Reacció.

Un bosc enorme s’estén al meu voltant, i a cada passa em dóna la sensació que es fa més gran.
Un bosc en què els arbres em barren el pas i la foscor de la nit em xiuxiueja a l’orella que no els intenti esquivar.
El soroll de les fulles m’adverteix quan les estic apunt de trepitjar, i la brisa em demana que si us plau, si en veig alguna que està malmesa, plori per ella.
Tinc fred, molt fred. I plou. Però no puc comptar amb els arbustos per aixoplugar-me I entrar en calor. Un udol d’algun llop de la vora em fa saber que no són els arbustos que m’han d’abrigar a mi, sinó jo que he d’abrigar els arbustos.
I el “cric cric” d’un grill afegeix que la poca aigua que tinc a la cantimplora l’hauré de vessar allà on vegi una petita taca de color marró sec, tot i que jo estic blanc.
I el sol no surt. El sol, proporcionador de vida, solucionador de tot problema, s’amaga entre les muntanyes fumant una cigarreta i deixant que jo fagi la feina.
Fins que arriba un punt en què arribo a la conclusió que comença a ser hora de jubilar-me. I per fer-ho, he de sortir d’aquest bosc.Recorreré tot el bosc, saltant per sobre les roques i notant el vent provocador a la meva cara, fent tot el que està a les seves gasoses mans per aturar-me. Però no cediré. Correré travessant les muntanyes, esquivant els rajos argentats reflectits per la lluna, fins que pugui sorprendre el sol i ordenar-li que surti per sobre els núvols amb les mans al cap.

Atentament,
Jo.