves als objectius d’una persona que ha nascut amb un do. Jo, personalment, no em dedicaré a realitzar sistemes d’equacions de segon grau per a calcular el canvi del pa. Això no són mínims senyors, són coneixements que t’obliguen a aprendre, i els coneixements només són positius si s’aprenen per voluntat pròpia.
El nen apassionat de la música que va a un centre on tot el que toca és el ball de la civada amb la flauta i fa murals amb fotos de Beethoven, avorrirà l’escola.
El nen apassionat de la música necessita fomentar la seva creativitat i la seva imaginació ja que això és el que a ell el fa feliç. I això, en aquest món, és tant difícil que la majoria de la gent ni tant sols ho intenta. Arriba un punt en que molta gent senzillament no sap què necessita.

L’educació tal com la tenim és tant injusta com tot el demés. Es tallen les ales a les persones des que neixen fins que moren.
La mare que ajuda a un nen a pujar al tobogan està accelerant el procés que consisteix en aprendre a pujar, i un cop a dalt, aprendre a baixar. La mare que ajuda a aixecar-se el nen que, aprenent a caminar, ha caigut i plora, està accelerant el procés que consisteix en caure, analitzar per què has caigut, plantejar-te maneres de que no torni a passar, aixecar-te i tornar-ho a intentar. I moltes vegades això passa perquè les mares donen per suposat que això és el que el nen vol. Però no sempre és així, ni molt menys. Si el nen demana ajuda, se l’ajudarà. Però mentre no la demani, se’l deixarà actuar lliurement perquè es familiaritzi amb els conceptes causa-efecte, aprengui a analitzar les situacions i a prendre decisions sense que ningú el talli, mentre pensa com pot pujar al tobogan, agafant-lo per sota les aixelles i aixecant-lo.

Tot es basa en protocols i els protocols són límits, normes, regles, obligacions, rutines. I per tant, els protocols només serveixen per intentar assemblar-nos tots entre nosaltres. I això, per molt que ens hi esforcem, no passarà mai.
Jo això ho he tingut sempre més que clar, i puc dir amb atreviment que viure més enllà dels protocols és la meva més gran virtut.
L’home lliure com a individu, res més preciós.

jueves, 14 de julio de 2011

Una breve historia de casi todo.

Bienvenido. Y felicidades. Estoy encantado de que pudieses conseguirlo. Llegar hasta aquí no fue fácil. Lo sé. Y hasta sospecho que fue algo más difícil de lo que tú crees.
En primer lugar, para que estés ahora aquí, tuvieron que agruparse de algún modo, de una forma compleja y extrañamente servicial, billones de átomos errantes. Es una disposición tan especializada y tan particular que nunca se ha intentado antes y que sólo existirá esta vez. Durante los próximos muchos años –tenemos esa esperanza-, estas pequeñas partículas participarán sin queja en todos los miles de millones de habilidosas tareas cooperativas necesarias para mantenerte intacto y permitir que experimentes ese estado tan agradable, pero tan a menudo infravalorado, que se llama existencia.
Por qué se tomaron esta molestia los átomos es todo un enigma. Ser tú no es una experiencia gratificante a nivel atómico. Pese a toda su devota atención, tus átomos no se preocupan en realidad por ti, de hecho ni siquiera saben que estás ahí. Ni siquiera saben que ellos están ahí. Son, después de todo, partículas ciegas, que además no están vivas. (Resulta un tanto fascinante pensar que si tú mismo te fueses deshaciendo con unas pinzas, átomo a átomo, lo que producirías sería un montón de fino polvo atómico, nada del cual habría estado nunca vivo pero todo él habría sido en otro tiempo tú.) Sin embargo, por la razón que sea, durante el periodo de tu existencia, tus átomos responderán a un único impulso riguroso: que tú sigas siendo tú.
La mala noticia es que los átomos son inconstantes y su tiempo de devota dedicación es fugaz, muy fugaz. Incluso una vida humana larga sólo dura unas 650.000 horas y, cuando se avista ese modesto límite, o en algún otro punto próximo, por razones desconocidas, tus átomos te dan por terminado. Entonces se dispersan silenciosamente y se van a ser otras cosas. Y se acabó todo para ti.
De todos modos debes alegrarte de que suceda. Hablando en términos generales, no ocurre en el universo, por lo que sabemos. Se trata de algo decididamente raro porque, los átomos que tan generosa y amablemente se agrupan para formar cosas vivas en la Tierra, son exactamente los mismos átomos que se niegan a hacerlo en otras partes. […]

Así que demos las gracias por los átomos. Pero el hecho de que tengas átomos y que se agrupen de esa manera servicial es sólo parte de lo que te trajo hasta aquí. Para que estés vivo aquí ahora, en el siglo XXI, y seas tan listo como para saberlo, tuviste también que ser beneficiario de una secuencia excepcional de buena suerte biológica. La supervivencia en la Tierra es un asunto de asombrosa complejidad. De los miles y miles de millones de espécies de cosas vivas que han existido desde el principio del tiempo, la mayoría (se ha llegado a decir que el 99%) ya no anda por ahí. Y es que la vida en este planeta no sólo es breve sino de una endeblez deprimente. Constituye un curioso rasgo de nuestra existencia que procedamos de un planeta al que se le da muy bien fomentar la vida, pero al que se le da aún mejor extinguirla.
Una especie media sólo dura en la Tierra unos cuatro millones de años, por lo que, si quieres seguir andando por ahí miles de millones de años, tienes que ser tan inconstante como los átomos que te componen. Debes estar dispuesto a cambiarlo todo (forma, tamaño, color, especie, filiación, todo) y a hacerlo reiteradamente. Esto es mucho más fácil de decir que de hacer, porque el proceso de cambio es al azar. Pasar del “glóbulo atómico protoplasmático primordial” –como dicen Gilbert y Sullivan en su canción- al humano moderno que camina erguido y que razona te ha exigido adquirir por mutación nuevos rasgos una y otra vez, de la forma precisa y oportuna, durante un periodo sumamente largo. Así que, en los últimos 3.800 millones de años, has aborrecido a lo largo de varios periodos el oxígeno y luego lo has adorado, has desarrollado aletas y extremidades y unas garbosas alas, has puesto huevos, has chasqueado el aire con una lengua bífida, has sido peludo, has vivido bajo tierra, en los árboles, has sido tan grande como un ciervo y tan pequeño como un ratón y un millón de cosas más. Una desviación mínima de cualquiera de esos imperativos de la evolución y podrías estar ahora lamiendo algas en las paredes de una cueva, holgazaneando como una morsa en algún litoral pedregoso o regurgitando aire por un orificio nasal, situado en la parte superior de la cabeza, antes de sumergirte 18 metros a buscar un bocado de deliciosos gusanos de arena.
No sólo has sido tan afortunado como para estar vinculado desde tiempo inmemorial a una línea evolutiva selecta, sino que has sido también muy afortunado –digamos que milagrosamente- en cuanto a tus ancestros personales. Considera que, durante 3.800 millones de años, un periodo de tiempo que nos lleva más allá del nacimiento de las montañas, los ríos y los mares de la Tierra, cada uno de tus antepasados por ambas ramas ha sido lo suficientemente atractivo para hallar una pareja, ha estado lo suficientemente sano para reproducirse y le han bendecido el destino y las circunstancias lo suficiente como para vivir el tiempo necesario para hacerlo. Ninguno de tus respectivos antepasados pereció aplastado, devorado, ahogado, de hambre, atascado, ni fue herido prematuramente ni desviado de otro modo de su objetivo vital: entregar una pequeña carga de material genético a la pareja adecuada en el momento oportuno para perpetuar la única secuencia posible de combinaciones hereditarias, que pudiese desembocar casual, asombrosa y demasiado brevemente en TI.

