.post-title { text-shadow: #6374AB 10px -10px 3px; }

martes, 5 de mayo de 2009

Olimp.

Com ens agrada exagerar, eh? Un cap de setmana de festa, i el dilluns en parlem dient: “Oh, Déu meu! El millor cap de setmana de la meva vida! I amb diferencia!”. I tornem a dir-ho el cap de setmana següent. Ens agrada viure els moments com si cada un d’ells fós un trosset de vida únic i exclusiu. Ens agrada donar exagerada importància als moments més agradables i més recents per evitar que la memoria els esborri fins que n’arribi un altre de més agradable.
Mai havia cregut en això. Mai, fins ara.
Jo, companys, sóc atrevit. I per això m’atreveixo a assegurar que sóc de les poques persones que sincerament asseguren que han viscut el moment més important de la seva vida. Un moment molt llarg per dir-ne moment, ja que han sigut dos dies. Dos dies llargs i massa curts al mateix temps.
Jo, senyors, asseguro que aquests dos dies no s’esborraràn mai de la meva memòria, i asseguro també que es mantindran a la posició més alta, al cim més alt, durant el que em resta de vida.
Mai havia cregut en els millors moments. Mai havia cregut en les llàgrimes de felicitat. I feia temps que no creia en una nit sense fantasmes.
Ara he descovert que m’equivocava.
Només un lloc pot ensenyar-me tot això. Només una màgia pot fer-me aprendre aquesta lliçó. I jo el conec. Jo hi estat. I vosaltres no, i no sabeu el que us perdeu. Un poble màgic, el camí curt cap a l’Olimp, el qual mai es pot fer sense anar agafat de la mà de la persona que més estimes en aquest món.

Un poble que es diu Moià.



Dissabte dia 2 de maig del 2009, cap a dos quarts d’onze del matí, em costava de creure que estava assegut amb ella, als seients de darrera del meu cotxe, agafats de la mà, i els meus pares conduint-nos al paradís que ens canviaria la vida.
Hi havia una aranya a la finestra, que va fer un salt espantant-la a ella. Vaig compadir aquella aranyeta. No sap el que es perd.
Poca estona després podia veure en la llunyania el més preciat campanar. Estavem arribant al nostre destí, el cor començava a bategar amb força –en el meu cas, més força del normal-, i la sang corria a tota velocitat.
El temps era perfecte, ideal. El sol ens il·luminava mentres baixavem del cotxe i sentiem sense escoltar les instruccions de la meva mare dins la casa. La casa. Em jugo la vida a que ningú ha pronunciat mai les paraules “casa nostra” amb tanta il·lusió i orgull com ho vaig fer jo aquell dia. Casa nostra. Ella i jo. Seva i meva. I ningú més. Un món sencer per a nosaltres sols. Un món sense fantasmes.
Mentres caminavem cap al parc municipal, em sentia com si caminés per sobre els raigs del sol. Era increïble. I va ser al mateix parc on vaig rebre el primer petó del cap de setmana. Un petó que em va sorprendre. Em va sorprendre degut a la força que alliberava, a l’energia, a la calor que transmetia. Un petó lliure, sense traves, sense límits, sense obstacles. Un petó lliure. Una mare ens va veure, i possiblement les filles també, i un tipo raro ensenyant parkour a la seva nòvia també, i l’Ot el Bruixot també, però què cony importa això? Aquelles persones no formaven part del nostre món, el món que haviem creat ella i jo. Ni tan sols el gronxador on ella estava asseguda hi pertanyia. Erem només ella i jo.
Asseguts a la gespa humida per la pluja dels dies anteriors, les mirades xispejaven i les mans s’entrellaçaven completament independents del cos. No era el primer cop que sentia el teu cap sobre el meu pit, però aquell dia era especial. Segur que ho notaves, t’agrada escoltar els batecs del meu cor. Ho notaves, oi? Si, segur.. i segur que la mare, les filles, el tipo raro i la novia i l’Ot el Bruixot també ho notaven. Jo irradiava felicitat, i la natura semblava que ho captés. Era tot perfecte. Sense fantasmes.
Si hi ha alguna força invencible, capaç de crear-ho i destruir-ho tot sense que ni tan sols ens n’adonem, aquesta és el temps. La piscina municipal ja no hi era. L’havien destruit, i amb ella part de la meva infància. Però no passa res. Et tenia a tu, al meu costat, agafant-me la mà mentres ens dirigiem al Petit Seller per refrescar-nos.
Començava a ser tard i haviem de dinar, així que vam preguntar pel supermercat més proper i ens hi vem encaminar. El viatge se’m va fer agradablement llarg. El tacte de la teva mà, permament i inalterable, em feia desitjar que el temps es parés per sempre. Però vam arribar al supermercat i els fideus instantanis tipics dels xinos ens esperaven per encendre’ns la curiositat.
Un cop a casa nostra, el gas ho va intentar, però no va impedir esborrar el somriure radiant que ens apareixia al rostre cada cop que ens miravem. Un somriure tonto. Un somriure estúpid, sincer. El millor somriure, el que vull trobar sempre a aquesta cara de hamster que tant m’agrada.
Ens esperava una tarda agitada, haviem de pujar una muntanya i haviem de veure un bon partit.
La muntanya de la Creu. L’Olimp disfressat, per on vam avançar relliscant amb sorra i pedres, agafant-nos a arbres i branquillons amb una mà, i sempre agafant-nos l’altra. L’Olimp disfressat que només es mostra a aquells que s’aturen a admirar-lo amb un somriure a la cara. El caminet de pedra roja s’alça inexurable envoltat de verd, arbres joves, flors, i pedres amb poemes gravats estenent la seva força més enllà de la nostra consciència. Caminen amb pas lent però sense pausa, observant cada detall d’aquell preciós paisatge que els nostres ulls captaven amb més bellesa que mai.
I al cim, ben alta i imponent, ens observava la Creu. Resplandent, ens esperava a nosaltres. Només a nosaltres. No em sento em forces per descriure el sentiment que es va apoderar de mi quan ens vam aturar al peu de l’escultura.
Ella i jo, al cim muntanya. Evidentment, agafats de la mà, estavem per sobre del món. Podiem distingir fins i tot les ombres que formaven els núvols sobre els pobles de les valls. Allà fa sol, allà no. Allà fa sol, allà no. Però el sol semblava centrar tota la seva atenció en nosaltres. Teniem milers de persones sota nostra que no sabien de la nostra existència, i tot i així, sabiem del cert que estaven per sota nostra. Sabiem amb absoluta certesa que ningú havia disfrutat tant d’una abraçada com ho vam fer nosaltres sota aquell cel, sobre aquell món, i dins el nostre món.
No erem a tres metres sobre el cel...
Nosaltres érem el cel.

