.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

viernes, 16 de septiembre de 2011

Canviar els paradigmes.

Actualment tots els països del món estan reformant la seva educació pública. I existeixen dues raons: La primera és econòmica. La gent intenta resoldre com eduquem els nostres fills per a que trobin el seu lloc en l’economia del segle XXI. ¿I jo em pregunto, com aconseguim això? (considerant que no podem anticipar com estarà l’economia al final de la propera setmana, tal com demostra l’actual crisi que tots patim.) ¿Com ho aconseguim?
L a segona raó és cultural. Cada país està intentant descobrir com eduquem als nostres fills per a que tinguin un sentit d’identitat cultural i, d’aquesta manera, passar els nostres gens culturals a la comunitat, mentre tots ells formen part del procés de globalització. ¿Com quadrem aquest cercle?
El problema és que intenten arribar al futur fent el mateix que feien en el passat, i alineant d’aquesta manera a milions de nens que no veuen el propòsit d’anar a l’escola. Abans quan s’anava a l’escola la història ensenyava que es treballava dur i la cosa anava bé, obtenies un títol universitari i més endavant una feina. Avui en dia els nens no creuen en això.
I s’ha de dir que no van massa equivocats. Sempre és preferible tenir un títol que res, però ja no és una garantia. I especialment si això et porta a deixar de banda tot allò que és realment important per a tu.
Algunes persones diuen que s’han d’elevar els estàndards com si es tractés d’un avanç. I si, realment s’hauria de fer. Baixar-los? Per què? Elevar-los, per suposat que s’han d’elevar. El problema és que l’actual sistema educatiu va ser dissenyat, concebut i estructurat per a una època diferent. Va ser concebut en la cultura intel•lectual de la il•lustració i en les circumstàncies econòmiques de la Revolució Industrial.
Abans de mitjans del segle XIX no hi havia sistema educatiu públic. Podies ser educat pels jesuïtes (si tenies els diners), però l’educació pública, pagada pels impostos, obligatòria per a tothom i de distribució gratuïta era una idea revolucionària. I moltes persones també la objectaven, deien: “no és possible que molts nens de carrer i de la classe obrera es beneficiïn de l’educació pública. No són capaços d’aprendre a llegir i escriure, ¿per a què malgastar temps i diners en això?”. Així que això també va ésser desenvolupat a partir d’una completa sèrie de suposicions sobre l’estructura i capacitat social. Dirigit per un imperatiu econòmic de
l’època dut a través d’un model intel•lectual de la ment, que essencialment és la visió de la intel•ligència de la il•lustració: la vertadera intel•ligència radica en les nostres capacitats de raonament deductiu , i el coneixement dels clàssics i els seus noms, que és en realitat el que anomenaríem “habilitat acadèmica”. I tot això es troba en les profunditats dels gens de l’educació pública, el fet que existeixin dues classes de persones: acadèmiques i no acadèmiques -> intel•ligents i no intel•ligents. I la conseqüència d’això és senzillament que moltes persones brillants es pensen que no ho són, ja que han estat prèviament jutjades per aquesta particular visió de la ment. Així que tenim una doble columna: econòmica i intel•lectual.
I la meva visió és que aquest model ha causat un caos a la vida de molta gent. Ha sigut fantàstica per a alguns afortunats que s’han beneficiat d’aquest model, però la gran majoria no. En canvi alguns d’ells pateixen l’anomenada “epidèmia moderna del TDAH”, que és tan inapropiada com fictícia. Aquest és el joc del Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat.
Aquest és un mapa del TDAH als Estats Units, o de medicació pel TDAH. No em mal interpreteu, no estic dient que no existeixi tal trastorn. No puc afirmar tal cosa. Però encara és u
n tema sotmès a debat. El que si sé, com a fet, és que NO és una epidèmia. Aquests nens estan sent medicats tan rutinàriament com abans es treien les amígdales, basats en els mateixos capricis, i amb les mateixes raons mèdiques de moda.
Els nens estan vivint el període d’estímuls més intens de la història de la Terra. Estan sent constantment assetjats per informació que crida la seva atenció de cada plataforma, ordinadors, iPhones, anuncis publicitaris de centenars de canals de televisió. Tot s’aprèn per l’experiència des de ben petits, i és físicament impossible aprendre a prestar atenció constant en una sola cosa si tot el que ens envolta es basa en flaixos d’estímuls curts i ràpids. Us heu fixat mai que per exemple, en la televisió, els plans no duren més de 3 segons? I és per això que estan sent penalitzats: per distreure’s. ¿Distreure’s de què? De les coses avorrides, és a dir, la major part de l’escola. No em sembla massa coincidència que l’augment del TDAH sigui paral•lel a l’augment dels exàmens estandarditzats. A aquests nens se’ls dóna Ritalin i tot tipus de coses, amb freqüència drogues bastant perilloses, per a que s’enfoquin i es calmin. Però d’acord al mapa, el dèficit s’incrementa a mesura que viatges a l’est del país. ¿Com es menja això? A Oklahoma la gent comença a perdre interès... a Arkansas amb prou feines poden