lunes, 16 de mayo de 2011

MUSE - RESISTANCE (2009)

Vuelven los caballeros de Cydonia más colosales que nunca con el que sin duda se trata de su álbum más completo y elaborado de su carrera muse-ical. Hay que tenerlas bien puestas para reaparecer después de un espectacular “Black holes and revelations” con un disco tan mayoritariamente orquestal y sinfónico, dada la gran cantidad de gente que se sulfura con el más mínimo atisbo de cambio o, mejor dicho, evolución, en la carrera de una banda. Pero el grupo formado por el cantante, guitarrista, pianista y compositor Matt Bellamy, el bajista y corista Chris Wolstenholme y el batería y percusionista Dominic Howard, salta por encima de cualquier crítica y hace lo que le viene en gana, y así lo demuestra una vez más con un álbum con menos guitarreo, pero no por eso menos potente.
Los acordes militares de Uprising se alzan tremendos advirtiéndonos de lo que se nos viene encima: pura revolución. La percusión potente e incluso bailable de Howard nos da una buena muestra de cómo este grupo se las sabe apañar para expresar lo que quiere, y es que esto es de lo mejor que tiene: en muchos casos no hace falta conocer qué dice la letra para saber de qué habla una canción.
La enigmática introducción de The Resistance nos da pie al que podría considerarse uno de los temas más bonitos del disco. Los acordes de piano enganchan a la primera escucha y la vena Queen, que los británicos llevan insinuándonos des de sus inicios, sale completamente a la superficie con los coros del pre-estribillo.
Cuando hablaba de evolución me refería nada más y nada menos que a temas como Undisclosed Desires. Un tema completamente electrónico, bailable, con pegada psicodélica y que seguramente muchos etiquetaran de “demasiado comercial”. Poca gente entiende el concepto comercial y no voy a meterme en debates sobre tal, sólo puedo decir que el tema es musicalmente brillante y que de comercial tiene más bien poco.
Bellamy se siente más a gusto que nunca en su papel de Freddy Mercury del siglo XXI y lo demuestra a más no poder con United States of Eurasia, un tema con pegada oriental, coros al más puro estilo Bohemian Rhapsody y un final aplastante con piano de Chopin incluido.
Guiding Light sigue el mismo patrón “queenero” y tal vez podamos decir que se trata del tema más simple del álbum, más sutil, pero no por eso menos bonito. El solo de guitarra al puro estilo Brian May deja confirmado el rol de la banda en el mundo de la música en nuestros tiempos.
Y aquí, señores, tenemos el bombazo del disco para aquellos que echaban de menos a los Muse de “Origin of Symetry”. Unnatural Selection no se aleja para nada de la línea seguida por el trío a lo largo del álbum pero sus guitarrazos sí nos recuerdan que Muse sigue siendo una banda de rock estelar y electrizante pese a sus claras influencias clásicas.
MK Ultra nos pilla a todos por sorpresa con esa guitarra con sonido electrónico que podría pasar perfectamente por sintetizador, pero todavía nos deja más boquiabiertos I Belong To You / (+Mon cœur s'ouvre a ta voix), un tema romántico con toque francés que le pega a la perfección y con alguna estrofa en este idioma por parte de Matthew (con un acento algo gracioso). Imposible andar por la calle sin seguir el ritmo a cada paso.
Y para acabar nos encontramos con los tres temas con los que unos se caerán de culo con la piel de gallina al escucharlos, mientras que otros más radicales los considerarán una broma de mal gusto por parte de los británicos.
Damos por sentado que cuando un grupo de rock del nivel de estos tres reyes magos incluye tres sinfonías como ending del álbum, es que tiene los huevos cuadrados. Pero les ha salido bien la jugada y es en estos tres temas donde se nota des de lejos que Bellamy, gran aficionado a la música clásica, ha comprimido todo lo que pasa por su cabeza.
Exogenesis: Part 1 (Overture) te lleva a las estrellas con el brutal catálogo de instrumentos y melodías que te llena las entrañas de algo difícil de explicar. La voz celestial del cantante vuelve a aparecer en forma de su característico falsette (no muy utilizado en este disco) para convertirse en un instrumento más, con un murmuro apenas entendible a medida que la canción va subiendo la intensidad para después dejar paso a el piano que caracteriza Exogenesis: Part 2 (Cross Pollination). Esta va volviéndose cada vez más pontente hasta llevarte a un estribillo épico como pocos se han escrito, para luego retroceder hasta el principio. Finalmente el disco concluye con Exogenesis: Part 3 (Redemption). La parte más lenta de las sinfonías nos acompaña con su piano y su melodía hacia el final de un disco con el que el señor Bellamy se sitúa entre los compositores más interesantes y creativos del panorama musical actual y deja a Muse como una de las bandas más ricas y dignas de ser nombradas los herederos de Queen.
Yo no sé a vosotros, pero a mí la letra de esta tercera parte me lleva inexorablemente a hacerle caso: “let’s start over again”.
Voy a darle al play otra vez.

jueves, 7 de abril de 2011

.

Corda fluixa.
Esperança.
Confiança.
Decepció.
Redempció.
Culpa.
Amor.
Odi.
Crueltat.
Desenterrar.
Sentiments.
Por.
Corda fluixa.
Again.
Again.
And fucking again.

Who's the bad guy now?

Poc a poc el món ho descobreix.

domingo, 13 de marzo de 2011

Més que la meva sang.

Més que la meva sang,
més que tot l’or d’un banc,
més que saber cridar,
més que poder plorar,
Tu ets molt més important.

Més que poder somniar,
més que saber oblidar.
No canviaria res per poder despertar i que m’estiguis mirant.

No, no, no tinguis por.
Desitjar-me no és dolent!
No cal que diguis res,
que el que vulguis ja ho faré.
Jo ho sé!

Més que la meva sang,
més que poder saber el que hi ha més enllà,
doncs no m’importa gens
el que passi demà si et tinc al meu davant
res no m’importarà.

I és que la veritat que mai no existirà
no m’importa ja tant com tenir-te al costat.
Mai vaig saber esperar, i és que no em sé aguantar.
Si tu vols i jo vull no has de fer-me patir, no ho deixem refredar.

No, no, no tinguis por.
Desitjar-me no és dolent!
No cal que diguis res,
que el que vulguis ja ho faré.
Jo ho sé!

Més que tot l’or d’un banc,
més que mai fer-me gran,
més que poder saber qui seré d’aquí uns anys.
Més que no saber odiar,
perquè com estimar, tu ja m’ho has ensenyat.

Més que la meva sang,
més que poder saber el que hi ha més enllà,
doncs no m’importa gens
el que passi demà si et tinc al meu davant
res no m’importarà.