Llàstima, ens haviem oblidat de la càmara de fotos.
Uns quants crits que provenien del poble ens van fer tornar a la realitat.
El partit havia començat, ens vam perdre els primers vint minuts. Quan vam arribar al Petit Seller, l’ambient era espectacular. Cants, crits d’entusiasme, aplaudiments...t’he enxampat mirant-me a través d’un mirall i rient. Ets preciosa. T’estàs rient de mi i et demanaria que no paressis mai. Com t’ho fas?
El partit emocionant, el Barça va apallissar el Madrid al Santiago Bernaveu, 2-6.
Tot estava a favor nostre.
Tornem cap a casa? Va, sí, tornem cap a casa.
Un cop allà, l’efecte va ser immediat. La música omplia el piset de somnis que ara es podien fer realitat. El balcó ens oferia el món sencer. Sentiem els crits eufòrics dels seguidors blau-granes, reiem amb ells i aplaudiem. Nosaltres estavem més eufòrics que ningú, i ho vam demostrar de la manera més íntima, però sense vergonya, sense obstacles, sense fantasmes.
Un cop més, aquella nit no volia dormir. Em feia por adormir-me. Però a diferència d’altres vegades, el sentiment era positiu. No em volia perdre un sol instant al seu costat. Alguna força incomprensible devia transmetre el missatge a un gran amic, ja que vam rebre una trucada força graciosa a les tres de la matinada.
L’endemà al matí, ep! El primer fantasma. Ja s’acabava, senyors. Aquella tarda marxavem. Però això no ens va deprimir. Ens vam llevar més al·legres que ningú, mai més ben dit, i l’ombra d’un fantasma que va resultat ser un àngel va envair l’habitació. Llàgrimes. Una cara tapada irradiant felicitat. Aigua salada omplint fonts d’al·legria sota els llençols. També sorpresa, per què negar-ho? Mai haviem cregut en les llàgrimes de felicitat. Però aquell dia hi eren, i les vam veure, les vam viure, les vam respirar, les vam sentir i les vam olorar. Eren reals.
Ella es va anar a dutxar. Mentrestant jo era al balcó, fumant aquells bastonets que ella tant odia i que per cert, hauré de deixar d’aquí poc per cortesía seva. La tristesa va començar a fer-se lloc entre les meves entranyes. No volia marxar. Em volia quedar allà per sempre, amb ella. Aquell era el meu món i no volia que es desfés. Però com he dit, el temps és invencible.
Teniem la intenció d’anar a l’embassament, però no va ser possible doncs les hores semblaven haver-se accelerat a marxes forçades. Ens vam haver de conformar amb una coca-cola a la plaça de Sant Sebastià, i amb una llarga i intensa conversa sobre els pros i contres de la bella Venezuela.
Els tortellinis del dinar van ser més aviat silenciosos. El cansament es va apoderar de nosaltres i no vam oferir resistència. Durant aquella estona la tristesa va obrir pas al pànic. No volia marxar, no podia marxar.
Però els petons es mantenien, això em donava forces.
Era hora de recollir. Rentar els plats, recollir les escombraries, buidar calaixos amb tresors desagradables i fer les bosses.
L’autobús amb direcció a Barcelona ens va rebre a les cinc de la tarda contra la nostra voluntat. Vaig saborejar fins el límit el tacte de la teva mà mentres caminavem cap a Plaça Catalunya per agafar el tren. Sabia que quedava poc temps per disfrutar-ho.
Mai havia odiat tant la meva ciutat natal. Aquell dia, Terrassa significava el final dels millors dies de la meva vida. Sense exagerar. Però m’agrada mirar-m’ho d’una altra manera: aquell dia, Terrassa significava el final dels dos primers dies. Però l’Olimp segueix on és. De fet, tenim l’Olimp a cada cantonada terrassenca. L’únic que hem de fer és trobar-lo i escalar-lo, altre cop agafats de la mà i amb un somriure a la cara. Sé que podem fer-ho, aquests dos dies m’han demostrat que podem fer-ho, i sé que a tu també.
Fa un temps parlava de córrer riscos, d'escalar muntanyes. Tu i jo hem arribat al cim més alt. Junts. Només tu i jo, vessant felicitat. Ho notes?
Tens l’empenta que necessitaves, només necessites assumir-la. Les llàgrimes de felicitat parlen per si soles, només et falta escoltar-les. La felicitat ens persegueix, no fugim d’ella, deixem que ens atrapi.
Som forts, sé que podem aconseguir-ho, independentment dels demés.
Junts, ho tenim tot a favor nostre.
Ho he vist, ho he viscut.
I per tant, hi crec.

