¿Quanta gent ha sentit aquesta expressió en el transcurs de la seva vida? I de tots aquest,¿quants coneixen l'origen i el significat del mot "quòniam"? Evidentment, no es tracta d'un coneixement imprescindible per a la nostra subsistència, però ja feia uns quants dies que aquesta expressió sortia sovint en moltes de les nostres típiques converses absurdes. Finalment, la curiositat em va dominar, i vaig dedicar part del meu temps a esbrinar d'on havia sortit aquesta paraula, el significat de la qual va resultar ser d'allò més oportú.
Segons la hiperenciclopèdia, un quòniam es descriu com "Terme emprat en la locució tros de quòniam, que significa talòs, beneitot". Aquesta definició no em servia per gran cosa, ja que aquest és el significat conegut de l'expressió. A més, a mi tant sols m'interessava el mot, no l'expressió.
Per sort, si mirem directament al GREC, trobem més informació:
"Quòniam" és un mot manllevat del llatí, "perquè". De la mateixa manera, "tros de quòniam" és una expressió llatina. Sorgit segurament en ambients eclesiàstics, aplicat en algunes discussions escolàstiques a alguns que es llancessin a argumentar amb quoniam "perquè" sense saber després què dir.
Es podria dir, per tant, que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense tenir idea sobre com l'argumentaran.
Si senyor, d'allò més oportú.
lunes, 9 de marzo de 2009
Les ones
Una ona és una pertorbació que es propaga. A més de la radiació electromagnètica, que es pot propagar en el buit, les ones es propaguen a través d'un medi a través del qual poden transferir energia sense que les partícules es vegin desplaçades de manera permanent. En canvi, cada punt oscil·la al voltant d'una posició fixa.
Propietats característiques:
Totes les ones tenen un comportament comú sota cert nombre de situacions. Totes les ones poden experimentar:
·Principi de Huygens - Tot punt d'un front d'ona actua com un focus emissor d'ones.
·Reflexió - quan una ona canvia la direcció de propagació, degut a l'impacte amb un material reflectant.
·Refracció - canvi de direcció de les ones degut al fet que penetren en un nou medi.
·Difracció - l'expansió cap als costats de les ones, per exemple quan han passat per un forat petit, basat en el principi de Huygens.
·Interferència - la suma de dues ones que entren en contacte entre elles.
·Dispersió - la descomposició d'una ona (depenent de la freqüència).
·Polarització - Quan en un àtom proporcionem energia elèctrica, els electrons pugen d'òrbita, quan l'electró perd aquesta energia baixa un altre cop d'òrbita. Aquest energia que es perd es converteix en llum.
No us recorda res? Potser no. Però a mi si que em recorda quelcom inescrutable per l’ésser humà, i permeteu-me que us digui que no tinc cap intenció d’explicar per què se m’ha acudit publicar-ho.
Jo ho sé, i potser amb una mica d’imaginació algú de certa implicació podria endevinar-ho, ¿qui sap?
Jo ho sé. La debilitat dels humans és mòbil, canvia i es modifica amb el temps i l’experiència, dóna voltes contínuament de manera lenta i complexa, i tot passa sense que pràcticament ens n’adonem. Però no per això deixa de ser debilitat.
I la debilitat és filla, entre d’altres, d’un factor de la nostra naturalesa imprescindible, indispensable, omnipotent i omnipresent, efectiu malgrat invisible, car mentre alguns ho descriuen com un sistema biològic de supervivència, altres ho veiem com un poder que arriba molt més enllà del nostre espectre emocional.
Jo ho sé.
Jo sé a què em refereixo i no estic aquí per donar explicacions. Que cadascú s’ho miri com li plagui. No existeix una interpretació correcta. Cadascú hi veurà quelcom que li correspon, cadascú hi trobarà un significat. O potser ni això.
Però jo tinc el meu. Jo ho sé, i això és el que m'importa.
Propietats característiques:
Totes les ones tenen un comportament comú sota cert nombre de situacions. Totes les ones poden experimentar:
·Principi de Huygens - Tot punt d'un front d'ona actua com un focus emissor d'ones.
·Reflexió - quan una ona canvia la direcció de propagació, degut a l'impacte amb un material reflectant.
·Refracció - canvi de direcció de les ones degut al fet que penetren en un nou medi.
·Difracció - l'expansió cap als costats de les ones, per exemple quan han passat per un forat petit, basat en el principi de Huygens.
·Interferència - la suma de dues ones que entren en contacte entre elles.
·Dispersió - la descomposició d'una ona (depenent de la freqüència).
·Polarització - Quan en un àtom proporcionem energia elèctrica, els electrons pugen d'òrbita, quan l'electró perd aquesta energia baixa un altre cop d'òrbita. Aquest energia que es perd es converteix en llum.
No us recorda res? Potser no. Però a mi si que em recorda quelcom inescrutable per l’ésser humà, i permeteu-me que us digui que no tinc cap intenció d’explicar per què se m’ha acudit publicar-ho.