Lax'N'Busto - Més que la meva sang.
Oportuníssimes paraules.

viernes, 14 de enero de 2011

Justin Bieber vs. James Hetfield

Justin Bieber:

"He escrito esta misiva para todos los que han desatado esta catarata de agresiones hacia mi persona que se han tornado cada vez mas tensas, llegando hasta lo fisico en uno de mis ultimos recitales.Dejando de lado lo que puede considerarse un accidente aislado (el impacto de botella que recibi), me voy a enfocar en los jovenes que mediante el uso de Internet expresan su aversion hacia mi musica y mi persona con constantes agresiones que ya no puedo tolerar.
Los jovenes a los que aludo, son seguidores de un estilo de musica que ellos llaman heavy metal.Estos adolescentes son violentos, se expresan mal y viven su vida como una condena, como algo malo.Yo solo quiero contagiar al mundo de la musica con mi felicidad y ellos tratan de nublar mi obra con sus lugubres pensamientos.
Nunca les falte el respeto.Nunca aludi a ellos hasta este momento, ya que yo, como todo ser humano normal, temgo un limiite de lo que puedo llegar a tolerar y lo que no.Esta situacion me propasa: He descubierto que hay mucha gente de este grupo nefasto dispuesto a tratar de que en la famosa red Youtube supriman mis videos.Al enterarme de esto, me senti muy mal.Y tambien mal por ustedes, cuyo afan era coartar la libertad de expresion de un artista como el que soy.Les parece bien suprimir lo que les desagrada?.Igualmente, sus planes maquiavelicos no tendran exito, Youtube no va a suprimir un exito arrollador que constituye diversion sana, como mis canciones.
Por otra parte, les informo que aunque no tengo nada en contra de ustedes por mas de que me hayan herido, rechazo profusamente el metal.Porque?.Porque es una musica insulsa, violenta, oscura, que incita a los jovenes a caminar por la senda del pecado y encerrarse cada vez mas en una ensoñacion melancolica, melodramatica y carente de sentido .No voy a mentirles, he escuchado bandas de metal y las rechaze enseguida.Para dar un ejemplo, citare Metallica: El cantante , Hetfield, es mediocre y abusa de los gritos, carece totalmente de la armonia con la cual yo naci.Y el guitarrista, solo emite ruidos.Donde esta la musica entonces? ,Otra que tambien he escuchado es Megadeth.Pense que era distinto, pero me decepciono.El cantante usa un estilo de voz que me provoca aversion, algo asi como que estuviera en constante llanto.Y los otros musicos de la banda..mejor no emito opinion.
Pero cuidado, esto no es una agresion..es una critica constructva que hice en base a mis años de estudio de canto, gracias a lo cual llegue a ser lo que
soy.En fin, vivamos y dejemos vivir.Convivamos.Apoyen la diversidad, si respetan lo mio, respetare lo suyo.
Su amigo.
Justin"


Resposta de James Hetfield:

"Me he visto con la necesidad de contestar a las afrentas recibidas en el dia de ayer por Justin Bieber, ya que sus palabras han herido mi amor propio por haberse referido a mi arte, mi musica.
La verdad me senti muy mal por la noche cuando me entere de esto porque con todos mis años con la musica ya no se que hacer Sinceramente todos mis años de carrera se ven descalificados por gente sin experiencia que mueve masas de una manera que no me agrada.
Tecnicamente, pude haber tomado acciones legales.Pero preferi no hacerlo dada la edad del muchacho...no quiero atormentarlo con un proceso legal.Mis fuentes me han informado que Mustaine, que esta en todo su derecho, ha decidido tomar acciones legales, pero no creo que las continue.Sabemos que Dave es temperamental, pero tiene buen corazon y se dara cuenta que este muchachito no sabe lo que dice.
Yo no voy a criticar a mi colega porque caeria tan bajo como el, eso si lo unico que quiero expresar es que aprenda sobre respeto que es lo que le falta.Debe aprender que un exito momentaneo y transitorio no escribe la historia de la musica.Tambien quiero expresar que le queda un enorme futuro por delante y quiero que lo sepa disfrutar, con libertad y usando su criterio: No el que le imponga el mercado.
Lo que mas me choco, por supuesto, es tu critica hacia mi publico, a quienes les debo todo porque ellos me hicieron quien soy.Ellos lograron que pase de ser un don nadie a ser James Hetfield de Metallica.No puedes calificarlos de deprimidos, melodramaticos y oscuros.Haciendo eso estas tratando de decir que nuestra musica los influye de tal manera que les perjudica la animosidad.En fin, es descalificar totalmente nuestro estilo.Pero se que no lo has dicho con intencion de generar una trifulca.Creo que tus palabras no las pensaste,sino que fueron influenciadas por quienes te dan trabajo.
Con respecto a lo de tu accidente con la persona que te arrojo la botella, rechazo totalmente esa conducta ya que es simbolo de ignorancia y una total falta de respeto hacia la persona que esta en el escenario, poniendo todo para entretener al publico y darle aunque sea una pizca de alegria que ilumine sus vidas.
La carta es breve porque me veia la necesidad de responder pero el tiempo lo tengo para gastar en cosas mejores,como aprovecharlo con mi familia.
Espero que esta disputa verbal se vea terminada de este mismo momento. Me despido con un saludo cordial y tienes las puertas abiertas para visitar a la banda en nuestros proximos conciertos. Espero que nadie se vea ofendido por esto, y si asi lo es, no era mi intencion
Con Cariño
James"


Les paraules d'un dels ignorants més preocupants de la història de la música, i la resposta d'un dels genis més importants que ha liderat les últimes dècades, repeteixo, dècades, en la història de la música.

Així estem.

jueves, 2 de diciembre de 2010

Crítica

MY CHEMICAL ROMANCE - DANGER DAYS: THE TRUE LIVES OF THE FABULOUS KILLJOYS

"Cuando le digo a la gente que me gustan My Chemical Romance, la reacción suele ser o bien de incredulidad ('¿Pero lo dices en serio?') o de choteo directamente. Si bien mi credibilidad ganaría muchos puntos si dijera que son una panda de niñatos haciendo música para niñatos y que es con Johanna Newsom o The Knife con quienes toco el cielo, la realidad es que siento un cariño especial por esta banda. Quizá porque su Three Cheers For Sweet Revenge me impactó mucho en mis 15 años, o porque Geoff Rickly de Thursday los apadrinó en su primer álbum, o porque con The Black Parade sacaron a luz un montón de influencias (Bowie, Queen, Pink Floyd...) que la mayoría de grupos flequilleros de su generación ni siquiera se molestan en descubrir.
Pero si soy sincero, la verdad es que no las tenia todas con el nuevo disco de la banda. Lo quemados que acabaron de la gira de The Black Parade (para que conste en acta, a mi también me cargaba su imagen con las casacas a juego) y el que hubieran abandonado las sesiones con Brendan O'Brien para volver a empezar con Rob Cavallo, daban a pensar que el grupo andaba un poco perdido. Tampoco los primeros adelantos que nos llegaron del disco me terminaban de convencer, pero mi opinión empezó a cambiar a raíz de ver el vídeo del primer single 'Na Na Na' (permitidme que me ahorre todos los otros "na na nas" del título original). De golpe, empecé a entender lo ingenioso que se traían entre manos: trasladar a su música y a la propia estética del grupo el universo imaginario de un cómic que Gerard Way había estado creando en sus ratos libres.
Aún así, faltaba lo más importante: escuchar el disco entero y descubrir si tanta parafernalia no era sólo un bonito envoltorio para cubrir un disco mediocre. Pues no. Danger Days es otra magnífica colección de canciones con las que My Chemical Romance se reinventan una vez más sin perder su personalidad. Si en sus primeras declaraciones respecto a la dirección de su cuarto disco hablaban de los Stooges y MC5, me alegro de que desestimaran la idea, porque no hubiera colado que de golpe hubiesen querido ir de salvadores del punk. Los miembros de My Chemical Romance crecieron escuchando a Bon Jovi, Skid Row, Green Day y Smashing Pumpkins, y no punk rock de Detroit, y por eso es mucho mejor que hayan dejado que su instinto los haya llevado a hacer un disco mucho más melódico, refinado, accesible... En definitiva, más pop, pero también mucho más sincero. Si algo transmite Danger Days es que My Chemical Romance se han divertido haciéndolo y no han tenido miedo a utilizar nuevos recursos (sintetizadores, bases electrónicas...) para dotar de un aire más fantasioso el álbum, algo a lo que también contribuyen los interludios hablados por un personaje llamado Dr. Death Defying, el locutor de una emisora pirata que pincha la música de los Killjoys. Pero conceptos aparte, la mejor notícia es la cantidad de buenas canciones que ofrecen: 'Bullet Prof. Heart' (pop punk del siglo XXI), la bailable 'Planetary (GO!)', la semi balada 'S/C/A/R/E/C/R/O/W', que no se parece a nada que hayan hecho antes, 'Summertime', que podría pasar por The Killers, 'Party Poison' y 'Na Na Na' donde recuerdan a unos Hives futuristas, la vacilons 'Save Yourself, I'll Hold Them Back' con un toque hard rock 80's, y las más épicas 'Sing', 'The Only Hope For Me Is You' y 'The Kids From Yesterday' (aunque quizás las tres se parezcan demasiado). Quizá lo mas flojo sean 'Destroya', con un deje Chili Peppers que no convence, y la garagera 'Vampire Money', donde intuimos lo que podría haber sido la primera versión del disco.
Así que toca joderse y volver a defender a My Chemical Romance ante quienes olvidaron que el rock n' roll empezó siendo también una música para adolescentes.
A ver si en el próximo la cagan de una vez.

jueves, 21 de octubre de 2010

Crítica

BRING ME THE HORIZON – THERE IS A HELL, BELIEVE ME I’VE SEEN IT. THERE IS A HEAVEN, LET’S KEEP IT A SECRET.

