.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

miércoles, 15 de octubre de 2008

Risc.

No sé si per qüestió d'experiències personals, o per qüestió d'intolerància davant opinions externes (cosa que dubto profundament), però encara no he aconseguit entendre per què la gent es nega a acceptar que la vida és un risc, i que per treure'n el màxim profit s'ha de viure a base de riscos. Aquesta teoria la podríem aplicar a infinites situacions que tothom ha viscut, viu, i viurà durant tota la vida, però ens inclinarem cap al famós i intrigant camp de les relacions entre dues o més persones.
Per introduïr-ho, res més senzill que dir que tota relació social és un risc, i donat que l'home és un ésser sociable (un home sol no és res), l'home no té cap més remei que caminar amb l'absoluta certesa que trobarà grans i perillosos obstacles. Això és evident que ningú ho negarà, però a la pràctica la majoria de les persones intenten evitar-ho. Si desviem això a la branca de les relacions, podem explicar de la manera més metafòrica i senzilla a la vegada:
Amb el simple fet de prendre la decisió de començar una relació amb algú, t'exposes a dos grans riscos bàsics: o l'altra persona et falla, o bé tu falles a l'altra persona. Aquesta és una muntanya impossible d'esquivar. O hi passes per sobre o et quedes on ets, i afortunadament aquesta segona no entra dins la naturalesa humana. Això sí, si pujes poden passar moltes coses.
Suposem que decideixes pujar. No és facil, és un procés lent i cansat, pero saps que si ho aconsegueixes seràs la persona més feliç del món. Però quan arribes al cim, t'entrabanques i caus rodolant cap al vessant de l'altre banda. Tens dues opcions: O bé tornar enrera, tornar-ho a intentar, tornar a pujar, corrent el risc de tornar a caure. A més, la muntanya t'ha demostrat que és traïdora, i més d'un cop deixa anar allaus que s'emporten tot allò que es troba, per tant és molt possible que et torni a arrossegar a tu. O bé, l'altra opció: segueixes endavant, per molt malferit que estiguis, fins arribar a la següent muntanya.
És una muntanya que no coneixes, i et fa por arribar al cim i veure una pendent més accidentada que l'anterior. Però, què collons! És un risc més! I ets conscient que si vols arribar a algun lloc l'has de córrer, perquè saps que malferit com estàs tornar enrera suposaria més caigudes, i cada una d'elles més greu, fins convertir-te en pols. Així doncs, continues endavant. Comences a escalar, més lentament i amb molt més sufriment causat per les ferides que arrossegues. De tant en tant sents com l'altra muntanya et crida, fins i tot et sembla que les pedres de les allaus tornen al seu lloc, i sents la tempació de girar cua i tornar a aquella muntanya que, ara que no hi ets damunt, aparenta més segura que mai. Però saps que és impossible. Saps que les pedres un cop caigudes no tornaran mai a pujar. Saps que aquelles pedres només s'aguanten quan no hi ha ningú que les trepitji. Saps que tard o d'hora, en el cas que les trobessis de nou al cim, tornarien a caure, i no tens ganes de ser-hi quan això passi. Així doncs, segueixes esforçant-hi, cridant pel dolor de les ferides, però amb la tranquil·litat de ser sobre una muntanya que no t'ha llançat ni una sola pedra.
Fins que arribes al cim. Veus la pendent i se't fa un nus a l'estómac, i et vénen unes ganes bojes de tornar enrera. Mai havies anhelat tant no haver arribat fins allà. Però hi has arribat, i tornar enrera només faria que tard o d'hora et trobéssis moltes muntanyes més per escalar, molt més perilloses, i estant encara més malferit. Decideixes avançar. T'entrebanques, però un arbre, la sorra, un matorral.. alguna cosa que no saps què és atura el cop. La muntanya està de part teva. I segueixes baixant; plores, crides, però a la vegada et sents protegida per aquesta muntanya. I un cop arribes a baix se t'obra una esplanada plena d'oprtunitats i experiències que curen qualsevol ferida, juntament amb un sentiment descontrolat d'emoció, d'alleujament, de satisfacció per haver superat un obstacle que poca gent hauria suportat. Ho has aconseguit.
El que vull dir amb tota aquesta història, és que un no pot decidir si una relació funciona o no segons els obstacles que es presentin. Sinó que el que indica que una relació funciona és si es superen o no aquests obstacles, i per superar-ho, t'hi has de llançar. I sobretot, t'hi has de llançar amb la seguretat que serà dur, molt dur, tant per tu com per la muntanya i, segons com, per altres muntanyes. Però si ho superes, hauràs guanyat.
I si no? Doncs absolutament ningú, ni tant sols la mateixa muntanya, podrà negar que s'ha intentat.
Amb bones cartes i ganes de jugar, tard o d'hora guanyaràs.

Aquesta és la meva filosofia sobre qualsevol tipus de relació social entre persones, i sóc prou atrevit per córrer el risc d'opinar que és irrefutable.

Atentament,
Jo.

2 comentarios:

Marc Busom dijo...

ESTIC AMB TU.

Tot el text, forma part de la meva petita biblioteca filosofica, queda emmagazemada -que no abandonada- dins de la meva capciosa ment, i el meu cor comparteix la teva valentia, la valentia de la que parles al final, i la valentia que que has tingut, i que estas tenint, de pujar aquella muntanya que de ben segur, és complicada.

Benvingut al K2 de les relacions, la més dificl que es coneix.


Aqui Abertzale

Gala dijo...

ARNAU.

humm..
a vegades,
quan estas al peu d'una montanya, com tu has dit, tens moltissimes ganes de tirar-te enrere, i no dirigir la mirada. tens por(altre cop ella) que la montanya aquesta sigui igual que l'anterior. sempre sempre..
pero hi ha coses que s'han de superar i mirar més enllà, no?

un petonas die:)
se t'estima!

 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}