Jo ho sé, i potser amb una mica d’imaginació algú de certa implicació podria endevinar-ho, ¿qui sap?
Jo ho sé. La debilitat dels humans és mòbil, canvia i es modifica amb el temps i l’experiència, dóna voltes contínuament de manera lenta i complexa, i tot passa sense que pràcticament ens n’adonem. Però no per això deixa de ser debilitat.
I la debilitat és filla, entre d’altres, d’un factor de la nostra naturalesa imprescindible, indispensable, omnipotent i omnipresent, efectiu malgrat invisible, car mentre alguns ho descriuen com un sistema biològic de supervivència, altres ho veiem com un poder que arriba molt més enllà del nostre espectre emocional.
Jo ho sé.
Jo sé a què em refereixo i no estic aquí per donar explicacions. Que cadascú s’ho miri com li plagui. No existeix una interpretació correcta. Cadascú hi veurà quelcom que li correspon, cadascú hi trobarà un significat. O potser ni això.
Però jo tinc el meu. Jo ho sé, i això és el que m'importa.
miércoles, 4 de marzo de 2009
País Basc.
Volia penjar això abans de l'esdeveniment del que es parlarà, però no vaig trobar el moment de fer-ho. Ara, amb una companyia d'ideologia similar o fins i tot idèntica, és un bon moment per penjar-ho, tot i el retràs.
-
L’Esquerra Abertzale: sense veu, sense vot.
Aquest cop, ho han aconseguit. Els tres poders públics de l’Estat espanyol han engrassat la maquinària decididament per anul•lar a cuita-corrents les candidatures presentades per les agrupacions electorals Askatasuna i Euskal Herriak bear duen Aldaketa Demokrazia 3.000.000 (D3M, ó Democràcia 3 Milions) de cara a les eleccions al Parlament Basc del proper 1 de març.
Després que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l'esquerra abertzale –a instàncies del govern i de la fiscalia general de l'Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la decisió, el jutge polifacètic de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà immediatament la via complementària de la il·legalització (li diuen, a manera d'eufemisme, suspensió d'activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb els vots favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d'enfortir l'Estat i d'aniquilar les dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el seu discurs per ensorrar l'esquerra independentista basca i apartar-la de qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.
Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual. Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil•lina l’antiga pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs, el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una solució dialogada del conflicte.Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i judicial de l’esquerra independentista al País Basc.
-
L’Esquerra Abertzale: sense veu, sense vot.
Aquest cop, ho han aconseguit. Els tres poders públics de l’Estat espanyol han engrassat la maquinària decididament per anul•lar a cuita-corrents les candidatures presentades per les agrupacions electorals Askatasuna i Euskal Herriak bear duen Aldaketa Demokrazia 3.000.000 (D3M, ó Democràcia 3 Milions) de cara a les eleccions al Parlament Basc del proper 1 de març.
Després que el Tribunal Suprem barrés el pas a les dues candidatures de l'esquerra abertzale –a instàncies del govern i de la fiscalia general de l'Estat– i que el Tribunal Constitucional avalés la decisió, el jutge polifacètic de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón endegà immediatament la via complementària de la il·legalització (li diuen, a manera d'eufemisme, suspensió d'activitats) emparada en la Llei de Partits, aprovada el juny de 2002 amb els vots favorables dels dos partits espanyolistes (PSOE i PP) i també per Convergència i Unió. No hi ha dubte que, quan es tracta d'enfortir l'Estat i d'aniquilar les dissidències ideològiques, els grans partits, la judicatura i els mitjans de comunicació espanyolistes han arreplegat tots els esforços i homogeneïtzat el seu discurs per ensorrar l'esquerra independentista basca i apartar-la de qualsevol àmbit de participació política i decisió parlamentària.
Sense la presència d’aquestes agrupacions electorals a les urnes, el nacionalisme d’esquerres basc queda emmudit, lligat de peus i mànigues. I desnaturalitzat: al cap i a la fi, l’opció que el Partit Nacionalista Basc podés governar la propera legislatura amb l’ajut de l’esquerra abertzale ha quedat aigualida amb la gens aventurada possibilitat que es constituís, en el moment de confegir un previsible govern passada la contesa electoral, un front nacionalista espanyol que situés el candidat socialista Patxi López ben a prop de la Lehendakaritza sense perdre de vista la influència determinant de Madrid. Arribat el moment, les sentències judicials, la repressió policial i la tutela partidista de la sobirania popular han avalat amb escreix l’estratègia monolítica i centralitzadora dels grans partits, afeblint encara més amb aquest joc de complicitats una democràcia fràgil i de baixa intensitat. Hauríem d’afegir, de passada, que el sistema polític espanyol no sembla sentir-se gens a disgust permetent l’existència de partits d’extrema dreta repartits per tot el territori peninsular, que fan dels discursos xenòfobs el principal element d’un programa polític basat en la demagògia que, dissortadament, podria ser recolzat a les urnes en una conjuntura socioeconòmica com l’actual. Mentrestant, l’Estat empresona preventivament persones que, en definitiva, no han disposat de prou temps per articular una nova plataforma electoral que representi políticament l’esquerra independentista. Cal dir-ho obertament: José Luís Rodríguez Zapatero ha perfeccionat de manera sibil•lina l’antiga pretensió de José Maria Aznar i de tot l’aparell mediàtic que bastia un mateix discurs, el de silenciar un sector clau per cercar una alternativa pacífica i una solució dialogada del conflicte.Sembla paradoxal que, mentre es consolida l’anomalia democràtica de deixar marginada la voluntat d’un gran nombre d’electors sense representació a les institucions i s’intensifica l’estratègia de constrenyiment de les xarxes associatives i culturals de significat abertzale, l’esquerra independentista d’Euskadi és la de més militància de tot l’Estat. I també la més mobilitzada. L’estadística numèrica que aixoplugarà l’abstencionisme i el vot nul militant, un cop passada la jornada electoral del primer de març, hauria d’avergonyir la immensa majoria de la classe política que, per acció u omissió, ha permès el bandejament polític i judicial de l’esquerra independentista al País Basc.