"La primera vez que vi una foto de Oli Sykes, vocalista de Bring Me The Horizon, en las páginas de una revista británica, allá por 2004, me entraron ganas de darle un bofetón y denunciar a sus padres a los servicios sociales por haber permitido que un chaval de apenas 16 años tuviera más garabatos en la piel que la puerta del retrete de un bar de mala muerte. Es una reacción que por lo que he observado a mi alrededor, es bastante común; al menos la del bofetón. Y es que por muy “guay” que les pueda parecer a chavales de su edad, y a las chavalas ni te cuento, ver a un tío como ellos tatuado de la cabeza a los pies y con un flequillo perfectamente estilizado, es evidente que para un gran sector del público tanta preocupación por la imagen provoca más bien grima. Términos como “esos niñatos tatuados” o directamente “esas mariconas” son a menudo utilizados para referirse a Bring Me The Horizon. Romper esa barrera psicológica de los prejuicios estéticos no es nada fácil –que se lo pregunten a Gallows o a Avenged Sevenfold lo que les ha costado-, y más si tu música tampoco ofrece nada particularmente nuevo. Estaremos de acuerdo en que, en sus inicios, BMTH eran otra banda más de metalcore que destacaba más por su juventud y sus pintas que por su música, pero también que eran mucho más cañeros y brutos de lo que cabría esperar viendo sus fotos. Y quien se haya tomado la molestia de ir escuchando sus discos, habrá percibido también un intento por crecer, por madurar y sobre todo, por hacer algo más personal.
Con dos álbumes en su haber y más conciertos en sus espaldas que la mayoría de los grupos que los critican juntos, el quinteto de Sheffield tenía que hacer un álbum que, de una vez por todas, callara todas las bocas y demostrara que eran más que un fenómeno adolescente. Nadie con un poco de sentido común, y un mínimo de objetividad, podrá decir que este “There Is A Hell…” es una basura. Podrá no gustar, claro, pero desde luego un disco así no sólo supone un salto cualitativo en la carrera del grupo, sino que además aporta ideas nuevas, algunas de ellas bastante arriesgadas, a un género tan proclive a estancarse como el metalcore. Teniendo en cuenta la popularidad conseguida por el grupo en Estados Unidos (en el último Warped triunfaron a lo grande), no hubiese sido extraño que el grupo hubiese optado por trabajar con un productor americano de renombre y grabar un disco más accesible para petar allí definitivamente. En lugar de eso, BMTH decidieron volver a los Studios Fredman de Suecia con Fredrik Nordström, como ya hicieron con su anterior “Suicide Seasons”, y facturar un disco que de comercial tiene más bien poco y que por su ambición, podría compararse al “Grey Britain” de Gallows. A mi modo de ver, dos factores han tenido una influencia directa en “There Is A Hell…”. Por un lado, el disco de remixes que editaron en noviembre de 2009, y por otro, la entrada en la formación de Jona Weinhofen, ex guitarrista de los australianos I Killed The Prom Queen. Del primero han tomado el gustillo por jugar con el tratamiento de las voces (si en la inicial y épica “Crucify Me” piensas que se te ha jodido el reproductor, tranquilo, es que suena así) y también metiendo algunas bases y teclados. Puede chocar de entrada y le da al disco cierto aire de laboratorio, pero hay que reconocer que el invento les ha salido bien y que les da un punto de originalidad. Por su parte, Weinhofen ha contribuido con riffs metaleros de primera clase como los de “Alligator Blood” (no muy lejos de Parkway Drive) o la casi sludge “Blacklist”. En algunos momentos (“Anthem”, “Home Sweet Hole” o “The Fox And The Wolf”, el tema de menos de dos minutos que cierra el álbum con Josh Scorgin de The Chariot como invitado), BMTH sacan su lado más hardcore con “gang vocals” a destajo y arrollando a quien se cruce por su camino. También dignas de mención son “It Never Ends”, con su febril atmósfera y uno de sus mejores estribillos, y “Fuck”, donde Josh Franceschi de You Me At Six le pone un punto melódico pero sin caer en el rollo punk pop para nada. Donde me convencen menos es en un par de temas más lentos. “Don’t Go”, con buenos arreglos de violines, se estropea cuando la canadiense LIGHTS interviene con su dulce voz acercándolos al rollo goth metal, y “Blessed With A Curse”, más potente, pero con un ritmo demasiado parecido a la anterior y Oli cantando prácticamente igual. Hubiese sido mejor juntar las dos ideas en un único tema.
Teniendo en cuenta que estos angelitos apenas pasan de los 20, saber hasta dónde pueden llegar en próximas entregas se plantea como un excitante enigma a resolver.
De momento, el bofetón me lo han devuelto ellos haciendo un disco así de bueno."

