Ridícul.

Se m'escapa el riure només de pensar que tot aquest temps ha sigut inútil, absurd, ridícul. Ha sigut com els somnis que es tenen quan es té febre, repetitius, pesats, però sense gens ni mica de significat.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la confusió que he arribat a acumular davant tanta claror.
Se m'escapa el riure només de pensar en tota la por que he arribat a sentir per descobrir respostes que fa tant de temps que estaven davant dels meus nassos, i jo les veia, les respirava, les sentia i les explicava, però tota aquesta raó es veia absurdament manipulada per les esperances d'un il·lús davant discursos ridículs que canviaven de sol a sol, amagant les certeses rere la lluna.
Ridícul. Senzillament ridícul.
Se m'escapa el riure només de mirar enrera i veure tot el que m'hauria pogut estalviar. Amb patiment, sí, no ho nego. I coneixent-me com em conec, en aquests moments sentiria exactament el que sento ara, estimaria tal com estimo ara. Només hi hauria una diferència: Jo.
Hauria rectificat molt abans, estalviant-me absurds, contradiccions, paraules buides i mirades insignificants a les que s'ha donat excessiva importància. No he sigut res, només un objecte a esquivar vigilant de no trencar-lo, res més. No he sigut res, i mai ho seré.
Però estic content de saber tot això. Tot i aquest temps ridícul, millor tard que mai. Ara, per fi, tinc del tot clar el camí a seguir. Les portes de la victòria s'obren de bat a bat per a mi, i només per a mi. Puc veure-hi l'Olimp a l'altra banda. Ja tinc un peu dins. Oh, quin plaer, l'escalfor de la satisfacció que es sobreposarà a tot remordiment. Et segueixo estimant, i et seguiré estimant. Però, quin sentit té això ara, si no m'arriba el mateix per l'altra banda? Si res del que ha passat ha tingut sentit, tampoc això n'ha de tenir. Almenys no només per la meva banda.
O follamos todos o la puta al río.

Se m'escapa el riure quan em miro al mirall i em dic: Per favor, Arnau, com has pogut ser tan capullo.

Ridícul.
Senzillament ridícul.