Dependència o Independència de Catalunya.

Després de trenta anys de democràcia estable, sòlidament anclats a la Unió Europea i l’euro, impensables els cops d’Estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya. Exceptuant efusions líriques, amenaces gònades i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no se sent a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, amb excepció d’una certa apel·lació a la resignació i la rutina, tampoc raonen, fins i tot recorren creixentment a l’escarni i l’amenaça, aquí més pròxims als usos de la dictadura maoista.

És normal aquesta afàsia, que s’intenta ocultar sota abundants brams, doncs el fonament econòmic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l’Estat espanyol qui té moneda i determina els tipus de canvi, els tipus d’interès i els arancels d’importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, ho ha absorvit l’únic europeu, i és Brusel·les qui pren aquesta decisions i s’obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l’antic mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l’Estat menys del 40% de la seva producció, i n’importa menys del 35%.

A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l’accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s’ha convertit en arriscat per ser l’únic en que els productes catalans són boicotejats pel simple fet de ser catalans (pràctica del 21% dels madrilenys, segons l’ABC).

Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i els fets són eloquents: després de dècades de treure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya (19.200 milions d’euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Què reben els catalans a canvi de l’espoli fiscal? Ni tant sols la transparència, doncs els balanços fiscals, públics a la Unió Europea, Alemanya o Regne Unit, els amaguen tant els governs del PP com els del PSOE. ¿Què amaguen?

Tampoc a l’hora de comprar empreses espanyoles és una avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d’una manera o d’una altra, i contra ella es branda la Constitució i la xenofòbia, que no s’invoca davant OPAs alemanyes o italianes.

A l’espoli de l’Estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats s’hi afegeix la penúria de la Generalitat. N’hi ha prou amb una dada: després de trenta anys d’autonomia, i per a 7,5 milions d’habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Després de vuit anys d’autonomia. I per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d’euros. Escòcia amb vuit anys ha aconseguit el doble per habitant que Catalunya en trenta anys.

Mal negoci és avui Espanya per Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objecte de desinversió pública, discriminada fins a tractats internacionals (aquests que frma l’Estat espanyol prohibint que utilitzin l’aeroport de Barcelona els avios des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, ¿a qui li interessa continuar la dependència? ¿Algú podria explicar alguna avantatge comparativa de la dependència respecte a la independència? (si pot ser, sense insultar).

El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l’aparell de l’Estat que els catalans paguen, a bloquejar tots els seus projectes: ni connexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d’empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.

Ja s’han assolit els objectius modernitzadors comuns a catalans i espanyols, Espanya ja és democràtica i europea, però tan adversa a la diversitat com sempre, no es concep com plurinacional sinó com unitària, i percep als “diferents” no com un actiu a promoure sinó com una molèstia a eliminar. Porclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actua que Catalunya és d’Espanya. Una possessió.

Intentem de bona fe fer una correcció de l’espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Vam estendre la mà per només rebre insults, boicots i enganys, i un Estatut que no s’aplica ni cumpleix, donc aquest Govern espanyol, com els anteriors, no té per què cumplir la llei quan aquesta afecta a Catalunya.

No passa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que per això els nombren el PP i el PSOE. S’equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d’Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència. Espanya té molt a guanyar amb un Estat Català, perdria un membre descontent i problemàtic però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura insitucional concebuda i practicada per a assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, és aquest domini la causa de les majors corrupcions de l’ordre constitucional.

Va dir Azaña que per mantenir Espanya unida s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après en el seu lloc el mètode per guanyar l’adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant dóna. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineductable i inevitable. Ha començat el compte enrere.