martes, 19 de octubre de 2010

Crítica

AVENGED SEVENFOLD - NIGHTMARE

"Avenged Sevenfold no es el primer grupo de rock que tiene que lidiar con una gran tragedia, y desgraciadamente, tampoco será el último. Lo que sí hace de ellos un caso admirable es como han sabido gestionarla para canalizarla en positivo. Cuando Metallica editaron en agosto de 1988 su magistral "...And Justice For All", prácticamente dos años después de la muerte de su bajista Cliff Burton, algo llamó la atención a partes iguales entre críticos y fans, y es que el bajo de su sustituto Jason Newsted estaba tan sumergido en la mezcla que prácticamente era inaudible. Era casi como si Hetfield, Hammet y Ulrich todavía no hubieran aceptado la pérdida de su amigo y no se hubiesen atrevido a sustituirlo plenamente. Sólo cuando uno acepta una pérdida es capaz de superarla, y Avenged Sevenfold han hecho exactamente eso. Aún siendo la muerte de su batería James "The Rev" Sullivan mucho más reciente (recordemos que falleció el pasado 28 de diciembre), la banda ha utilizado su quinto álbum para rendir, sin complejos, el tributo final a su camarada. Su presencia se siente constantemente en el álbum a través de las composiciones póstumas que había escrito para el disco, de las partes que dejó como referencia -recreadas en el estudio magníficamente por Mike Portnoy de Dream Theater, quien también les está acompañando en su actual gira-, y sobre todo en la pieza a lo Danny Elfman "Fiction", donde incluso podemos escucharle cantar. Es inevitable sentir un escalofrío cuando la canción termina con un "espero que encuentres tu propio camino cuando ya no esté contigo esta noche". En una macabra paradoja, el grupo de Huntington Beach ya había decidido el título del álbum meses antes del trágico suceso, pero lo que podría haber sido una pesadilla como mero concepto se convierte aquí en un golpe de realidad a través de unas letras en las que M. Shadows y sus compañeros se desnudan emocionalmente para transmitirnos todo su dolor. Aunque títulos como "So Far Away", "God Hates Us", "Tonight The World Dies" o "Save Me" puedan parecer meros clichés y han sido utilizados en no pocas ocasiones por otros artistas, pocas veces están tan justificados. De igual manera lo está que la mitad del álbum esté compuesta por baladas, a cual más épica, algo que de entrada ha desconcertado a algunos de sus fans, pero que le otorga al álbum un aire muy, muy especial. Además, por muy sombrío que sea el tono general, Avenged Sevenfold no han renunciado a rockear y en "Nightmare" (por Diós, que tema), "Welcome To The Family", "Danger Line", "Natural Born Killer" o "God Hates Us" (en la que M. Shadows demuestra que todavía sabe gritar con rábia), nos encontramos con la mezcla de velocidad power metalera, melodías hímnicas y riffs thrashers que les caracteriza. Si antes mencionaba a Metallica no era por casualidad, y es que su influencia en muchos momentos (el juego de guitarras en "Buried Alive", la parte posterior al solo de "Nightmare" que remite a "Creeping Death", el tratamiento de las acústicas en "So Far Away"...) es tan evidente como lo es la de Guns N' Roses en otros ("Tonight The World Dies" habría encajado perfectamente en "Use Your Illusion II", el tono nasal de Shadows...), y aunque A7X ya habían demostrados su personalidad en discos anteriores, es en Nightmare donde definitivamente se han hecho mayores. Si fueran universitarios, los casi 11 minutos de "Save Me", en los que condensan todo lo que saben hacer, podrían considerarse su proyecto de final de carrera. También merecen una atención especial Synyster Gates y Zacky Vengeance, quienes se reivindican como uno de los dúos más imaginativos, técnicos y con clase del metal actual. Me gustaría ver a los ignorantes y/o imbéciles que todavía ven a Avenged Sevenfold como una banda que es todo imagen, coger una guitarra e intentar tocar los solos que se marcan en cualquiera de estos temas.
Quizá todavía sea un poco pronto para decirlo, pero Nightmare bien podría convertirse en su propio "Back In Black", el álbum que AC/DC grabaron tras la muerte de Bon Scott y que los hizo más populares que nunca. De momento ya han conseguido su primer número 1 en Estados Unidos desbancando al mismísimo Eminem, pero pase lo que pase, de lo que no hay duda es que han hecho un disco del que The Rev se sentiría plenamente orgulloso.
Quienes creen en el destino, pensarán que quizá Avenged Sevenfold necesitaban un golpe así para dar lo mejor de ellos mismos. Quienes no, como yo, que sólo era cuestión de tiempo que lo consiguieran."


En honor al concertàs que m'espera demà a la nit.

jueves, 12 de agosto de 2010

Reincidència.

Potser m'etiquetareu de radical. Potser em titllareu d'estricte.
Però he de confessar, companys, que si alguna cosa més no puc tolerar, és la reincidècia. És presenciar com algú que jo considerava decent, algú important per mi, s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra perquè li fa mandra intentar buscar-ne una altra per provar de passar-hi per sobre.
Avui he tingut una nova revelació a la que també m'havia negat durant molt temps.
Si que hi ha un error pitjor que convence't a tu mateix de que una altra persona no et fallarà;
I és convence't a tu mateix que una altra persona no et fallarà dues vegades.

sábado, 31 de julio de 2010

Again.

El món es divideix en dos tipus de persones: les que reben quan donen, i les que no reben encara que ho donin tot.
Aquesta és la base d’un sistema injust basat en l’egoisme i la hipocresia, ja que els que reben quan donen, s’acostumen a rebre i cada vegada donen menys, mentres que els no reben donin el que donin, segueixen esforçant-se mantenint l’esperança de que potser algun dia rebran tot allò que es mereixen i tot allò pel que han lluitat.
Alguns més intel·ligents, decideixen provocar. “Jo no et donaré una merda, demostra’m que puc rebre de tu, i aleshores estarem en paus”.

Lluitar, lluitar, lluitar, per un objectiu que ni tan sols és teu.
Arriba a port, això?
Sí, arriba a port, però no al teu.
Quan l’objectiu pel que has lluitat, que no és ni el teu objectiu, es cumpleixi, tu ja no tindràs cap paper en aquesta història.

No aprens, company.
La próxima vegada, t’ho pensaràs, no dues vegades, sinó tres, quatre, cinc, les que siguin necessàries, abans de tornar a posar el millor de tu a les mans d’un humà.

lunes, 24 de mayo de 2010

LOST

ATENCIÓ: SPOILER! NO LLEGIU SI NO HEU VIST EL FINAL DE LA SÈRIE I TENIU INTENCIÓ DE VEURE'L.


Una sèrie no és una quiniela.

Una ficció s’escriu des de darrere. Syd Field ho va escriure en el seu “Llibre del guió”. L’autor planteja un tema, reuneix uns personatges i situacions, resol una conclusió que detoni les intencions de la seva trama i, des d’aquest instant, rebovina fins el principi per a començar a omplir forats partint de l’estructura del plantejament, nus i desenllaç, hereu de la proposta en cinc actes que proposa Aristòteles en la seva “Poètica”.

Amb Lost, no val aquest plantejament.

Lost no és una ficció que respongui a aquest paradigma. Primer, perquè cada temporada pertany a un gènere (com va apuntar Hernán Casciari fa un temps) i cada una planteja una fórmula narrativa. I segon, perquè Lost no és una ficció autònoma, sinó que es retroalimenta com la imatge d’un mirall amb la participació i presència de l’espectador. Això fa que Lost no sigui una sola sèrie, sinó una sèrie per cada fan que l’ha seguit amb malaltissa avidesa.

Però, què ha passat a Lost?

En la primera temporada, Damon Lindelof i J.J. Abrams van negar taxativament que l’illa fós el purgatori i estiguessin tots morts. Si algú es sent decebut per aquest final, no té motius per estar-ho. L’illa no és el purgatori, ni han estat morts tot aquest temps. L’univers alternatiu que ens han presentat ha sigut aquest purgatori, al qual anaven arribant tots a mesura que, cada un al seu moment, anaven morint (ja fós dins o fora de l’illa).

La conclusió de la sèrie respon al plantejament filosòfic inicial de la sèrie. La pregunta que formula Charlie quan escolta per primera vegada la grabació de Danielle Rosseau, és la qüestió fonamental de Lost: “on estem?”, tot i que la pregunta es pot extendre a “com estem?”. La resposta a aquesta pregunta, l’hem trobat al principi i al final de cada capítol: LOST (perduts). El final de la sèrie és sorpenentment aclaridor: a mesura que es troben, s’adonen que no estan sols i, per tant, són trobats i deixen d’estar perduts.

El gurú, el guia, el mag: l’intermediari.

Per ser trobats, es necessitava un mestre. Un guia. Un mag. Desmond Hume representa aquesta figura. El peregrí que pateix al desert intentant travessar-lo, mentres ajuda als altres a travessar-lo. Concebem aquest personatge com un mèdium en la seva accepció més pura. És un mitja. Un intermediari.
És qui aconsegueix unir l’espai i el temps (Christian Sheppard diu “no hi ha un ‘aquí’ ni un ‘ara’”) i qui serveix de nexe comú per a tots els personatges, perquè així aconsegueixin creuar l’umbral. És el barquer que ajuda els perduts a travessar la Llacuna Estigia.

“Estan morts?”

La pregunta de molts dels que van començar a veure els capítols finals amb el punyal a les dents a la conclusió ha estat foribunda. “Aleshores tot ha estat un somni?”; “res ha estat real?”; “ens han près el pèl?”.

Per res del món.

