Enyorança.

Et trobo a faltar.

Formes part del meu passat, i intentar recuperar-lo sense tu és terriblement frustrant.
Trobo a faltar el teu somriure malèvol, intimidant i inconfusible, cada cop que se t'acudia una mala idea, aquelles males idees que nosaltres consideravem sublims.
Trobo a faltar la teva frase lapidària: Arnau, puja't els pantalons; haurem de córrer.
Trobo a faltar les teves converses carents de significat amb conductors d'automòvils cars i propietaris de roba de marca que creien presenciar l'oportunitat de parlar amb la noia més preciosa del món sense saber que en realitat no era res més que un complot per enganxar adhesius de caràcter ideològic al seu apreciat vehicle.
Trobo a faltar el teu sarcasme quan parles amb gent massa imbècil com per tenir el privilegi de discutir amb tu.
Trobo a faltar les llargues hores asseguts sobre una pedra plana, o millor encara, una esplanada de gespa forestal, a l'ombra de la creu, símbol de la nostra corona, fumant, conversant amb mirades de complicitat i escoltant la discografia sencera de New Found Glory.
Amb tu, carinyo, he viscut un somni. He viscut una intensa utopia que nosaltres vam fer realitat. Amb tu, he tastat els anhels més profunds de la humanitat.
Amb tu, carinyo, m'he sentit viu.
I prometo que, tard o d'hora, sigui com sigui, on sigui i quan sigui...
ho tornarem a viure.
Junts, tu i jo. I ningú més.

Et trobo a faltar.


Atentament,
Whatshisname

Defectes.

Després de dècades vivint entre mentides, un ha de prendre una decisió.
L'hipocresia, la prepotència, són mals amb els que es neix, i si no es pot vèncer per bones maneres s'haurà de pagar amb la mateixa moneda. Desitjo solemnement que amb el singular n'hi hagués prou, però malauradament és molt poc probable, així que si em permeteu, és més pràctic fer servir el plural. Jo sóc com sóc. I ara sí, companys, n'estic orgullós. I tots aquells que em vegin només amb els meus defectes, em coneixeran pels meus defectes. Totes aquelles persones que em superin en nombre i qualitat de defectes, i tot i això em coneguin única i exclusivament pels meus defectes, viuran els meus defectes. Els sentiran, els oloraran, els tocaran. I si, tindran raó, són defectes. Però qui plorarà seran ells, no jo. A veure si d'aquesta manera comencen a tenir més pressa per buscar les virtuts.
Qui avisa no és traïdor.

Això és, senyors, How to be a selfish man.

Atentament i amb apreci,
Whatshisface.