Protocols.

Vivim en un món basat en obligacions i prohibicions. Això és un fet que sempre he sabut i amb el qual no m'he sabut resignar mai, però el que m'ha donat peu a escriure això és una anècdota que em va explicar la meva estimadíssima germana, una noia amb uns principis del tot ferms i amb una visió del món tant particular com encertada.
Em va explicar que es va trobar un amic de fa molts anys i, mentre parlaven, el noi va comentar-li que tenia un fill de tres anys a qui li apassionava la música. Amb tres anys no podia pensar en res més i es passava el dia fent melodies i ritmes amb tot allò que li permetia fer-ho: la veu, els mobles, les dents... tot. Això comportava que a l'escola PIA d'Olot, aquest petit músic treia unes notes lamentables. Notes tan baixes són poc freqüents en tan curta edat, en la qual fins i tot els pares són incapaços de distingir possibles trastorns en un nen que fa relativament poc que camina. Així que el pare, estranyat, va decidir anar a parlar amb la professora. Va comentar-li que, per si no se n’havia adonat, el seu fill estimava la música més que cap altra cosa i va preguntar si en aquella escola es fomentaven la creativitat i la imaginació. La resposta de la professora va ser clara i directa: “aquí tallem ales”.

Personalment, a mi la professora del meu fill em diu això i ipso facto el nen està donat de baixa.
I aquest és un clar exemple del món en el que vivim, senyors, perquè podeu portar el nen a l’escola que vulgueu que, encara que uns siguin més discrets que altres a l’hora d’expressar-ho, a tot arreu passa el mateix.
Vivim en un món globalitzat, amb uns límits universalitzats on s’ensenya i s’aprèn que cada persona és un món però no es té gens en compte a la pràctica.
Un nen al que li encantin les lletres i vulgui dedicar-s’hi, haurà de passar abans per les matemàtiques que detesta i que no li serviran de res. Un nen que vulgui estudiar història de l’art haurà de passar per la biologia que ni li interessa ni li aporta res en absolut.
Un apassionat de la música haurà de dedicar-s’hi a temps parcial en acadèmies que li permetran obtenir títols infravalorats, i l’haurà de deixar en segon terme quan li toqui estudiar pels trimestrals de quart de la E.S.O.
Vivim en un món on tot consisteix en límits.
Per suposat que han d’existir uns mínims o molta gent acabaria sent analfabeta, però no s’haurien de posar mai traves als objectius d’una persona que ha nascut amb un do. Jo, personalment, no em dedicaré a realitzar sistemes d’equacions de segon grau per a calcular el canvi del pa. Això no són mínims senyors, són coneixements que t’obliguen a aprendre, i els coneixements només són positius si s’aprenen per voluntat pròpia.
El nen apassionat de la música que va a un centre on tot el que toca és el ball de la civada amb la flauta i fa murals amb fotos de Beethoven, avorrirà l’escola.
El nen apassionat de la música necessita fomentar la seva creativitat i la seva imaginació ja que això és el que a ell el fa feliç. I això, en aquest món, és tant difícil que la majoria de la gent ni tant sols ho intenta. Arriba un punt en que molta gent senzillament no sap què necessita.

L’educació tal com la tenim és tant injusta com tot el demés. Es tallen les ales a les persones des que neixen fins que moren.
La mare que ajuda a un nen a pujar al tobogan està accelerant el procés que consisteix en aprendre a pujar, i un cop a dalt, aprendre a baixar. La mare que ajuda a aixecar-se el nen que, aprenent a caminar, ha caigut i plora, està accelerant el procés que consisteix en caure, analitzar per què has caigut, plantejar-te maneres de que no torni a passar, aixecar-te i tornar-ho a intentar. I moltes vegades això passa perquè les mares donen per suposat que això és el que el nen vol. Però no sempre és així, ni molt menys. Si el nen demana ajuda, se l’ajudarà. Però mentre no la demani, se’l deixarà actuar lliurement perquè es familiaritzi amb els conceptes causa-efecte, aprengui a analitzar les situacions i a prendre decisions sense que ningú el talli, mentre pensa com pot pujar al tobogan, agafant-lo per sota les aixelles i aixecant-lo.

Tot es basa en protocols i els protocols són límits, normes, regles, obligacions, rutines. I per tant, els protocols només serveixen per intentar assemblar-nos tots entre nosaltres. I això, per molt que ens hi esforcem, no passarà mai.
Jo això ho he tingut sempre més que clar, i puc dir amb atreviment que viure més enllà dels protocols és la meva més gran virtut.
L’home lliure com a individu, res més preciós.