Companys, els perduts no estaven morts; han anat morint. Com en definitiva fem tots nosaltres, els humans. No existeix un “ara”. La concepció de l’univers paral·lel no està lligada a la percepció “objectiva” i comú del temps. Tots van morint i, a mesura que moren, es creuen en l’univers de les persones que realment són, sense els condicionaments d’una vida que els ha torturat. D’una manera més o menys paral·lela a com van viure, han estat capaços de desprendre’s dels seus dimonis i, d’aquesta manera, han tingut la vida que haurien desitjat.
Però res és perfecte. Evidentment, la construcció d’aquesta fantasia que és el purgatori hereda formes i defectes del seu passat. De la seva altra vida. De la seva vida, en definitiva.

L’illa, aquesta gran desconeguda.

Els que veien Lost com qui omple el carret de la compra amb amb la llista de productes a adquirir, és lògic que s’hagin vist decebuts. El més important ha quedat aparentment a l’aire: l’Illa. Seguim sense saber d’on prové, per què té aquests poders, d’on surten les inscripcions egípcies i qui va erigir l’estàtua. Aquestes són algunes de les innumerables qüestions que mai tindran resposta.
A tots els que entren a aquesta part de la graderia, puc intentar comprendre-us. Però us heu d’alliberar d’aquesta faceta de la sèrie. El misteri és l’excusa. L’illa és un am. El camí que s’ha de recórrer per trobar-se un mateix, la drecera que els permetrà creuar el límit i arribar més enllà. L'Illa és el bé i el mal, el bressol de la vida i la mort, la prova a superar, el premi als que ho aconsegueixen i el càstig als que no (tenim l'home de negre, el cos del qual, ple d'odi, es va endinsar en el cor de l'Illa, la font, que el va rebutjar i la seva ànima carregada d'ira amb forma de fum negre ha estat vagant per l'Illa condemnat a no poder-ne surtir mai més). L’Illa és un símbol. És més, l’Illa és pura metàfora de l’aïllament, que és el tema principal de la sèrie. Jacob diu que els va escollir perquè estaven sols, perquè les seves vides no anaven enlloc.


Així que puc assegurar que tots aquells que hagin vist el bosc més enllà dels arbres, opinaran el mateix que jo:
Una trama esplèndida desenvolupada magistralment. La particularitat de cada personatge com a individu, l’evolució d’aquests, el descobriment d’un mateix, les pors, les valenties, els amors, les penes, les al·legries.
La manera impecable amb què els creadors i els guionistes han estat capaços de mantenir mig món assegut al sofà durant sis anys.
El desenllaç, amb els preciosos retrobaments dels personatges en qüestió, el gran detall i la sorpresa de ser un personatge secundari desenvolupat en una aura de misteri que posa els pèls de punta qui fa de detonant del desenllaç, la conversa que aclareix sis anys de les nostres vides i una abraçada final entre llàgrimes entre el pare i el fill que mai s’havien avingut.

Una obra mestra, m’atreveixo a dir que impossible d’igualar i molt menys de superar.
La millor sèrie de televisió de tots els temps.

Gràcies, Jack Shephard, Kate Austen, James "Sawyer" Ford, John Locke, Desmond Hume, Hugo "Hurley" Reyes, Jin i Sun Kwon, Claire Littleton, Charlie Pace, Sayid Jarrah, Shannon Rutherford, Boone Carlyle, Ben Linus, Juliet Burke, Jacob, Richard Alpert, "Humo negro", Penny Widmore, Charles Widmore, Michael Dawson, Walt Lloyd, Daniel Widmore (Faraday), Eloise Widmore (Hawking) i tots els personatges que em deixo, que són molts, per donar vida als personatges que han canviat el món de la televisió.

Gràcies, Lost.

martes, 9 de marzo de 2010

Bona nit.


Perdo de vista la realitat i m'endinso conscientment en l'inconscient.
Espurnes de dolçor.
Anhels megalomaníacs.
Aroma de nicotina.
Regust de recaiguda.
Pensaments desconfiats.
Penes reconfortants.
Al·legries traïdores.
Records.
Deliris de grandesa.
Melodies.
Imaginació en l'aire.
Fluïdesa decaient.
Contradiccions.
Pols oposats s'atrauen.
Deliris de grandesa.
Melodies.
Més melodies.
Més deliris de grandesa.
Melodies.

La Museica m'abraça.

Bona nit.

lunes, 1 de marzo de 2010

Rise Against - Hero Of War

Necessito, insisteixo, NECESSITO penjar la preciosa lletra d'aquesta preciosa cançó.
Senzillament em posa els pèls de punta, i dubto ser l'únic.
Gaudiu-la, val la pena.



He said, “Son,
have you seen the world?
Well, what would you say
if I said that you could?
Just carry this gun and you’ll even get paid.”
I said, “That sounds pretty good.”

Black leather boots,
spit-shined so bright.
They cut off my hair but it looked alright.
We marched and we sang,
We all became friends
as we learned how to fight

A hero of war
yeah that’s what I’ll be
And when I come home
They’ll be damn proud of me
I’ll carry this flag
To the grave if I must
Because it’s flag that I love
And a flag that I trust

I kicked in the door
I yelled my commands
The children, they cried
But I got my man
We took him away
A bag over his face
From his family and his friends

They took off his clothes
They pissed in his hands
I told them to stop
But then I joined in
We beat him with guns
And batons not just once
But again and again

A hero of war
Yeah that’s what I’ll be
And when I come home
They’ll be damn proud of me
I’ll carry this flag
To the grave if I must
Because it’s flag that I love
And a flag that I trust

She walked through bullets and haze
I asked her to stop
I begged her to stay
But she pressed on
So I lifted my gun
And I fired away

The shells jumped through the smoke
And into the sand
That the blood now had soaked
She collapsed with a flag in her hand
A flag white as snow

A hero of war
Is that what they see
Just medals and scars
So damn proud of me
And I brought home that flag
Now it gathers dust
But it’s a flag that I love
It’s the only flag I trust

He said, “Son, have you seen the world? Well what would you say, if I said that you could?”

martes, 26 de enero de 2010

Records.

En la psicologia, la memòria és la capacitat d’emmagatzemar, retenir i recuperar informació.
La memòria humana és la funció cerebral que resulta de les connexions sinàptiques entre les neurones. Quan les neurones integrades en un circuit reforcen la intensitat de les sinapsis, es creen els records, que permeten als éssers humans retenir experiències passades. Aquestes experiències, segons l’abast temporal amb el que es corresponen, es classifiquen convencionalment en "memòria a curt termini" (conseqüència de la simple excitació de la sinapsis per a reforçar-la o sensibilitzar-la transitòriament) i "memòria a llarg termini" (conseqüència d’un reforçament permanent de la sinapsis gràcies a l’activació de certs gens i a la síntesi de les proteïnes corresponents).
El cervell humà típic conté unes 100.000 milions de neurones i 100 bilions d’interconnexions entre aquestes neurones (sinapsis). Encara que a certa ciència ningú coneix la capacitat de memòria del cervell, car no es disposa de cap mitjà fiable per a poder calcular-la, les estimacions varien entre 1 terabyte i 1.000 terabytes. Segons el famós i difunt científic Carl Sagan, tenim la capacitat d’emmagatzemar a la nostra ment informació equivalent a la de 10 bilions de pàgines d’enciclopèdia.
No existeix un espai fix per a la memòria en el nostre cervell. La memòria està disseminada per diferents localitzacions especialitzades. Mentre en algunes regions del còrtex temporal hi ha emmagatzemats els records de la nostra més tendra infància, el significat de les paraules es guarda a la regió central de l’hemisferi dret i les dades d’aprenentatge es troben al còrtex parieto-temporal. Els lòbuls frontals es dediquen a organitzar la percepció i el pensament. Molts dels nostres automatismes, d’altra banda, estan emmagatzemats al cerebel.

Els records són imatges del passat que s’arxiven a la memòria. Aquests records ens serveixen per extreure al present alguna cosa o algú. De la mateixa manera, els records també es defineixen com una reproducció d’alguna cosa anteriorment apresa o viscuda i, per tant, estan directament vinculats amb l’experiència.

