Defectes.

Després de dècades vivint entre mentides, un ha de prendre una decisió.
L'hipocresia, la prepotència, són mals amb els que es neix, i si no es pot vèncer per bones maneres s'haurà de pagar amb la mateixa moneda. Desitjo solemnement que amb el singular n'hi hagués prou, però malauradament és molt poc probable, així que si em permeteu, és més pràctic fer servir el plural. Jo sóc com sóc. I ara sí, companys, n'estic orgullós. I tots aquells que em vegin només amb els meus defectes, em coneixeran pels meus defectes. Totes aquelles persones que em superin en nombre i qualitat de defectes, i tot i això em coneguin única i exclusivament pels meus defectes, viuran els meus defectes. Els sentiran, els oloraran, els tocaran. I si, tindran raó, són defectes. Però qui plorarà seran ells, no jo. A veure si d'aquesta manera comencen a tenir més pressa per buscar les virtuts.
Qui avisa no és traïdor.

Això és, senyors, How to be a selfish man.

Atentament i amb apreci,
Whatshisface.