Negre.

5:49 am.
Fa més de cinc hores que he arribat a casa i encara no he agafat el son. No l’he agafat o no l’he volgut agafar? No ho sabré respondre mai. Tinc moltes coses en què pensar, i la gran majoria em turmenten. Però potser necessito pensar-hi, potser reflexionar-hi tot sol durant tantes hores submergit en el silenci i la foscor de la nit m’ajuda a assimilar-ho tot una mica millor. La qüestió és que no faig res més que assimilar elements negatius. És perquè no n’existeixen de positius? Mentres em faig aquesta pregunta em ve al cap una frase que m’ha marcat moltes d’aquestes nits, que diu “a man alone can do no wrong”.
Té raó.
Un home sol no s’equivoca mai. Qui diu que m’equivoco amb tots aquests elements negatius? Ningú. Ara mateix ningú. Estic sol, sense ningú que em contradigui. I fora de la solitut segueixo amb el mateix pessimisme. I és que sento molt a parlar de colors, sento molt a parlar de colors que diuen que existeixen. Però, m’ho demostren? No.
No em creuré que existeixen fins que els vegi, i de moment es parla molt d’ells però no se n’han vist enlloc. Al contrari. Últimament m’estic plantejant realment si el negre, la més pura absència de colors, és el color més fosc que existeix, perquè realment, el que estic vivint és molt més intens.

6:05 am.
Tanco els ulls i em torno a veure en mig de l’unic mar de colors que no em produeix una autèntica diversió. Un mar de colors per on he navegat tant sols fa unes hores. Tinc un problema, un problema molt greu que no havia tingut mai i que em pensava que podria controlar i se m’està escapant completament de les mans. I el problema és, senzillament, que tot se m’està escapant de les mans. Estic perdent els papers. No em reconec a mi mateix. No em reconec actuant com actuo, parlant com parlo, mirant com miro ni caminant com camino. Mai havia sentit tant odi davant una persona que, almenys directament, no m’ha fet absolutament res. I mai m’havia costat tant reprimir aquest odi, fins al punt de tancar-me al lavavo durant uns minuts com una nena estúpida protagonista de llibres d’adolescents. Tampoc mai havia tingut tantes ganes de dir “t’estimo” a la cara d’algú. Mai m’havia deixat dominar per res ni per ningú, i ara m’adono que sempre m’he estat dominant massa a mi mateix. Sempre havia deixat les emocions de banda, mentres deixava que la raó les consolés i pensés en com sortir de la situació, i ara mateix tinc el cor apuntant el cervell amb una escopeta de caça. Què m’està passant?

6:16 am.
La nicotina em crida més que mai, i no tinc cap intenció de fer-li el lleig de passar per davant seu agafant-li la mà a un xiclet.

6:32 am.
Un cop més la senzilla complexitat de la meva habitació m’ha captivat. Aquesta vegada el culpable és el llit plegable que tinc al racó del costat de la finestra, preparat per quan vénen convidats. I automàticament torno enrera en el temps fins la nit del 20 de setembre, o més ben dit, la matinada del 21. Oh, no. Més nostàlgia no, si us plau. Si sento això per mirar el llit plegable, com em quedaré quan m’estiri sobre el meu?

6:39 am.
Estic espantat. Estic sota un descontrol de tal mesura, que qualsevol acció que duc a terme és necessària per al meu cor, i un error descomunal per al meu cervell. Fins i tot m’espanto desfogant-me escrivint un text que sé que acabarà sent públic. Em pregunto: aleshores, per què el penjo? No en tinc la més menor idea. I m’espanta, m’espanta molt, ja que per desgràcia, vivim en un món en què la sinceritat és un dels obstacles més perillosos.

6:44 am.
Ja vinc, Winston. Però si et fas molt pesat em passo a Lucky Strike.
O a Nobel.
Sabieu que Nobel va inventar la dinamita? Tan bé que m’aniria.

7:00 am.
Com acabarà tot això? Acabarà tot això? Què he de fer? Què faig? Què faig malament? Ho estic fent tot malament? Potser mai sabré la resposta d’aquest misteri sense fi. Però tindré paciència. Les nits més llargues no són res al costat de cinc minuts amb ella, i entregaria cada una d’elles al diable si aquest m’assegurés que tot acabarà bé. Llàstima que, un cop més, ho tinc tot en contra.

Insisteixo.
Què m’està passant?

7:13 am.
D’aquí a poques hores tindré la Yana a casa cantant al meu costat (a no ser que s'adormi, que no m'extranyaria). Tinc ganes que arribi per aixoplugar-me, ni que sigui mitja horeta, d’aquesta monstruosa tempesta. Serà millor que intenti estirar-me una estona. Com he dit, tinc moltes coses en què pensar.

Insisteixo:
Què m’està passant?