Records. Els records. Suplico consol, companys. M’agradaria tenir la certesa que molta gent com jo valora els records com l’element més important de cada final, ja que són aquests els que burlen les lleis imposades pel temps, són aquests els que, en conjunt, donen forma a la coneguda experiència, que ens forma i ens guia durant la nostra vida. Els records són l’únic bri d’immortalitat que alberguen els paràmetres de la imaginació humana, tot i que fins i tot aquests s'acaben fonent a no ser que hagin estat escrits, gravats o fotografiats i disposin d'una bona conservació.
Suplico consol, companys. Suplico una explicació que encara no m’ha estat donada.
Necessito saber si realment, després de tot, una tecla amb la paraula DELETE escrita pot esborrar el que un dia van ser llàgrimes de felicitat.
Pot, una tecla amb la paraula DETELE escrita, ensorrar l’Olimp?

lunes, 25 de enero de 2010

Destí.

"A veces nos disponemos a estrellarnos, y no lo sabemos. Ya sea casual o deliberadamente, no hay nada que podamos hacer al respecto.
Una chica en París se disponía a ir de compras, pero se le olvidó el abrigo y volvió a por él. Cuando cogió el abrigo, sonó el teléfono, así que se detuvo a cogerlo y habló un par de minutos. Mientras la chica estaba al teléfono, Daisy ensayaba para una actuación en la ópera de París. Y mientras ensayaba, la chica, una vez hubo colgado el teléfono, salió a coger un taxi. Un taxista se había bajado, tras dejar al último pasajero, a tomar un café. Y mientras tanto, Daisy, seguía ensayando. Y el taxista que se había bajado, tras dejar el último pasajero, a tomar un café, cogió a la chica que iba de compras y que había perdido el taxi anterior. El taxi tubo que detenerse para no atropellar a un hombre que había salido hacia el trabajo cinco minutos más tarde por haber olvidado poner la alarma. Mientras ese hombre, que llegaba tarde al trabajo, cruzaba la calle, Daisy había terminado de ensayar y se daba una ducha. Y mientras Daisy se duchaba, el taxi esperaba fuera de la tienda a que la chica recogiera un paquete que no le habían envuelto aún, porque la dependienta que tenía que envolverlo había roto con su novio la noche anterior, y se había olvidado. Una vez envuelto el paquete, la chica, ya en el taxi, vió como un camión de repartos se cruzaba en su camino. Mientras tanto, Daisy se arreglaba. El camión se apartó y el taxi pudo avanzar. Mientras, Daisy, la última en vestirse, esperó a una de sus amigas a la que se le había roto un cordón. Mientras el taxi estaba parado esperando a que cambiara un semáforo, Daisy y su amiga salieron por la puerta de atrás del teatro. Y si tan solo una cosa hubiera ocurrido de otra forma, si ese cordón no se hubiera roto, o ese camión se hubiera apartado segundos antes, o ese paquete hubiera estado envuelto porque la dependienta no hubiera roto con su novio, o ese hombre se hubiera puesto la alarma y se hubiera levantado cinco minutos antes, o ese taxista no se hubiera parado a tomar un café, o esa chica no se hubiera dejado el abrigo y hubiera cogido el taxi anterior, Daisy y su amiga hubieran cruzado la calle, y el taxi hubiera pasado de largo.
Pero siendo la vida como es, una serie de vidas cruzadas e incidentes que escapan a nuestro control, ese taxi no pasó de largo, y ese taxista se distrajo un segundo.. y ese taxi atropelló a Daisy."


El curioso caso de Benjamin Button

Virus

"M'agradaria compartir una revelació que he tingut des que estic aquí. Aquesta em sobrevingué quan vaig intentar classificar la nostra espècie. Veuran, em vaig adonar que, en realitat, no som mamífers. Tots els mamífers d'aquest planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l'hàbitat natural que els envolta. Però els humans no ho fem. Ens traslladem a una zona i ens multipliquem, ens multipliquem, i ens seguim multiplicant fins que tots els recursos naturals s'esgoten. De manera que la única manera de sobreviure és extenent-nos cap a una altra zona.
Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix el mateix patró. ¿Saben quin és?
Un virus."

domingo, 27 de diciembre de 2009

Dependència o Independència de Catalunya.

Després de trenta anys de democràcia estable, sòlidament anclats a la Unió Europea i l’euro, impensables els cops d’Estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya. Exceptuant efusions líriques, amenaces gònades i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no se sent a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, amb excepció d’una certa apel·lació a la resignació i la rutina, tampoc raonen, fins i tot recorren creixentment a l’escarni i l’amenaça, aquí més pròxims als usos de la dictadura maoista.

És normal aquesta afàsia, que s’intenta ocultar sota abundants brams, doncs el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l’Estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d’interès i els arancels d’importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, ho ha absorvit l’únic europeu, i és Brusel·les qui pren aquesta decisions i s’obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l’antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l’Estat menys del 40% de la seva producció, i n’importa menys del 35%.

A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l’accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s’ha convertit en arriscat per ser l’únic en que els productes catalans són boicotejats pel simple fet de ser catalans (pràctica del 21% dels madrilenys, segons l’ABC).

Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i els fets són eloquents: després de dècades de treure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya (19.200 milions d’euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Què reben els catalans a canvi de l’espoli fiscal? Ni tant sols la transparència, doncs els balanços fiscals, públics a la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els amaguen tant els governs del PP com els del PSOE. ¿Què amaguen?

Tampoc a l’hora de comprar empreses espanyoles és una avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d’una manera o d’una altra, i contra ella es branda la Constitució i la xenofòbia, que no s’invoca davant OPAs alemanyes o italianes.

A l’espoli de l’Estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s’hi afegeix la penúria de la Generalitat. N’hi ha prou amb una dada: després de trenta anys d’autonomia, i per a 7,5 milions d’habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Després de vuit anys d’autonomia. I per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d’euros. Escòcia amb vuit anys ha aconseguit el doble per habitant que Catalunya en trenta anys.

Mal negoci és avui Espanya per Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins a tractats internacionals (aquests que frma l’Estat espanyol prohibint que utilitzin l’aeroport de Barcelona els avios des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, ¿a qui li interessa continuar la dependència? ¿Algú podria explicar alguna avantatge comparativa de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).

El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l’aparell de l’Estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d’empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.

Ja s’han assolit els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep als “diferents” no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Porclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d’Espanya. Una possessió.

Intentem de bona fe fer una correcció de l’espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam estendre la mà per només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s’aplica ni cumpleix, donc aquest Govern espanyol, com els anteriors, no té per què cumplir la llei quan aquesta afecta a Catalunya.

No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que per això els nombren el PP i el PSOE. S’equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d’Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència. Espanya té molt a guanyar amb un Estat Català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura insitucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l’ordre constitucional.

Va dir Azaña que per mantenir Espanya unida s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après en el seu lloc el mètode per guanyar l’adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant dóna. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineductable i inevitable. Ha començat el compte enrere.

domingo, 13 de diciembre de 2009

La mica que sé de la vida.

