.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

lunes, 24 de mayo de 2010

LOST

ATENCIÓ: SPOILER! NO LLEGIU SI NO HEU VIST EL FINAL DE LA SÈRIE I TENIU INTENCIÓ DE VEURE'L.


Una sèrie no és una quiniela.

Una ficció s’escriu des de darrere. Syd Field ho va escriure en el seu “Llibre del guió”. L’autor planteja un tema, reuneix uns personatges i situacions, resol una conclusió que detoni les intencions de la seva trama i, des d’aquest instant, rebovina fins el principi per a començar a omplir forats partint de l’estructura del plantejament, nus i desenllaç, hereu de la proposta en cinc actes que proposa Aristòteles en la seva “Poètica”.

Amb Lost, no val aquest plantejament.

Lost no és una ficció que respongui a aquest paradigma. Primer, perquè cada temporada pertany a un gènere (com va apuntar Hernán Casciari fa un temps) i cada una planteja una fórmula narrativa. I segon, perquè Lost no és una ficció autònoma, sinó que es retroalimenta com la imatge d’un mirall amb la participació i presència de l’espectador. Això fa que Lost no sigui una sola sèrie, sinó una sèrie per cada fan que l’ha seguit amb malaltissa avidesa.

Però, què ha passat a Lost?

En la primera temporada, Damon Lindelof i J.J. Abrams van negar taxativament que l’illa fós el purgatori i estiguessin tots morts. Si algú es sent decebut per aquest final, no té motius per estar-ho. L’illa no és el purgatori, ni han estat morts tot aquest temps. L’univers alternatiu que ens han presentat ha sigut aquest purgatori, al qual anaven arribant tots a mesura que, cada un al seu moment, anaven morint (ja fós dins o fora de l’illa).

La conclusió de la sèrie respon al plantejament filosòfic inicial de la sèrie. La pregunta que formula Charlie quan escolta per primera vegada la grabació de Danielle Rosseau, és la qüestió fonamental de Lost: “on estem?”, tot i que la pregunta es pot extendre a “com estem?”. La resposta a aquesta pregunta, l’hem trobat al principi i al final de cada capítol: LOST (perduts). El final de la sèrie és sorpenentment aclaridor: a mesura que es troben, s’adonen que no estan sols i, per tant, són trobats i deixen d’estar perduts.

El gurú, el guia, el mag: l’intermediari.

Per ser trobats, es necessitava un mestre. Un guia. Un mag. Desmond Hume representa aquesta figura. El peregrí que pateix al desert intentant travessar-lo, mentres ajuda als altres a travessar-lo. Concebem aquest personatge com un mèdium en la seva accepció més pura. És un mitja. Un intermediari.
És qui aconsegueix unir l’espai i el temps (Christian Sheppard diu “no hi ha un ‘aquí’ ni un ‘ara’”) i qui serveix de nexe comú per a tots els personatges, perquè així aconsegueixin creuar l’umbral. És el barquer que ajuda els perduts a travessar la Llacuna Estigia.

“Estan morts?”

La pregunta de molts dels que van començar a veure els capítols finals amb el punyal a les dents a la conclusió ha estat foribunda. “Aleshores tot ha estat un somni?”; “res ha estat real?”; “ens han près el pèl?”.

Per res del món.

Companys, els perduts no estaven morts; han anat morint. Com en definitiva fem tots nosaltres, els humans. No existeix un “ara”. La concepció de l’univers paral·lel no està lligada a la percepció “objectiva” i comú del temps. Tots van morint i, a mesura que moren, es creuen en l’univers de les persones que realment són, sense els condicionaments d’una vida que els ha torturat. D’una manera més o menys paral·lela a com van viure, han estat capaços de desprendre’s dels seus dimonis i, d’aquesta manera, han tingut la vida que haurien desitjat.
Però res és perfecte. Evidentment, la construcció d’aquesta fantasia que és el purgatori hereda formes i defectes del seu passat. De la seva altra vida. De la seva vida, en definitiva.

L’illa, aquesta gran desconeguda.

Els que veien Lost com qui omple el carret de la compra amb amb la llista de productes a adquirir, és lògic que s’hagin vist decebuts. El més important ha quedat aparentment a l’aire: l’Illa. Seguim sense saber d’on prové, per què té aquests poders, d’on surten les inscripcions egípcies i qui va erigir l’estàtua. Aquestes són algunes de les innumerables qüestions que mai tindran resposta.
A tots els que entren a aquesta part de la graderia, puc intentar comprendre-us. Però us heu d’alliberar d’aquesta faceta de la sèrie. El misteri és l’excusa. L’illa és un am. El camí que s’ha de recórrer per trobar-se un mateix, la drecera que els permetrà creuar el límit i arribar més enllà. L'Illa és el bé i el mal, el bressol de la vida i la mort, la prova a superar, el premi als que ho aconsegueixen i el càstig als que no (tenim l'home de negre, el cos del qual, ple d'odi, es va endinsar en el cor de l'Illa, la font, que el va rebutjar i la seva ànima carregada d'ira amb forma de fum negre ha estat vagant per l'Illa condemnat a no poder-ne surtir mai més). L’Illa és un símbol. És més, l’Illa és pura metàfora de l’aïllament, que és el tema principal de la sèrie. Jacob diu que els va escollir perquè estaven sols, perquè les seves vides no anaven enlloc.


Així que puc assegurar que tots aquells que hagin vist el bosc més enllà dels arbres, opinaran el mateix que jo:
Una trama esplèndida desenvolupada magistralment. La particularitat de cada personatge com a individu, l’evolució d’aquests, el descobriment d’un mateix, les pors, les valenties, els amors, les penes, les al·legries.
La manera impecable amb què els creadors i els guionistes han estat capaços de mantenir mig món assegut al sofà durant sis anys.
El desenllaç, amb els preciosos retrobaments dels personatges en qüestió, el gran detall i la sorpresa de ser un personatge secundari desenvolupat en una aura de misteri que posa els pèls de punta qui fa de detonant del desenllaç, la conversa que aclareix sis anys de les nostres vides i una abraçada final entre llàgrimes entre el pare i el fill que mai s’havien avingut.

Una obra mestra, m’atreveixo a dir que impossible d’igualar i molt menys de superar.
La millor sèrie de televisió de tots els temps.

Gràcies, Jack Shephard, Kate Austen, James "Sawyer" Ford, John Locke, Desmond Hume, Hugo "Hurley" Reyes, Jin i Sun Kwon, Claire Littleton, Charlie Pace, Sayid Jarrah, Shannon Rutherford, Boone Carlyle, Ben Linus, Juliet Burke, Jacob, Richard Alpert, "Humo negro", Penny Widmore, Charles Widmore, Michael Dawson, Walt Lloyd, Daniel Widmore (Faraday), Eloise Widmore (Hawking) i tots els personatges que em deixo, que són molts, per donar vida als personatges que han canviat el món de la televisió.

Gràcies, Lost.

No hay comentarios:

 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}