T’estimo.


No t’ho podré agraïr mai prou.
Moltíssimes gràcies.




Moià, 2 i 3 de maig de 2009.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Company, m'alegro. Me'n alegro molt Arnau.

Sé perfectament com et senties, i com et sents ara. Creu-me, he viscut el teu primer fantasma desenes de vegades; sempre és dur dir "adéu"...

Però que els fantasmes no torbin la calma que regna, si?
Gaudeix dels dies venidors, company.

I en moments així...
sempre rebràs la meva alegre trucada.

Cuida't Arnau.

Anónimo dijo...

He oblidat de dir... que malgrat les intimidadores dimensions del text... no m'ha fet pal llegir.

M'ha agradat molt.

la marionnette dijo...

Llegit, senyor. Primer, vull dir que jo sí he estat a Moià (crec, vaja xD) i segon... el pq de pq no escric els meus textos en català, és pq l'amor em sona cursi. Tot i així, hi ha hagut trossos q m'han agradat molt! Sobretot resaltar el fet que no volguessis adormir-te, per no perdre't res... Al habla una q ho fa (feia) sempre l'home de la seva vida (o no).
Apa, me'n vaig a dinar!
Besoooos

Ainoa dijo...

M'ha encantat, de veritat. És molt molt intens i sincer. T'haig de dir que fins el moment del qual parles en aquest text vas fer malament en no creure en les llàgrimes de felicitat. Jo n'he viscut algunes, diferents a les que es poden sentir amb la parella, però n'he viscut. Crec que son ben poques les persones capaces de veure una mica més enllà del que es veu, d'arribar a sentir les emocions tan intensament davant d'un bon paisatge i una mà sempre agafada. De l'u per cent, vaja, jaja.
M'he sentit completament identificada amb el fragment "Ens agrada viure els moments com si cada un d’ells fós un trosset de vida únic i exclusiu. Ens agrada donar exagerada importància als moments més agradables i més recents per evitar que la memoria els esborri fins que n’arribi un altre de més agradable.", tot i que tu no n'haguèssis cregut mai, en això :P


Sincerament, crec que hauries de publicar més textos íntims :)

 
HTML,BODY{cursor: url("http://downloads.totallyfreecursors.com/cursor_files/orgglithandwriting.ani"), url("http://downloads.totallyfreecursors.com/thumbnails/orgglithandwriting.gif"), auto;}