“La mica que sé de la vida, està en els llibres que mai llegeixo. La mica que sé de la vida, està en les línies que no he escrit. La mica que sé de la vida, s’explica prenent un cafè, s’entén prenent una copa, i s’oblida prenent-ne dues.
Que ningú s’emocioni ni albergui falses esperances, perquè amb la mica que sé de la vida, amb dures penes s’omple un cor, per petit que sigui.
Començo pel que sé:
Sé que, afortunadament, només moriràs una vegada. Així que procura no morir-te més vegades pel camí. No hi ha res pitjor que aquestes persones que es van morint abans de morir del tot. Per evitar-ho, t’ofereixo un mètode infallible: mentres tu decideixis, tot va bé. El dia que deixis de decidir o decideixin per tu, atenció, perquè l’estaràs palmant una mica, i després no hi ha marxa enrere.
Tingues sempre més projectes que records.
Res de tot això que dic val la pena si no tens algú al teu costat que et fagi ser incoherent.
Ni flors, ni “aquesta és la nostra cançó”, ni “ets el més bonic de tota la meva vida”. Aquest no és l’autèntic romanticisme. Algú que t’empenti a fer coses de les que mai t’has considerat capaç, que arrasi amb els teus jomai o joqueva. Això sí que ho és.
Tant de bo estimis molt i durant molt temps. Que t’ho prenguin tot, que fagin troços de les teves ganes i que et vegis obliga’t a reunir-les amb el fil de qualsevol il·lusió. Que desitgis i siguis desitjat, que es frustrin totes les teves esperances i que, tard o d’hora, acabis descubrint que la única manera de recuperar el primer amor, que és el propi, és en braços aliens.
Dues emocions associades al passat: arrepentiment i culpa. Una associada al futur: preocupació. Quan abans te les treguis de sobre, millor, abans començaràs a apreciar el que tens.
El més probable és que un amic et traeixi, tindràs sort si és només un; a un altre el traïràs, i pensis el que pensis i t’expliquin el que t’expliquin, els que no sentis que són els teus vertaders amics abans dels 30, oblida’ls perquè seràn només coneguts que et trobaràs de tant en tant i amb els que no t’aturaràs ni a prendre un cafè, o per ells o per tu. Compte només amb els tres o quatre principals perquè a partir d’aquí tot és una gran mentida.
Per acabar: acostuma’t a lluitar contra ella, perquè el més probable és que t’estigui tocant els collons durant la major part de la teva vida, i això és la POR.
POR al fracàs, POR a la soletat, POR a perdre-ho tot (amor, riquesa, salut, família, amics, i així un etc. tan llarg que no cap en aquest parèntesis), i sobre tot, POR a que el tio que hagi escrit això et fagi entrar en raó.”

Ho havia de penjar. :)

lunes, 7 de diciembre de 2009

Sacrifici.

Ara i sempre. Ara i sempre, tothom ho vol tenir tot sense cap mena de sacrifici. Som l’espècie més gandula que ha trepitjat mai l’escorça terrestre. Som patètics. Fariem llàstima a la resta d’éssers vius si aquests en puguessin sentir.
Adorem la comoditat.
Aquells que em coneguin sabran que no tinc gens de fe en la humanitat, i suposo que se’m nota. Si, em costa dissimular-ho.
En un debat qualsevol estic segur que la idea que un ésser humà ho faria tot per protegir el prògim surtiria diverses vegades. Ara bé, és cert?
Tu ho faries? No. I tu? Segurament tampoc.
I a tu... a tu, ja ni t’ho pregunto.
Però aquesta facultat (no m’atreveixo a anomenar-ne ni virtut ni defecte, arribats a aquest punt), no arriba fins aquí. Tot és molt més obscur que això. No tot es limita a imaginar-se escenes de perill mortal en què una persona hagués d’escollir entre la seva vida i la del seu pare, la seva mare, el seu germà, el seu novio, novia, o millor amic. En aquests casos tothom sap tan bé com jo que tothom, excepte algun malalt, donaria prioritat a la seva vida. Fins aquí, bé. Tots nosaltres, amb intel·ligència o sense (la majoria, no us enganyeu, sense), formem part del regne animal, i tenim certs instints, alguns més extingits que d’altres. I el que encara segueix vigent amb tot el seu poder és l’instint de supervivència, i aquest ningú ens el traurà. Així que ningú culparà a ningú, estarem d’acord, per donar prioritat a la seva vida respecte la dels demés.
Però com he dit, no tot es limita a això.
I com he dit, adorem la comoditat.
La meva pregunta és: ¿Som capaços de sobreposar la nostra comoditat davant la felicitat aliena? ¿Som capaços d’amargar l’existència al prògim, fer-lo caure, destruïr-lo, i després senzillament fugir, abandonant-lo i substituïnt-lo en un marge indigeriblement limitat de temps per algú altre que –encara- no t’és un pes a les espatlles, en comptes de donar-li la mà i aixecar-lo, assumint les conseqüències dels teus actes i plorant de gust amb l’objectiu de tornar-li a aquella persona el que era seu?
Sí, en som capaços.
¿Som capaços d’assumir riscos per a ajudar els demés? ¿Tenim la paciència i la compassió necessària per arriscar-se a perdre alguna cosa i/o algú, per deixar al teu company entreveure ni que sigui un bri d’esperança al final del túnel?
Som capaços de perdre perquè un altre guanyi?
No, no en som capaços.

Tinc un do, senyors. El do de posar nerviosos els demés amb la meva concreticitat de vocabulari, sempre buscant la paraula més adient per cada moment i lloc determinat.
Deixeu-me fer ús, doncs, d’aquest do per explicar la diferència entre uns conceptes que aquí escrits queden molt clars, però que a l’hora de la veritat més d’un confón.

“Fer costat a algú" no és, ni molt menys, sinònim de “sacrificar-se per a algú”
Com explicar-ho de forma senzilla... Suposem que tu, estimat lector, et sents apunyalat per un pròxim, algú important de qui no et vols allunyar, a qui vols perdonar sigui quina sigui l’apunyalada, però evidentment, això és impossible d’aconseguir així per les bones... necessites motius per fer-ho. Partint d’aquesta base, et faré una pregunta que jo mateix respondré.
Què és el pitjor que pot fer el teu pròxim en aquesta situació? Resposta: Fer-te costat.
Fer costat és cruel, despiadat, una mostra més de la poca consideració, tacte i sensibilitat que aquesta persona ha tingut amb tu. Fer costat, en el sentit més literal, no significa res més que asseure's al teu costat de braços plegats observant com caus, recordant dia si dia també que és per culpa seva que estàs com estàs, i sense fer res per evitar-ho. Això és fer costat algú. Observar tranquil·lament com el prògim s’ofega en les seves pròpies llàgrimes i la seva pròpia ira mentres tu, assegut al seu costat, sense estendre la mà de cap manera, segueixes la teva vida amb un somriue a la cara, sent feliç, i oblidant progressivament el mal que has fet, la vida que has enfonsat.
No és això, el que la víctima necessita. El que necessita és un sacrifici, senyors. O un d’enorme, o moltissims de petits, però la paraula “sacrifici” és sagrada.
Això és el que demostrarà a aquella persona enfonsada, amargada, que qui l’ha enfonsat no ho ha fet amb mala intenció, que realment la importància que el causant de la seva amargor li dóna és més que paraules. És el que li farà veure que realment el seu botxí es penedeix del que ha fet i mostra una mica d’interès per arreglar el que ha espatllat.
Un sacrifici.
Deixeu-me definir "sacrifici" en aquest context: Acte perjudicial, desagradable, incòmode, frustrant, negatiu per la persona que el dú a terme amb l’intenció i objectiu de causar estímuls i sensacions positives al prògim en inferioritat de condicions. Això és un sacrifici, i només això pot eliminar el rencor, l’odi i la ira, i fer renéixer l’esperança, la fe, la tranquil·litat de saber que no estem sols en aquest món.

Les persones es limiten a fer costat, perquè les persones adorem la comoditat.
De seguida que aquesta comoditat corre perill, la reacció és automàtica. Fugim com llebres , trepitjant a qui sigui, oblidant-nos de tot el que això comporta.

Aquesta és la crua realitat, i permeteu-me afegir, amb tots els meus respectes, que qui no opini així és un il·lús. No patiu, jo també ho era.
Tard o d’hora us n’adonareu.

Amb afecte,
Jo.
 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}