lunes, 2 de marzo de 2009
Ridícul.
Se m'escapa el riure només de pensar que tot aquest temps ha sigut inútil, absurd, ridícul. Ha sigut com els somnis que es tenen quan es té febre, repetitius, pesats, però sense gens ni mica de significat.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la confusió que he arribat a acumular davant tanta claror.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la por que he arribat a sentir per descobrir respostes que fa tant de temps que estaven davant dels meus nassos, i jo les veia, les respirava, les sentia i les explicava, però tota aquesta raó es veia absurdament manipulada per les esperances d'un il·lús davant discursos ridículs que canviaven de sol a sol, amagant les certeses rere la lluna.
Ridícul. Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de mirar enrera i veure tot el que m'hauria pogut estalviar. Amb patiment, sí, no ho nego. I coneixent-me com em conec, en aquests moments sentiria exactament el que sento ara, estimaria tal com estimo ara. Només hi hauria una diferència: Jo.
Hauria rectificat molt abans, estalviant-me absurds, contradiccions, paraules buides i mirades insignificants a les que s'ha donat excessiva importància. No he sigut res, només un objecte a esquivar vigilant de no trencar-lo, res més. No he sigut res, i mai ho seré.
Però estic content de saber tot això. Tot i aquest temps ridícul, millor tard que mai. Ara, per fi, tinc del tot clar el camí a seguir. Les portes de la victòria s'obren de bat a bat per a mi, i només per a mi. Puc veure-hi l'Olimp a l'altra banda. Ja tinc un peu dins. Oh, quin plaer, l'escalfor de la satisfacció que es sobreposarà a tot remordiment. Et segueixo estimant, i et seguiré estimant. Però, quin sentit té això ara, si no m'arriba el mateix per l'altra banda? Si res del que ha passat ha tingut sentit, tampoc això n'ha de tenir. Almenys no només per la meva banda.
O follamos todos o la puta al río.
Se m'escapa el riure quan em miro al mirall i em dic: Per favor, Arnau, com has pogut ser tan capullo.
Ridícul.
Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la confusió que he arribat a acumular davant tanta claror.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la por que he arribat a sentir per descobrir respostes que fa tant de temps que estaven davant dels meus nassos, i jo les veia, les respirava, les sentia i les explicava, però tota aquesta raó es veia absurdament manipulada per les esperances d'un il·lús davant discursos ridículs que canviaven de sol a sol, amagant les certeses rere la lluna.
Ridícul. Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de mirar enrera i veure tot el que m'hauria pogut estalviar. Amb patiment, sí, no ho nego. I coneixent-me com em conec, en aquests moments sentiria exactament el que sento ara, estimaria tal com estimo ara. Només hi hauria una diferència: Jo.
Hauria rectificat molt abans, estalviant-me absurds, contradiccions, paraules buides i mirades insignificants a les que s'ha donat excessiva importància. No he sigut res, només un objecte a esquivar vigilant de no trencar-lo, res més. No he sigut res, i mai ho seré.
Però estic content de saber tot això. Tot i aquest temps ridícul, millor tard que mai. Ara, per fi, tinc del tot clar el camí a seguir. Les portes de la victòria s'obren de bat a bat per a mi, i només per a mi. Puc veure-hi l'Olimp a l'altra banda. Ja tinc un peu dins. Oh, quin plaer, l'escalfor de la satisfacció que es sobreposarà a tot remordiment. Et segueixo estimant, i et seguiré estimant. Però, quin sentit té això ara, si no m'arriba el mateix per l'altra banda? Si res del que ha passat ha tingut sentit, tampoc això n'ha de tenir. Almenys no només per la meva banda.
O follamos todos o la puta al río.
Se m'escapa el riure quan em miro al mirall i em dic: Per favor, Arnau, com has pogut ser tan capullo.
Ridícul.
Senzillament ridícul.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)