pensar correctament... i ja quan arriben a Washington estan totalment perduts? Bé, crec que en aquest últim cas hi ha un motiu a part. El cas és que és una epidèmia FICTÍCIA. Si penseu en això, les arts -i no crec que sigui exclusiu de l’art, també inclou les matemàtiques i les ciències-, però dic les arts particularment perquè són les víctimes de la mentalitat actual. Les arts es dirigeixen especialment a la idea d’experiència estètica. I l’experiència estètica es dóna quan els nostres sentits operen en la seva màxima expressió: quan condueixes un cotxe; quan estàs impactat d’entusiasme pel que estàs vivint, és quan estàs completament viu. En canvi, l’experiència anestèsica es dóna quan tanques els teus sentits, insensibilitzant-te del que està passant. I moltes d’aquestes drogues provoquen això. Estem fent córrer els nens a través de l’educació anestesiant-los. I considero que hauríem de fer exactament el contrari: no els hem de tancar, els hem de despertar. Però el model que tenim és aquest.
Penso que tenim una educació modelada en interessos i semblança de l’industrialisme. Un parell d’exemples:
Les escoles encara estan organitzades de forma molt semblant a les fàbriques: timbres;
instal•lacions separades; matèria separada especialitzada... Encara eduquem els nens en grups: els ingressem al sistema per grups d’edat. ¿Per què fem això? ¿Per què donem per suposat que el més important que aquests nens tenen en comú és l’edat? És com si el més important fos la data de fabricació. És a dir, conec molts nens que són millors que molts altres de la mateixa edat en diferents disciplines. O en moments diferents del dia. O en grups petits. O en grups grans. O millor quan van pel seu compte.
Per a que estiguin interessats en el model d’aprenentatge no es comença per una mentalitat de cadena de producció. És essencialment una mala conformitat que va en augment si mirem l’increment de l’estandardització de les proves i els plans d’estudis. Crec que s’hauria d’anar exactament en la direcció oposada. A això em refereixo quan dic “canviar el paradigma”. Hi ha un gran estudi recent sobre l’anomenat pensament divergent, publicat fa uns quants anys. El pensament divergent no és el mateix que la creativitat. La creativitat és el procés de tenir idees originals i valuoses. El pensament divergent no és un sinònim, però ajuda. Direm que es tracta d’una capacitat imprescindible per a la creativitat. Consisteix en l’habilitat de veure moltes respostes per a una sola pregunta; moltes maneres d’interpretar una pregunta; de pensar en el que Ed Bono va anomenar pensament lateral; de pensar no només d’una manera lineal o convergent; de veure moltes respostes i no només una. És a dir, anem a veure-ho:
A la gent se li pot preguntar: “¿Quantes utilitats se t’acudeixen per a un clip?” . La majoria de persones poden donar entre 10 i 15 respostes. La gent bona en això en pot donar unes 200. I ho fan dient: “Pot ser de 61 metres d’alçada i de gomaespuma?”.
El test es va fer a 1.500 persones. És en un llibre que es diu “Break Point & Beyond”. I en la pràctica del test, si es superava un cert nivell, erets considerat un geni del pensament divergent. La meva pregunta és: ¿Quin percentatge de les 1.500 persones enquestades va obtenir un resultat de nivell geni en el pensament divergent? Necessito saber una mica més: eren nens de parvulari. ¿Quin percentatge de nivell geni? ¿98%?. Ara recordem que va ser un estudi longitudinal, així que van tornar a enquestar els mateixos 1.500 nens, 5 anys més tard: edat de 8 a 10 anys. ¿Percentatge? ¿50%?. Novament, van tornar-ho a fer 5 anys més endavant: edat de 13 a 15 anys. Es pot veure una tendència, no creieu? Això ens explica una història interessant, perquè el que imagina tothom és que funciona al revés, no? Comences no massa bé i vas millorant a mesura que creixes. Però això ens demostra dues coses: La primera, que TOTHOM té aquesta capacitat. La segona, que es va deteriorant amb el temps. ¿Què és el que passa amb aquests nens? Doncs moltes coses. Però una dels problemes dels que estic més convençut, és que aleshores, els nens es tornen “educats”. Passen 10 anys a l’escola on els diuen que només hi ha una resposta, i que està al final. Punt. I no mireu. I no copieu! Perquè copiar és enganyar (fora de l’escola d’això se’n diu “col•laborar”, però en fi...). Això no és així perquè els mestres ho vulguin, sinó perquè simplement és així. És perquè està a la reserva genètica de l’educació.
Hem de pensar diferent sobre la capacitat humana. Hem de superar aquesta antiga concepció sobre “l’acadèmic” i el “no acadèmic”, abstracte, teòric, vocacional... i veure-ho com el que és: un mite. I en segon lloc hem de reconèixer que la majoria de l’aprenentatge es dóna en grups, on la col•laboració és la font de creixement . Si atomitzem a les persones, si les separem, si treballen per separat, creem una espècie de disjunció entre ells i el seu medi natural d’aprenentatge. És crucial per a la cultura de les nostres institucions, els hàbitats de les nostres institucions, i els hàbitats que ells ocupen.

1 comentario:

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}