.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

martes, 6 de enero de 2009

Insomni.

3:31 am.
Assegut a davant de l'escriptori de la meva habitació, davant un full en blanc i un bolígraf blau de la marca 'bic' a la mà, esprement-me el cervell per fer agafar forma a aquelles paraules que tantes ganes ténen de sortir però que no s'atreveixen. Amb la mà immòvil i nerviosa a l'hora, busco amb neguit qualsevol font d'inspiració que m'ajudi a sortir d'aquest mal pas, i fer-me la nit menys pesada que de costum, ja que encara queden moltes hores buides en companyia només de la meva estimadíssima música i d'aquells bastonets blancs i taronjes que diuen que són addictius, amb els quals m'he gastat més de 65€ per decorar la prestatgeria de sobre el llit perquè algun dia algú molt especial s'assegui a sobre meu i m'ho retregui.

3:40 am.
Brots de nostàlgia envaeixen el meu cor al veure una bossa de mà amb ratlles negres i vermelles, bruta i esquinçada, que guardo des d'aquella nit de setembre en què va començar la fase de la meva vida que ha marcat el final del passat 2008 i marcarà gran part del 2009, i les conseqüències de la qual poden arribar a marcar la resta de la meva vida, positiva o negativament parlant.

3:44 am.
Miro a la meva esquerra i em trobo amb la provocativa mirada de la Brody Dalle des del poster enganxat a la paret. M'observa amb els seus ulls verds, sèria, com si m'estigués dient "jo m'ofereixo voluntària". I jo respongués "No et vull a tu, per bona que estiguis. La vull a ella".
Em dóna l'esquena amb un gest de "no saps el que et perds".
Desvio la mirada amb orgull tot i el pensament que em roda pel cap:
tinc molt més a perdre.

3:51 am.
Estic començant a tenir la sensació de quedar-me a les fosques, en tots els aspectes.
Em balancejo cap endavant fins tenir mig tors sobre la taula per tal d'aconseguir, allargant el dit índex, prémer l'interruptor del llum gran que es troba al sostre.
Certament em trobo un xic més còmode, com si una mà blanca m'acariciés l'espatlla i em digués: "tranquil, tot sortirà bé. Aquest cop sí".
Acarício l'aire amb sabor a nicotina que m'envolta, però no puc tocar aquella mà blanca de fugaç esperança que m'ha mantingut absort durant uns minuts, com un miratge.
Però això no m'entristeix.
"No ets tu qui m'ha de dir aquestes paraules. No té mèrit, només són paraules que careixen de significat. Ni tan sols et puc tocar. Tu no et sents traïdora per parlar així, no et costa res. No ets tu qui m'ho ha de dir".
Aquests són els últims pensaments que m'han passat pel cap abans d'agafar el telèfon mòvil per tornar a comprovar la lentitud del temps en hores grises.

4:01 am.
Començo un altre període de seixanta minuts -ara cinquanta-nou-, aturant la mirada en un objecte quadrat i groixut, amb moltes pàgines i molts símbols als que anomenen lletres, i que, malauradament, molta gent no n'ha tocat més dels que tenen l'obligació de tocar.
A la portada hi observo una imatge on es representen dues mans subjectant una poma vermella com la sang (símbolitzant la temptació), de la mateixa manera que un dia unes altres mans van agafar aquest llibre per deixar-lo en les meves.
"Crepúsculo" explica la història d'amor entre un vampir i una humana. Qualsevol diria que la narració està composta de dos factors: el de la ficció (corresponent als llegendaris vampirs), i el de la realitat (corresponent a l'amor). Piip, error.
Un és tan fictici com l'altre.
L'amor entre Edward Cullen i Isabella Swan és una intensa utopia que captiva a les persones que donarien la vida per viure-ho. Però per viure-ho durant quant temps? Aquest perfecció de l'amor no existeix, cap mena de perfecció existeix, senyors. En aquest món, no.
L'estupidesa supera la perfecció.

4:14 am.
Centro l'atenció en la prestatgeria que tinc just davant meu, on trobo arrenglerats i ben ordenats els famosos paquets vermells de marca americana productors de gasos nocius que s'han instal·lat ja al·legrament a les parets dels meus pulmons mentres sóc jo qui els paga 2,65€ de lloguer.
És de les poques coses que em provoquen addicció, i em corresponen.
Deixar-ho ara?
Ni de broma.

4:23 am.
La paret de sobre l'estanteria està plena de CDs trencats enganxats amb cola extra-forta.
Quan és de dia i la llum del sol entra per la finestra, els seus rajos reflecteixen els bocins dels CDs a l'armari de fusta de davant i a les parets del voltant, i aquests reflexos canvien de posició segons el sol va cumplint la seva rutinària trajectòria.
Aquests CDs han estat utilitzats per transmetre emocions amb la música que contenien, feien somriure a la gent amb la seva màgia. I ara estan penjats a una paret condemnats a cadena perpètua, fets miques, destrossats, i el seu dolor es reflecteix a tot arreu. I res d'això canviarà fins que es torni a pintar i redecorar l'habitació.

4:33 am.
M'aixeco de la cadira i lentament realitzo un gir de 360º, observant el meu voltant amb el bastó de nicotina fumejant a la mà. M'adono que estic envoltat d'Estelades i de cartells d'extintors, d'alarmes, de polsadors, de comptadors de llum, de mangueres, de sortides, i de zones videovigilades.
Troços de plàstic i cartró tan simples com aquests em recorden que, després de tot, no estic sol. Que, després de tot, tinc aquell que encara troba una estona per escriure un text titulat "Company", que encara no he tingut ni el temps ni la cortesia d'agraïr-li com Déu mana, com tapoc he agraït les estones a la cuina canalitzant el vocabulari més lleig que coneixem cap a una massa d'estupidesa coixa i sòlida que m'està fent la vida impossible.
Per tot això i molt més, i el que ens queda...
Gràcies, company.

4:40 am.
Tinc un suro davant meu. Hi ha molts pins de diferents instruments clavats, entrades d'alguns concerts als que he assistit, una postal que em va enviar una amiga fa molts anys des de Mallorca, i una foto.
Una foto on una cara arrepenjada en una mà m'ensenya un somriure de indiferent resignació, o de indiferència resignada, i em mira amb aquells ulls que m'encanta contemplar tot i l'ombra que hi balla dins, xiuxiuejant com un corrent d'aire que parla.
"És el que hi ha, take it or leave it. Tu no em fas feliç".
I què és el pitjor?
Que mica en mica, me la vaig creient.

1 comentario:

Marc Busom dijo...

Company;
M'agrada aquest text, saps per què?
Perquè és teu. Només teu. Narra com et sents, el que no tens, el que tens, segurament mentre el feies pensaves en el que tenies, i en el que tindràs. És irrefutablement teu.

Am,i creu-me, que el text "Company", no requereix de cap agraiment. Però de totes maneres, cada estona amb tu recompensa el meu text.

Encara ens queden molts comentaris l'un a l'altre.
Cuida't molt. Demà quedem, i el concert!

Cuida't Arnau. I NO FUMIS TANT.


PD: Acabo de posar un text al meu blog. És una descripció. Ja t'ho explicaré demà amb més detall, però seria bo que t'ho miressis. "Foc i Brases" hi està ben relacionat. La descripció, està vista des de la caixa! la part exterior, és a dir, on hi ha el Partenó.

Adéu!

 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}